L’Any del “falangista” Joan Fuster

No em podia creure què sentia i per això ho vaig haver de fer unes quantes vegades: aquella pregunta-afirmació em va semblar surrealista i sectària. I és que un amic meu s’havia quedat sorprés i perplex per la pregunta d’un periodista (que em va enviar) en la roda de premsa de la vice-presidenta de la Generalitat del País Valencià, Mónica Oltra.

Aquest amic m’ha tramés el fragment de la roda de premsa del 17 de juny, quan el periodista (que no va dir ni el seu nom ni el del mitjà que representava) preguntà “quina és la quantitat de diners que la Comunitat Valenciana destina a l’Any del falangista Joan Fuster” i els fons per a l’Any Benlliure i l’Any Blasco Ibáñez i “la raó de la discriminació” entre les tres commemoracions.

Qualificar Joan Fuster de “falangista” és esperpèntic, ni que en l’adolescència l’intel·lectual valencià més important del segle XX haguera format part de la Falange, com la gran majoria dels xiquets i adolescents de l’època. Tot i això, ni les meues germanes ni jo no vam entrar mai en aquell entramat feixista.

Segurament, el periodista que qualificà Fuster de falangista intentant denigrar-lo, no haurà llegit ni un sol llibre de l’assagista de Sueca i gran amic de mon pare. Segurament, el periodista que va preguntar per “la quantitat de diners que la Comunitat Valenciana destina a l’Any del falangista Joan Fuster” s’ha quedat ancorat en l’any 1941, amb un Fuster amb carnet de FET y de las JONS, sí, però més pel fet de tindre un pare dirigent de la Falange que no per conviccions pròpies. De fet, en una entrevista, Fuster reconeixia que havia estat a la Falange, “tot i que en el sentit ideològic, jo no he estat mai falangista”. Fuster ho explicava així en aquella entrevista: “Després de la guerra vaig entrar a l’organització juvenil perquè a mon pare el nomenaren Jefe de Falange”.

Aquest periodista, que no ha passat de l’any 1941, desconeix la trajectòria del Fuster assagista, crític literari, historiador, compromés amb la llibertat del País Valencià i escriptor prolix (reconegut a dins i a fora del País Valencià) i atacat (amb bombes incloses) per la dreta més cavernícola del nostre país. I atacat també amb les mentides, les falsedats i la manipulació d’un diari de València. Només cal llegir el magnífic llibre Matar Joan Fuster de Francesc Bayarri per a saber-ho.

I és que, els qui no tenien arguments contra Fuster (ni estaven a la seua alçada intel·lectual) li posaven bombes a casa, al carrer Sant Josep, 10 de Sueca. I ara, en aquest any del centenari del seu naixement, en el trenté aniversari de la seua mort que commemorem aquest 21 de juny, i dels seixanta anys de la publicació de Nosaltres els valencians, un periodista no té cap més enginy que parlar del falangista Joan Fuster amb una pregunta insidiosa i kafkiana.

Quina llàstima de pregunta. I de fal·làcia. Jo li recomanaria que comence a llegir l’obra de Fuster: assaig, poesia i articles periodístics, i després, a veure si s’atreveix a qualificar Fuster de falangista.

Amb la seua afirmació, del tot sectària i totalment esbiaixada, aquest periodista volia denigrar, ofendre i humiliar la memòria de Fuster. Però hauria de recordar que no ofèn qui vol sinó qui pot. I que amb la seua pregunta, no ha insultat l’intel·lectual valencià més gran del segle XX, sinó que s’ha retratat ell mateix. Ja voldria aquest periodista arribar a la sola de la sabata del gran Fuster.

La dreta valenciana (política, mediàtica i econòmica) sempre ha vist amb recel la cultura, és a dir, la llibertat, i per això els cavernícoles valencians, davant la manca d’arguments, posaven bombes als intel·lectuals com Fuster o Sanchis Guarner. El “blaverisme” valencià, amb la benedicció, abans de la UCD i ara del PP, Ciutadans i VOX, sempre ha tingut problemes amb la cultura i, per tant, amb la llibertat.

Això mateix passa amb l’Església valenciana. O millor dit, amb la jerarquia valenciana. El maridatge de la cúpula de l’Església amb el PP ha estat escandalós. Ni hi ha hagut mai cap retret dels arquebisbes de València (ni dels altres bisbes) envers un partit polític condemnat per corrupció, amb uns dirigents que s’enriquien mentre retallaven drets socials i ajudes a la dependència. Aquest maridatge, gens dissimulat, s’ha vist (de nou) molt recentment amb el pregó del Corpus a la catedral de València. Qui ha estat l’encarregat de fer el pregó? El prestigiós professor Joan Francesc Mira, l’intel·lectual més important que tenim entre nosaltres? O el professor Vicent Baydal? No. L’encarregat de fer el pregó ha estat l’eurodiputat del PP (de quin partit si no?) Esteban González Pons. I és que la jerarquia del País Valencià (amb l’excepció del bisbe de Tortosa) mentre menysprea la nostra llengua, viu seduïda pel PP.

Cal que recordem que hui els valencians som el que som, malgrat els anys de corrupció del PP i malgrat la jerarquia botiflera que patim, gràcies a intel·lectuals com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor o Francesc Ferrer Pastor entre més, que van treballar tota la vida per la vertebració nacional del País Valencià. I mentrestant, la jerarquia valenciana continua obstinada a perpetrar el genocidi contra el valencià.