10.09.2015 - 10:52
El dia que vaig entrevistar per primera vegada Carlos Fabra en un directe de televisió, mon pare em va retirar la paraula. Va estar uns dies sense parlar-me: quina poca vergonya!, em deia. ‘Aquests polítics del Partit Popular, un rere l’altre, tot el dia desfilant en la tele. Quina ruïna! Acaben amb vosaltres, amb Canal 9 i amb tot el que se’ls pose per davant; són com el cavall d’Àtila que per on passava no hi tornava a créixer l’herba’. Mon pare era un home fet a si mateix, coneixedor del camp, els rius, les muntanyes, les herbes que tenen propietats per a la salut, de bolets bons i dels verinosos, sabia d’ocells i del temps, però sobretot de les persones i d’aquelles a qui pitjor havia tractat la vida. La seua era vertadera humanitat. Un home al qual res no li van posar fàcil però mai no va veure res difícil. Mòlt en faenes de sol a sol, sense un descans, carregant primer sacs de farina al Molí Castelló de Benigànim, després caixes de l’embotelladora d’aigua mineral al Balneari de Bellús. També ho va fer en vaixells que arribaven als molls holandesos del Canal del Mar del Nord, on hi va posar els peus i el llom com a emigrant en 1966. La seua fortalesa física de jove l’havia portat a ser un bon esportista, jugava a pilota i va ser un bon porter de futbol en equips de tercera divisió. El futbol no donava per a menjar i s’entrenava, per dir-ho d’alguna manera, segant blat i cavant pous quan no hi havia més tecnologia que el pic i la pala, i l’única seguretat en el treball era una corda lligada al cos.
L’edat de llibres i pupitre el va agafar en plena guerra i inici de la postguerra. Ni els mestres eren a l’escola ni els xiquets que patien fam tampoc. Ens explicava que repartia aigua en una botija quan els trens que anaven o tornaven d’Alcoi a València feien parada a Albaida, aleshores tirats per màquines de vapor. Després d’aparcar la botija, amb un altre xiquet recollien el carbó de la via i, xavo a xavo, quinzet a quinzet, els eixia un jornal de misèria. Temps després, quan es van traslladar a viure a Benigànim, ell i el seu germà menut van anar a classes de repàs a casa de Vicent el Carter, perquè llegir, escriure i saber de números, encara que només fóra sumar i restar, era tant important com posar-se les sabates per a començar a caminar en la vida sense deixar-se enganyar. Sobre la infància no solia esplaiar-se i els records se cenyien a les visites que feia a la Barraca d’Aigües Vives on residia la família paterna. Ja d’adults, els moments durs viscuts van espentar els nostres pares a deixar-se la pell, i ho dic en plural perquè crec que és una circumstància i una mentalitat compartida per molts pares i mares que van ser els xiquets de la guerra i que volien un món i un futur millor per als fills sense l’ombra de la dictadura.
Fa unes setmanes em vaig assabentar d’un succés que m’ha fet estremir. Parlant amb Pau -el meu fill-, em va explicar amb tota naturalitat que el seu iaio li va revelar un episodi de la infància que s’emmarca als afores d’Albaida en aquells dies negres de guerra tenyits de roig. Segons li va explicar, al fil de la botija i del carbó, estant amagat en un marge d’uns bancals prop de l’estació va veure com dos homes en portaven un altre lligat. Li van embenar els ulls i d’un tir el van executar. Mon pare i l’amiguet eren uns xiquets i allò els va espantar tant que es van jurar de no dir res mai a ningú. Si a casa se n’assabentaven acabarien tots a la presó, van pensar acovardits. El meu pare va confiar a Pau que mai no va saber qui eren aquells homes, ni els qui van disparar ni la víctima, ni si era dels ‘nacionals’ o dels republicans. Allò que van viure uns ulls verds nets i clars d’un xiquet valent va ser tan lleig que van haver de passar quasi setanta anys per a explicar-ho, com en secret de confessió, potser per no endur-se un malson d’infància a l’altra vida.
