Lamente discrepar

L’últim episodi viscut amb l’Ajuntament d’Ontinyent respecte a la iniciativa de liderar un clúster tèxtil local m’obliga a manifestar la pública discrepància amb la realitat inventada des de la batlia.

No és nou, però la visió que es projecta des de la batlia d’Ontinyent i com la dissenya -i publica- el cap de gabinet en diversos mitjans és un exemple de manipulació i de tergiversació de la gestió municipal.

Tampoc és nou que molts periodistes es lamenten, sotto voce, que els ‘suggereixen’ publicar tal qual les notes de premsa (sense contrastar) o allò que interessa a l’ajuntament perquè són uns bons clients. També ocorre amb empresaris, que es queixen de les actituds de la batlia i se senten, en alguns casos, utilitzats perquè només els busquen per a eixir en la fotografia. En altres casos, com el recent Pacte per la Sanitat, associacions de veïns et confessen que no participen per por a represàlies. Tot això passa, és la realitat, a Ontinyent. Ha tornat l’estil d’una altra època.

Ontinyent no pot ser una illa, una aldea gal·la que va en contra de tot allò que hi ha més enllà de la rodona del parc de bombers. Ara és temps de cooperar entre totes les administracions.

Dissortadament, la realitat no és eixe món en què Ontinyent va al capdavant de tot i marca el camí. A pesar que les notes de premsa de l’ajuntament col·lapsen els correus electrònics de les redaccions, ràdios, televisions i diaris digitals i vulguen vendre la gestió municipal com una avantguarda. Tot açò és només una cortina de fum per a tapar això que abans he descrit i, també, per a ocultar les pors que els angoixen.

El temor a la incertesa el paga la societat d’Ontinyent amb un excés de cesarisme com, per exemple, l’aprofitament mediàtic de la pandèmia i l’impuls d’una iniciativa que, en realitat, excedeix la competència local.

L’ajuntament és conscient que aquesta iniciativa va més enllà de la seua competència. A pesar d’això, es llança a una campanya mediàtica en la qual importa més la fotografia que no la realitat. De nou, aquesta els cau damunt quan l’interventor els adverteix que potser un ajuntament no pot liderar açò i han de demanar permís a la Direcció General d’Indústria, que està sota la meua coordinació dins de la Conselleria.

Si l’estratègia de l’ajuntament d’Ontinyent fóra més intel·ligent, no els portaria a l’enfrontament innecessari amb un alt càrrec de la Generalitat, com és el meu cas. La col·laboració sempre serà un benefici per als ciutadans.

El conveni amb ATEVAL podria no haver-se signat si atenem al fet que un ajuntament, encara que siga a major glòria del seu batle, no pot liderar cap iniciativa com un clúster perquè és una responsabilitat d’àmbit superior. La resolució de conselleria, la competent en la matèria, admet l’ajuda com una subvenció municipal a una associació empresarial. L’encarregada de traslladar la informació a l’Ajuntament va ser la Direcció General d’Administració Local.

Ontinyent i el tèxtil no poden caminar a soles en el mercat internacional. Açò ho saben perfectament els empresaris experts en l’exportació que tenim a la ciutat i a la comarca. Ells més que ningú saben que no es pot anar per lliure.

La resta és un intent d’aïllament que només persegueix el lluïment personal i el protagonisme populista. Açò no aporta res a Ontinyent, només provoca victimisme perquè, a soles, no anem enlloc.

És lamentable tot açò que passant durant aquesta legislatura municipal. Per això vull fer pública la meua discrepància. No és el camí. La realitat és una altra a la que es projecta des del gabinet d’alcaldia.

Rebeca Torró Soler · Secretària d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Consum de la Generalitat