L’encant de la princesa

S’Altesa Reial Cristina Federica Victoria Antonia de la Santísima Trinidad de Borbón i de Grècia, infanta d’Espanya, fins fa poc Duquessa de Palma, Dama de la gran cruz de la Orden de Carlos III, Dama de la gran cruz de la Orden de Isabel la Católica, Membre de Primera Classe de la Orden de los Tres Divinos Poderes, Gran cruz de la Orden de Orange-Nassau, Gran cruz de la Orden del Halcón, Gran cordón de la Orden de la Estrella de Jordania, Gran cruz de la Orden del Quetzal, Gran cordón de la Orden del Elefante Blanco, Gran cruz de la Orden de Cristo, Gran cordón de la Orden de Leopoldo, Gran cordón de la Orden de la Corona Preciosa, Gran cruz de la Orden de San Olaf, Banda de la Orden Mexicana del Águila Azteca, Gran cruz de la Orden del Infante Don Enrique, Gran cruz con Estrella de plata de la Orden Nacional José Matías Delgado, Gran Decoración de Honor en Oro con Fajín de la Orden al Mérito de la República de Austria, Membre de Classe Suprema de la Orden la Virtud, Gran cruz de la Orden de Adolfo de Nassau, Gran cruz de la Orden Nacional del Mérito, Gran cruz de la Orden de Honor i Gran cruz de la Orden del Sol del Perú, a més d’unes quantes desenes de quilos més de creus d’or o d’argent (no en consten de bronze, és clar) atorgades per ajuntaments, diputacions, comunitats autonòmiques, institucions…, a més de presidenta d’honor de noséquantes institucions i noséquants congressos nacionals com el d’Ontinyent dels Moros i Cristians allà pels anys vuitanta, aplaudida pels carrers ontinyentins per milers d’encantats i d’enfervorits paisans, tots i totes, de sobte més monàrquics que els anglesos, i ovacionats entusiàsticament, amb algunes llàgrimes als ulls i tot, pels 21 regidors de l’Excel·lentíssim ajuntament d’Ontinyent (perdó: dos no hi vam ser, ara que recorde), va ser la soltera més cobejada de tot el regne de les Espanyes. Ella, no la germana que és la major dels fills i per circumstàncies que no vénen al cas. Ella, la que tenia una merescuda fama de simpàtica, d’intel·ligent i de treballadora (per això va estar treballant molts anys per  a La Caixa i tot), amb un físic agradable i trempada com son pare. Ella no es va casar amb cap príncep europeu, ni duc, ni comte, ni marqués, ni fill d’aristòcrata… No, ho va fer amb un jugador del Barça de handbol i sense cap altre ofici conegut ni benefici. Això sí, el xicot era alt i de bona presència i sembla que tants noms de la xicona i tants títols nobiliaris i tantes medalles i ser princesa i tot això i més, el van encantar. Un Urdangarín encantat, però… i les peles? I la categoria social? Com es pot aconseguir la metamorfosi d’un jugador de handbol convertit en un Senyor de l’alta aristocràcia que no fes el ridícul en els cercles vip europeus, còctels, recepcions reials, desfilades militars…?

Alguna cosa s’hauria de fer, no? Perquè en aquell món cortesà i aristocràtic tot és possible, no? Que caldria posar molta cara? Es posaria. I diners? Ja els traurien d’on fóra (Serà per diners?). Que caldrien suborns, martingales para-legals i il·legals, influències, favoritismes, falsificacions de documents, compra de testimonis falsos, telefonades des de la Zarzuela, chanchullos a la madrileña, suports econòmics i dels altres del pare-sogre coronat, reunions opaques a la Zarzuela o al palau de Marivent amb Paco Camps, Rita Barberà o Jaume-Jaime Matas? Es farien. ¡Todo por la patria! Coses normals, Marca España. I, suposadament, un dia el pare-sogre va tindre la brillant idea de suggerir a Iñaqui-Cristina (Tanto monta, monta tanto Cristina como Iñaqui) que a les terres valencianes i a les illes hi havia una mina, uns amics de l’ànima que manaven i decidien el que volien sense que ningú els controlara gens. I que ell, el monarca in-imputable, tenia molts altres amics per tot arreu del seu ‘democràtic’ regne que li devien favors.

Dit i fet, el xicot guapot de Zumárraga, heroi dels jocs olímpics d’Atlanta i de Sidney va encetar aleshores una cursa vertiginosa cap a l’altíssima fama social: membre del Comité Olímpico Español (COE) des de 2001 —un any després de la seua retirada de l’esport—, i el 2004, vice-president primer d’aquest organisme (com i per què?). Mentrestant es fa diplomat en Ciències Empresarials i després llicenciat en Administración i Dirección de Empresas. També fa un Màster en Formació i Intervenció d’Empreses i un altre Màster encara en Business Administration, per la famosa escola ESADE. Ja ben format, el 2003 s’associa amb qui fou el seu professor d’ESADE Diego Torres per dirigir l’Asociación Instituto de Investigación Aplicada, que després li posarien el nom d’Instituto Nóos. El 2006 deixa de ser president de la fundació Nóos i gràcies als seus eficients àngels de la guarda és ràpidament nomenat Consejero de Telefónica Internacional a Barcelona. Tot seguit, i gràcies al mateixos àngels protectors, el fan president d’honor del Foro Generaciones Interactivas, format per Telefónica, la Universidad de Navarra i la Organización Universitaria Interamericana. Com que encara la suma de tots els sous no cobria les necessitats del tren de vida de la noble parella, el 2009 va ser ascendit a conseller i president de la Comisión de Asuntos Públicos de Telefónica de Latinoamérica y Estados Unidos, amb un sou anual d’un milió d’euros, encara una misèria de sou per a ses alteses. En juliol de 2012, Telefónica/Movistar renova el seu contracte amb un sou d’1,5 milions i despeses a part de representació amb 1,2 milions més. El contracte preveia, a més, 4,5 milions en cas de ser cessat. Uf! He perdut ja els comptes! Telefónica España sempre ha estat molt generosa, molt, amb la gent notable del règim (Eduardo Zaplana, Ángel Acebes, Andrea Fabra Quesejodan…). Però l’ex-jugador del Barça, mentrestant, com que li sobrava temps per fer negocis, bruts, es va tirar la manta al coll i amb el cabasset va anar a omplir-lo a les institucions públiques i…

Urdangarin quasi havia estat a punt d’entrar en l’exclusiu club dels intocables aristòcrates del regne d’Espanya i olé, quan, de sobte, un torracollons de jutge va tenir la valentia, o gosadia?, d’enfrontar-se a la monarquia, fiscalies, ministres d’Hisenda i de l’Interior, Partit Popular i altres múltiples poders fàctics, i va aconseguir de fer seure la prometedora parella, ara exclosa de la família reial, en la banqueta dels acusats. Increïble però cert. La pel·lícula, però, encara no s’ha acabat. L’encant de la princesa que un dia va fer perdre el sentit de la realitat al jugador de handbol del Barça pot tenir un final poc feliç. Qui ho havia de dir!