Miquel Donet Moscardó va ser un home generós, humil i bo en el més ample sentit de la paraula. Quan es va jubilar va agafar el gust a l’actualitat: era un assistent incondicional als plens municipals i vivia connectat a la ràdio, fins i tot en família ens posava al corrent de les primícies de les quals no s’havia fet ressò la televisió. Li agradaven les pel·lícules antigues i les de gàngsters com la ‘El Padrí’, també els programes d’esports, sobretot el futbol quan jugava el València. I per descomptat totes les retransmissions o connexions en directe encomanades a la seua filla, la que entrevistava Fabra i Zaplana a les places de bous, cosa que a ell no li agradava gens ni miqueta. Sabia que ningú no li havia regalat res, i que s’havia guanyat a pols el 1989 un lloc de treball de periodista redactora en la Radiotelevisió Valenciana quan va aprovar les oposicions, les primeres que van fer per posar en marxa la televisió. D’això si que se sentia orgullós.
Des que el Partit Popular havia fet l’esclafit en les eleccions autonòmiques el 1995, l’espai televisiu i radiofònic públic valencià va ser una agència de propaganda. L’estratègia, primer manipular i a continuació destrossar, va funcionar i així es va consumar el procés de desafecció de la societat i la desfeta econòmica durat vint anys. Mentrestant, Miquel insistia en el seu diagnòstic a pesar que la demència senil havia fet acte de presència en la seua salut. Deia que a aquest pas no faria falta parlar en valencià en Canal 9 i que igual hauríem d’aprendre el murcià. Li vaig explicar que els periodistes, com els càmeres, realitzadors, lingüistes, tècnics de so o productors, havíem de fer el nostre treball manara qui manara al govern, igual que els mestres fan les classes als alumnes siga qui siga el conseller d’Educació o els metges que han d’atendre i curar als malats siga del partit que siga el conseller de Sanitat. Li posava per exemple que quan a un hospital un sanitari comet una negligència mèdica, no tots els metges i infermers en són els responsables. Cal exigir responsabilitats i això ho hem fet desenes i desenes dels ex-treballadors, i ho hem fet sense fer cap canvi de jaqueta. Quan als mitjans públics estan per mig els polítics a qui tant agrada de ficar la cullera, les conseqüències poden ser un desastre, i en aquest cas han estat devastadores. Els del PP han ficat la coberteria sencera.
Hi ha coses molt lletges. Mai no li vaig dir a mon pare que en una ocasió, en els prolegòmens d’una retransmissió, Fabra em va presentar qui llavors era ministre de Ciència i Tecnologia, el també castellonenc Juan Costa; va dir que jo era molt bona periodista, tant quan feia el programa d’informació taurina de la ràdio com les notícies i entrevistes a la tele, però que tenia un problema. El problema, va exclamar entre rialles el senyor president de la Diputació de Castelló, és que ‘és molt roja’. Textual. A Costa li va pujar una acalorada, per l’inadequat del comentari, i va llevar ferro a l’assumpte quedant-se amablement al meu costat. Vaig engolir saliva -mentre feia la prova de so- i vaig contestar al senyor president que jo el que era és una periodista que complia amb el seu deure. En uns minuts estàvem en directe i em vaig proposar que no notara ningú el tremolor de la veu, ni el de la mà que subjectava el micròfon ni el del meu somriure que vaig mantenir intacte. El pare de Cristina Sánchez, que l’acompanyava com a mosso d’espases i havia sentit la conversa, va entrar al cas espontàniament per a postil·lar que no coneixia ningú que tinguera la sang blava i que ell d’això de veure sang en sabia bona cosa. Vaig comprendre que Fabra sabia més de mi que no jo que ell, malgrat haver-me preparat l’entrevista amb tot detall i dedicació. Les goles profundes se solen espavilar per fer mèrits davant els padrins.
Mon pare no va saber d’ aquell abús de poder, però repetia ara i adés que saltava a la vista que aquell home no era sant de la seua devoció, com tampoc no ho era Zaplana; de tots dos deia que li semblaven com els mafiosos de les pel·lícules. Sobre les ulleres de Fabra li vaig haver d’aclarir que les portava de nit i de dia, no per gust o per a fer-se l’interessant, sinó perquè de menut havia perdut un ull en un accident mentre jugava amb el seu germà amb unes tisores. Resolt el tema òptic i fet el parèntesi, mon pare tornava a la lletania dels cacics que ho semblen perquè ho són. La saviesa que dóna l’experiència i la vida, a voltes no es troba en els llibres, ni en els despatxos o en els consells d’administració. Mon pare va saber que la seua filla mai no parlaria en murcià i que si entrevistava Fabra o Zaplana no els riuria les gràcies, convençut que açò anava en l’ADN de les persones de bé. Ell sempre va saber de l’esforç i l’honradesa i que els privilegis d’uns no tenen res a veure amb els mèrits d’altres.
