15.06.2019 - 22:05
He tornat a trobar l’accent en la veu de l’escriptor que la setmana passada li presentava el llibre a un col·lega seu. Feia temps que no el sentia pronunciar; fa anys era més habitual. No em referisc a l’apitxat, ni al salat, ni al farfallós, ni al gangós. L’accent a què em referisc és aquell que han fet servir alguns intel·lectuals valencians per a semblar, si és possible, més intel·lectuals. És una forma de parlar que estova les paraules, com es feia amb els matalassos de llana i on els sons es recreen entre les galtes, el vel del paladar i la llengua amb una complaença tal que el dissertant sembla que les assaboresca com un caramel, que fa que es llepe els llavis abans de deixar anar l’aire modulat amb cura. Les paraules no s’acaben de pronunciar per complet mai i aquesta estratègia produeix un gran efecte perquè fa entendre un cert bagatge de lectures regurgitades, d’universalitat menuda, d’un cert cansament vetust per les vegades que l’orador ha hagut d’explicar la meravella de la seua cosmogonia sovint endogàmica.
L’accent, en definitiva, és un aspecte de la llengua del qual no hauria d’ocupar-se la filologia sinó la psicologia, ciències, per altra banda, íntimes. Però tampoc és que l’usuari de l’accent siga un ésser especialment turmentat o acomplexat, tan sols vol matisar les diferències que li confereixen les seues profundes conviccions geogràfiques i, aleshores, quan ha de parlar en públic fa una barreja entre l’oriental i l’occidental emprant una veu impostada de reminiscències empordaneses. És com ser un poc més valencià quan hom sembla més català -com se sap, mite d’origen suecà.
Certament, jo ho veig com un complex d’Èdip mal resolt, vull dir, l’estima cap a la mare arriba a tal extrem que es pot cometre un incest de loquacitat. Però també he de declarar que -com dic- no hi veig per enlloc cap bri de maldat. Si de cas, un efecte secundari, més o menys recidivant, d’aquells anys en què calgué reclamar la dignitat i la idiosincràsia, perdudes entre la pols d’entreguerres. Des d’aquest punt de vista, podia entendre’s també com un anacronisme romàntic, com una seqüela innocent de les batalletes enxissadores que sempre han narrat els vells.
Però sentir parlar valencià o, català occidental, amb un marcat maquillatge oriental no deixa de fer-me reflexionar. Em recorda la passada que li he sentit contar tantes vegades a ma mare d’un oncle seu que es va embarcar cap a Cuba per a buscar-hi fortuna i que, després d’absentar-se mig any de casa, entre el viatge d’anada i tornada i la poca riquesa que trobà tallant canya de sucre, tornà amb un ‘traque assul’, les butxaques buides i una curiosa amnèsia que li feu oblidar la llengua vernacla fins que tornà a agafar el ganxo i va haver de doblar el llom de debò.
També és cert que durant els anys que he viscut a Catalunya he trobat valencians que, pel temps que duien allí o per una facilitat intrínseca i mimètica, parlaven un barceloní tan perfecte, indistingible del mateix que parlaria un xiquet nascut i criat al barri de Sarrià. Però això és una altra qüestió que no té res a veure amb la pronúncia híbrida.
Aquell afer que referisc com a accent importat no és un fenomen individual sinó col·lectiu pel risc que ha tingut sempre de contagi. Ha sigut comú entre les persones de bé que han reclamat una legítima atenció per a poder arribar més enllà dels seus nassos. Normal! I, també, des del punt de vista formal, és poc dalt o baix, aquella mateixa argúcia retòrica del captatio benevolentiae dels clàssics cap a la concurrència tan selecta a la qual es vol impressionar. Més o menys deu anar per ahí la cosa: de clàssics, de retòrica i d’advocacions, perquè hi ha un principi universal i indubtable que afirma que com de més lluny, més miraculós és el sant. Qui sap si a mi mateix m’hagués anat millor en la vida d’haver-me contagiat d’aquesta benaurança lèxica però, per desgràcia, la ventrilòquia no està entre les meues escasses virtuts.
