L’Anticrist

Aquest llibre pertany als poquíssims. I d’aquests pocs, potser no en viu encara cap. O potser són els qui entenen el meu Zaratustra: com m’hauria de confondre amb aquells que avui ja troben oïdes? – A mi em pertany el demà passat. Alguns neixen pòstumament.

Les condicions sota les quals se m’entén, i se m’entén, a més, necessàriament, -jo les conec prou massa bé. S’ha de ser honest fins a la duresa en les coses de l’esperit, i això només per poder suportar la meva serietat, la meva passió. S’ha d’estar exercitat a viure a les muntantes -a veure per sota de si mateix la mesquina xerrameca actual de la política i de l’egoisme dels pobles. Cal haver esdevingut indiferent , no preguntar mai si la veritat és útil o si esdevé una fatalitat… Una predilecció de la força per aquelles preguntes per a les quals avui ningú no té el coratge; el coratge per a allò prohibit; la predestinació al laberint. Una experiència de set solituds. Noves oïdes per a una música nova. Nous ulls per a allò més llunyà. Una nova consciència per a veritats que fins ara havien restat mudes. I la voluntat d’economia de gran estil: mantenir ben compactes la pròpia força, el propi entusiasme… El respecte per si mateix; l’amor a si mateix; una llibertat incondicional envers si mateix…

Doncs bé! Únicament aquests són els meus lectors, els meus lectors legítims, els meus lectors predestinats. Què importa la resta? -La resta és tan sols la humanitat. -S’ha de ser superior a la humanitat per la força, per l’altura d’ànima, -pel menyspreu…

Friederich Nietzsche. Pròleg del llibre L’Anticrist

__________________________________________________________________________

Aportacions:

Existencialista o no,
la realitat s’ha disfressat de mentida
Postdata: filosofia

He trobat a Nietzsche llegint-me a cau d’orella.
Zaratustra esborrava les teranyines que doblegaven la vida a la mort.

Pors,
silencis d’aquells que ara callen.

Morts,
cadàvers del temps,
de l’oblit suïcida.

Missatges ocults,
dins d’aquell calaix,
i ara:

tristesa.

Poema del llibre Simfonia per a set veus de Raül Francés i Fenollar

(Aquesta secció vol ser punt de reflexió entre els textos i l’escriptor, entre el pensament i les paraules. A través de fragments de textos de caire filosòfic et convidem a tu, lector o escriptor, a elaborar un poema o un assaig que amb la temàtica del fragment escollit done vida a un altre text –de la teua pròpia creació– que faça que el fragment parle i s’interprete de tantes formes com es vulga. Fes-nos-el arribar i el publicarem en aquesta mateixa pàgina).