He tret a col·lació Carlos Fabra arran de l’anunci que acaba de fer sobre la imminent publicació editorial de les seues memòries. Fabra les ha escrites des de la presó d’Aranjuez on compleix condemna des de desembre del passat any per quatre fraus fiscals. Està condemnat a quatre anys de presó per defraudar quasi 700.000 euros a Hisenda. El mes de juliol passat va iniciar els tràmits per demanar el tercer grau i gaudir de permisos penitenciaris. Per culpa de la malaltia de l’Alzheimer, Miquel es va perdre la notícia d’un Carlos Fabra segut a la banqueta dels acusats i sentenciat com culpable. RTVV també es va perdre la notícia de l’entrada en presó, perquè en aquell moment la ràdio i la tele tenien també una greu malaltia, la de ‘fos a negre’ causada pel virus anomenat Alberto Fabra. Uns fos a negre que ha deixat en la ruïna i ferit de mort tot el sector audiovisual. Xicotetes empreses de producció, de doblatge, guionistes, actors, cineastes, tècnics, decoradors, transportistes o músics. A moltes de les empreses afectades pel tancament, ni els han pagats els deutes. Algunes segueixen sense eixir del calvari dels embargaments i concursos de creditors. El fos a negre no solament ha deixat vora dos mil treballadors en l’atur, també altres moltes famílies que clamen poder saldar els comptes del passat i d’albirar una aposta pel futur.
El llibre escrit per D. Carlos tindrà unes 300 pàgines i es publicarà sota el títol ‘Celda 114’. Poc original, si recordem que la pel·lícula protagonitzada el 2009 per Luis Tosar es diu ‘Celda 211’ -guanyadora de vuit Premis Goya-. El llibre inclourà les memòries de Fabra, alguna cosa així com l’ascensió als cels i la baixada a la terra del tot poderós mandatari de la Plana. És de suposar que no haurà apuntat les coses lletges que ha fet com a polític, i no em referisc als fraus, als aeroports, als premis de la loteria, de com col·locava filles i promeses en càrrecs de les institucions públiques i de com ha deixat el seu partit tot el que ha tocat amb la vareta màgica de l’avarícia i el saqueig. Em referisc a com des del poder han enfonsat amb les seues polítiques milers de famílies, i també com tractava amb menyspreu la gent que no era de la corda i que treballava dignament.
Per si faltava alguna cosa, la seua parella Esther Pallardó també diu que ha escrit alhora un altre llibre per relatar les vivències dels últims anys al costat del seu nòvio. Potser aspiren tots dos a guanyar el Nobel de literatura. Per cert, que aquesta senyoreta és periodista i va ser vice-presidenta de la Diputació de Castelló, càrrec al qual va arribar per imposició de Fabra. Aquest va ser el seu mèrit. Ara l’altre Fabra, l’Alberto, passeja el seu romàntic festeig amb una presentadora televisiva per les revistes rosa de paper couché.
S’imaginen si Fabra, el Carlos i la seua nóvia s’hagueren posat a escriure a quatre mans novel·les, en aquell temps quan mon pare feia els seus primers advertiments? Tal vegada ara parlaríem d’altres protagonistes de la corrupció i la història de Carlos i Esther seria una ficció més a l’estil dels fulletons de Corin Tellado que no als de Bonnie and Clyde. Possiblement si l’altre Fabra, l’Alberto, haguera tret abans de l’armari el gigoló que portava dins i s’haguera dedicat a jugar a ‘passa paraula’, igual no haguera desacatat una sentència judicial que anul·lava un primer ERO de RTVV que acomiadava de manera injusta, arbitrària, despietada i capritxosa 843 treballadors -no és que ho diga jo, ho ha dit un jutge-. Igual passant paraules i festejant no hauria tancat amb un arravatament falç i mentider la Radiotelevisió Valenciana. Potser ara, amb el nou govern, el poble valencià tindria la televisió i la ràdio que es mereix i que es resumeix en tres paraules: pública, de qualitat i en valencià. I si algú parla en murcià ho subtitularem!!
