10.04.2021 - 20:10
El temps per a entregar l’article apressa i tan sols duc escrit aquestes quinze paraules; el punt i coma, també. A última hora, he descartat el tema sobre el qual pretenia divagar aquesta setmana. No l’he meditat suficient. No he trobat el cap del fil, així que, durant els darrers dies, el propòsit ha esdevingut una imatge vaga que ha acabat en no res.
Òbric la finestra i m’assec davant de l’ordinador. Fa una estona que ha parat de ploure. A la matinada, mig despert, sentia com queien les gotes al balcó, fent el soroll com si algú colpejara el cantell de la taula amb la gemma dels dits per a imitar el so de les gotes. M’haguera agradat que el ruixat fóra més reconfortant, però no ho ha sigut.
Des del carrer m’arriba el piular dels teuladins i el xiulit d’un estornell que podia fer la falsa sensació de ruralia. Les oronetes espurnegen al tros de cel de la finestra. El tràfec de cotxes entrant i eixint del poble és continu. Sent com passen els turismes, les furgonetes dels repartidors. Més avall, la reptació lenta dels tràilers que maniobren com bèsties assaciades entrant i eixint dels molls als magatzems de taronja. Se sent un fenwick que corre com un insecte duent i llevant palets d’un lloc a un altre.
Des del magatzem que hi ha més a prop ix la remor contínua d’una mar com tancada en una nau industrial. És un murmuri imprecís originat per màquines i persones que ressona de sol a sol. Manté la mateixa cadència d’una cinta transportadora que el recorre de dalt a baix, de dreta a esquerra, potser, de dalt a baix, imposant el mateix ritme que exigeix el mercat.
Cap a les nou del matí les dones ixen a esmorzar al replanell que hi ha al davant d’una de les portes d’entrada. Duen totes un davantal roig i una gorreta blanca que dóna un cert aire d’uniformitat, però, amb poc d’observar-les, hom pot adonar-se que no hi ha cap altra unió entre elles que no siga l’obligació. Unes treuen cadires de plàstic per asseure’s, unes altres ho fan en caixons. Des de la finestra veig com desfullen l’entrepà de la brillantor esmortida del paper d’alumini. Sempre esmorzen conversant animades, però també hi ha qui ho fa en silenci, cavil·losa, mastegant, segurament, problemes com a companatge. Com que és divendres, hui es tiren xarrades d’una banda a l’altra del rogle i riuen mostrant un cap de setmana imminent.
Als homes no se’ls veu quasi mai. Tan sols a la nit, als encarregats, quan tanquen les portes del comerç. Aleshores, es queden una estona xarrant; de vegades, ja de matinada. Sovint, bromegen entre ells, fumen, i sembla que allarguen tot el que poden aquell moment perquè, una vegada estiguen ajaguts al llit, ja no els quedarà res per a tornar a matinar i, de bell nou a la faena, amb la sensació de no haver eixit encara d’aquell lloc.
Per un instant estic temptat de comptar les paraules que he escrit fins ara, però no ho faig perquè m’obligaria a tornar sobre les meues passes i el temps se’n fuig. Serà suficient amb poc més de quinze paraules i un punt i coma.
