07.09.2021 - 17:10
Tenim un papa que parla clar. Sense embuts ni pèls a la llengua. I per això mateix entenem tot el que diu. Ho hem vist en la recent entrevista que li ha fet la COPE. Però precisament per això, perquè no és gens “diplomàtic”, rep els insults i les desqualificacions d’aquells que només accepten el pensament únic -el seu-, ja que tots els altres (per a ells) són erronis i equivocats. Herètics! Després de l’entrevista a la COPE, el papa ja ha rebut els atacs dels talibans espanyolistes.
Francesc, que ha contestat moltes preguntes del periodista, no ha defugit la qüestió sobre Espanya i el “procés” que viu Catalunya, apostant, com fa sempre el papa, pel diàleg. Fins i tot Francesc, amb tota naturalitat, ha posat Kosovo (un país no reconegut per l’estat espanyol) com a exemple dels països que, en els últims anys, han optat per la independència. Cal recordar que Kosovo va declarar unilateralment la independència de Sèrbia el 2008 i per això l’estat espanyol no el reconeix, ja que Espanya no accepta la unilateralitat, encara que sí que és reconegut per la majoria dels estats de la Unió Europea. El papa recomanava al periodista, davant la pregunta sobre el “procés”, de “mirar la història”, ja que, com recordava Francesc, “a la història hi ha hagut casos d’independència. Són països d’Europa”, continuava el papa, “que hui en dia es troben en procés d’independència. Mire el Kosovo i tota aquesta zona que s’estan refent”, amb tota naturalitat.
L’entrevistador va intentar dur el papa cap a la desqualificació del “procés”. Però Francesc va respondre demanant a l’estat una reconciliació “amb la seua pròpia història”. Amb la seua resposta, el papa ha posat en qüestió el relat oficial sobre la “modèlica” (per a alguns) Transició espanyola, trencant un tabú que gairebé tothom acceptava i defensava: la “impecable” Transició. Però hi pot haver una modèlica Transició sense una autèntica reconciliació? Sí, és veritat: a l’estat espanyol hi hagué una amnistia i la legalització dels partits polítics i dels sindicats, prohibits fins aquell moment pel franquisme. Però tot i això, el papa ha insistit en la necessitat de diàleg: “Més reconciliació i menys ideologia”. I és que Francesc ha posat el dit a la nafra en dir: “No sé si Espanya està totalment reconciliada amb la seua pròpia història, sobretot la del segle passat”. I per això el papa ha afirmat: “Si no ho està, ha de fer el pas a la reconciliació amb la pròpia història”.
A l’entrevista a la COPE, el papa ha defensat (com ha fet sempre amb relació als conflictes polítics) la necessitat “d’entrar en un procés de diàleg i de reconciliació”. Un diàleg de veritat amb Catalunya, ja que “qualsevol govern, siga del signe que siga, ha de fer-se càrrec de la reconciliació”, com ha afirmat el papa.
I és que ni la unitat d’Espanya és cap dogma, ni tampoc (pense jo), un “bien moral”, com afirmaren els bisbes de l’estat (o fins i tot, com digué el cardenal Cañizares: “Dios quiere la unidad de España”), ni ho és tampoc la independència de Catalunya. Si la unitat d’Espanya fóra un “bien moral”, la independència dels països llatinoamericans hauria atemptat contra eixe “bien moral”.
L’aposta per la unitat d’Espanya per part dels bisbes de l’estat em recorda el debat, el 2008, entre flamencs i valons a Bèlgica. Els partidaris de la unitat demanaren als bisbes belgues que donaren suport a les seues tesis. Però el cardenal Danneels els digué: “La separació entre l’Església i l’estat ha de ser respectada. Els bisbes no han de prendre posició a favor d’uns i en contra d’altres. Els bisbes pregarem perquè els polítics puguen decidir què és millor per a Bèlgica. Però no no ens decantarem per cap opció”. Que és el que, amb seny, defensen també els bisbes catalans.
Si el mateix govern espanyol ha reconegut públicament l’existència d’un conflicte polític amb Catalunya, el més raonable (com ha demanat el papa) és iniciar, sense pors i sense vetos, un diàleg fecund per a resoldre la situació que viu Catalunya des de fa anys. Es tracta, com ha demanat el papa, que l’estat es reconcilie amb la pròpia història. I també deixar de creure, com fan alguns, que la unitat d’Espanya ja estava inclosa en les taules de la Llei que Moisès va rebre al Sinaí. El model d’estat (actualment, monàrquic), no és immutable, ni ara ni fa dos segles, quan la gran majoria de països llatinoamericans van optar per independitzar-se de la corona espanyola. I no va passar res!
