L’ermita de Llutxent. Crònica d’una passió

La Diputació de València ha decidit de reeditar Ronda dels veïns de l’ermita, un llibre exhaurit i cercat per les persones que estimen la literatura íntima endolcida amb un excel·lent acompanyament visual. Reconegut el 1985 pel Ministeri de Cultura com el llibre amb millor disseny. Text a cura d’Alfons Roig, rector més conegut a Llutxent, i dibuixos a càrrec del dissenyador, pintor i escultor Artur Heras. El celebrat esdeveniment activa la grandesa d’una  humil edificació. Anem a per ella…

De vegades la senzillesa militant perseverant pot esdevenir tècnica estratègica d’èxit. I un poc d’açò li passa a l’ermita de Llutxent, sovint  enlluernada per la magnificència del monestir del Corpus Christi, per la transcendència històrica del castell Vell o per la majestuositat senyorial del Palau Castell. Aquest ermitori, tot i no tindre ni la rellevància que li donen els anys al seu veïnat patrimonial, ha sabut guanyar-se un  prestigi en el panorama d’edificacions emblemàtiques valencianes fent valdre una imatge de pobresa i humilitat, però sobretot fent-se habitada per excepcionals  baluards de la cultura, fidel seguici del seu estimat capitost n’Alfons Roig.

Fet i fet, una virtut caracteritza l’ermita: la generositat sublim que ha irradiat al llarg de la seua existència. Nasqué sobre una altra, dedicada als sants metges. Pel seu estil arquitectònic sobri i tremendament funcional, hom creu que fou obra dels frares dominics. Aquests primers universitaris valencians, de mentalitat austera, hi projectaren la seua filosofia per a fer-nos arribar un model de funcionalitat i oposició a l’ostentació habitual de les esglésies més urbanes. Gabriel Serra i Paula Rius, els fundadors, hi van voler ubicar un espai on els xiquets i xiquetes del poble disposaren d’una oportunitat d’alfabetitzar-se. Finalitat que van deixar palesa al seu testament com a condició de gestió del futur ermità. Eren els temps de la Il·lustració.  De tant en tant s’hi organitzaven vetlades de caràcter musical a l’ombra de la universitat dels dominics. Ves per on, els  hereus del matrimoni fundador, família Rius, estaven fortament vinculats al món de la impremta, la dels Monfort. Un motiu més per a esdevenir un interessant referent cultural. No eren casualitats: l’edifici sembla gaudir  de la benedicció d’Atena. Mentrestant continuava l’activitat pedagògica, ara com escola de costura dirigida per la mare del darrer Rius.

Amb les fretures que donà la mala gestió de la hisenda, Nicasio, l’últim  propietari de la nissaga Rius, obligà l’edifici a exercir una activitat contrària als designis de la seua existència. Eren els moments dels estiuejadors que pagaven lloguer per a emprar alguna de les quinze habitacions disponibles. Poc ençà, poc enllà, serien els pitjors moments de la seua existència. Era l’hora de l’Alfons. Aquest peculiar rector va fer cap per l’altiplà més venerat del poble, i tot d’una aconseguí d’encaixar en la seua trajectòria per a esdevenir-ne l’heroi.  En ser-li atorgada el 1957 per herència, s’inicià un idil·li del qual afortunadament hui ens congratulem els valencians. El nou propietari tingué clara una forma d’entendre l’entorn paisatgístic en una tendència ara comprensible, però difícil de fer entendre en aquell moment. No desitjava construccions al voltant que macularen la virginitat natural de l’entorn, volia recuperar l’essència de l’ermita. Un senzill  espai  obert a la saviesa, a la humanitat generosa i a la cultura altruista. Un atípic rector que emprà totes les seues armes per a complaure la seua estimada. Ja no eren inquilins mercenaris els que habitaven les estances; era l’hora dels esforçats aprenents d’humanisme i sapiència en la millor escola de generositat que podia trobar-se pels voltants. Gaudia l’ermita, gaudia l’Alfons i gaudia aquell reducte de societat que s’entestava a rectificar la trajectòria social del moment.

Sanchis Guarner, Estellés, Gil Albert, Kandinsky,  Manissier, Le Courbussier, Artur Heras, Eusebio Sempere, Andreu Alfaro, Maria Zambrano, E. Prados, Julio González, Bergamín, Miguel Hernández… són tantes les persones que físicament o espiritualment estigueren lligades a l’ermita de la mà d’Alfons Roig! Moments d’esplendor que contrastaven amb el deteriorament de l’edifici. De bell nou aparegué la mà d’un benefactor, en aquest cas la Diputació de València, que aconseguí de sanar la malalta el 1980. En el procés de millora de la progressiva degradació hi hagué motius per  a impulsar l’entelèquia del projecte en representar la universalitat, l’evolució del pensament o la necessitat de pau i germanor en la decoració de la cúpula. I amb el desgast del pes dels anys el seu amant definitivament deixà la docència per a dedicar-se íntegrament a ella, a les persones i al món de l’art i la cultura que el fascinava.

Així descrivia l’erudit l’essència de l’ermitori: “Lloat siga Déu que encara existisquen llocs com l’ermita de Llutxent, on l’hom puga trobar l’augusta trinitat catàrtica i fecunda de la senzillesa, de la solitud i del silenci.”

L’amant més inerme branda l’efervescència passional per a immortalitzar la relació amb una mostra lírica en prosa dedicada al seu veïnat. Aparegué per a gaudi dels mortals Ronda dels veïns de l’ermita. Amb aquesta meravella ret homenatge als companys de natura que en positura distingida flanquegen el sacrosant ermitori.

I arribà el dia en què el veí més humà i fantàstic va prendre el vol de la realitat desitjada i esdevingués espectador de la seua pròpia aventura des de l’Olimp dels Déus. I l’ermita quedà viuda. I el rector va morir bé.

Un punt a part, i arribà un nou capítol per a continuar el llegat de generositat consolidat en l’ermita. Un fidel deixeble, Eusebi, persevera en aquell projecte altruista que inicia un matrimoni català. Alfons Roig sabia en qui deixava el seu llegat. L’Eusebi ha modelat una personalitat brillant per a integrar-se en un entorn de discreció i servilitat a la societat per mantenir i millorar si és possible les bonances de l’ermita. Tal vegada l’ombra espessa del rector il·lustre ha mimetitzat un gran personatge. La població valenciana i en especial la llutxentina tenim un deute amb l’esforç que Eusebi ha realitzat per a perpetuar la filosofia d’Alfons Roig i portar la nau a port.

I ara què? Encara tenim la bel·ligerància d’un ermità convençut. Però les institucions han d’entendre la grandesa d’aquest projecte i apostar fermament per a no entristir l’ermita.