Les Comarques Centrals Valencianes, la nostra resposta a la globalització

La consolidació del fenomen de la globalització ha posat en qüestió determinades certeses que teníem fins el moment: una de les més importants ha estat el model de gestió territorial que hem tingut fins ara. Al País Valencià conviuen encara diferents realitats administratives amb àmbits i capacitats diferents i mecanismes de control ciutadà molt diversos. El model de descentralització estipulat a la Constitució espanyola del 1978 reconeixia la divisió provincial del 1833 i el dret de les províncies a agrupar-se en comunitats autònomes. En el cas valencià, la Generalitat Valenciana, símbol màxim de l’autogovern del poble valencià, conviu amb l’existència de les tres diputacions provincials, però també de nombroses mancomunitats comarcals que responen a una realitat molt més fidel a la nostra trajectòria històrica.

El segle XXI i l’avanç del procés globalitzador ha evidenciat, entre més, la disfunció dels models de gestió territorial centralistes (o amb vestigis centralistes), ja que ha quedat al descobert la desprotecció social que pateixen àmplies capes de la població, la manca de respostes eficaces als reptes econòmics del nostre temps o la necessitat de polítiques a favor de la sostenibilitat, elements que requereixen una perspectiva transversal.

La nova situació social i econòmica que vivim, on hi ha persones que pateixen serioses dificultats com la pobresa energètica que fins i tot s’ha cobrat vides, exigeix un acostament dels centres de decisió a les persones. Per això, les dinàmiques econòmiques i socials haurien d’empentar Europa a caminar cap a un model menys estatal i amb un major protagonisme de les regions. En este sentit, l’Arc Mediterrani, del qual el País Valencià en forma part fonamental, obriria la porta a un encaix adequat per al projecte de les Comarques Centrals Valencianes, vital per a la competitivitat del teixit productiu, la cohesió social i la sostenibilitat ambiental, pilars bàsics per al desenvolupament sostenible del nostre territori.

Recentment s’ha publicat un documentari al voltant de les Comarques Centrals Valencianes, batejades com ‘el punt d’equilibri del País Valencià’. Certament, es tracta d’un projecte defensat per representants de nombrosos sectors productius i acadèmics com la millor garantia per redistribuir la riquesa sobre el territori, entre l’Àrea Metropolitana de València i l’Àrea Urbana d’Alacant-Elx, donant una resposta a les semblances econòmiques, socials i culturals de la Vall d’Albaida, l’Alcoià, el Comtat, la Costera, la Canal de Navarrés, la Safor, la Marina Alta i la Marina Baixa. Les Comarques Centrals són una realitat on, d’una banda, l’interior aportem l’esperit creatiu i industrial per transformar les matèries primeres en productes que puguen competir en qualitat i generar salaris dignes i benestar per als treballadors i treballadores, i d’altra banda, la costa aporta el caràcter obert d’una zona turística i de serveis de primer nivell. La unió de totes dues visions caracteritza la identitat de la gent d’ací, i tan sols requeriria un entorn institucional propici per tal de promoure estratègies de col·laboració empresarial i reivindicacions en matèria d’infraestructures i serveis per tal de facilitar les exportacions, generar activitat social i econòmica, i per consegüent, un clima de benestar humà.

No obstant això, l’ampli consens entre els agents socials per a la vertebració de les Comarques Centrals Valencianes i la reactivació real i efectiva del Consorci que les agrupa, necessita un impuls polític ferm i decidit que es preocupe més de les pròximes generacions que no de les eleccions que vinguen. Una qüestió complicada, quan des d’alguns governs municipals de les principals capitals de les comarques, com és el cas d’Ontinyent, no hi ha cap intenció de fer-ne partícip la pluralitat dels partits polítics de les grans decisions que afecten el futur col·lectiu. Un fet que demostra, una vegada més, que alguns no entenen la necessitat d’acords, diàleg i altura de mires que exigeix la ciutadania en la nova etapa política que vivim. Però potser tenia raó Gramsci, i a la nostra terra som en un moment en el qual ‘allò que és vell no s’acaba de morir, mentre que allò nou no acaba de nàixer’. Seguirem.

Nicolau Calabuig i Serna · Portaveu comarcal de Compromís per la Vall d’Albaida