Les paputs

Mentre passejava pel terme he vist una puput. Estava en una terra erma, picotejant entre la fullaraca, com solen acostumar, i en sentir que m’acostava ha travessat volant el camí fins perdre’s en l’ombra opaca d’un hort de tarongers. Em pregunte si viurà tot l’any ací o estarà de pas, si haurà baixat del nord a passar l’hivern. Sempre relacionem les palputs -que és com s’anomenen per aquestes contrades- amb la primavera o l’estiu on dispersen el cant inconfusible al bell mig de matins o vesprades suaus. Però algunes paputs es queden a passar el fred en aquests camps diminuts i bondadosos en compte de volar fins a l’Àfrica. S’ajunten, doncs, amb altres que baixen, com a turistes d’hivern, de les zones fredes i a les quals el Mediterrani els deu semblar un confortable balneari on esperar l’arribada de la canícula.

Aquest ocell, ben mirat, té el cos d’un color terrós, de tonalitats argilenques, que giren al taronja i al rosa. És del color de la terra per on pastura, del fullam sec que trepitja en camps oberts i abandonats, cosa que la fa pràcticament invisible. Però és com si al Creador, en el moment que dissenyà aquest mimetisme perfecte, l’hagués assaltat un rampell de petulància i, aleshores, hagués dotat la paput d’una cresta erèctil amb les puntes cremades i amb unes ales i una llarga cua decorades amb bandes bicolors, talment com les zebres. Per això, les puputs tenen un cert aire de cotorres campestres, entre exòtiques i incongruents.

Les puputs eren també una parella de germanes fadrines, amb una reminiscència burgesa, que a les vesprades es passejaven pel carrer Major del poble on vivien, com havien fet des dels seus millors temps. Les arracades els penjaven com làmpades de llàgrimes de vidre i la multitud d’anells que s’embotien als dits semblaven les proteccions d’un pilotari. El maquillatge els exagerava la decrepitud, com la roba que vestien i el cardat dels cabells retintats i plens de foranes. Caminaven tan calmoses i pagades de si mateix que era com si tots els dies feren una desfilada de festa. Anaven sempre de bracet i saludaven tot aquell amb qui es topaven amb l’esperança que quedara enlluernat per aquelles vestals de decadència emblanquinada. Un, que era del mateix poble, em va dir que, quan la gent es referia a elles, les anomenava ‘les puputs’, sense que li calguera fer-me cap aclariment més.

La puput que he vist se n’ha anat fent un vol oscil·lant, amb un aleteig estrany pel contrast del cos pesant, amb forma de con invertit quan du les ales tancades, i l’exageració de les extremitats, arrodonides, com si foren d’una papallona. De seguida l’he perduda entre la verdor dels arbres. Malgrat l’exhibicionisme del plomatge, malgrat haver-li prestat el malnom a les germanes, em sembla que és un animal en què pot més la timidesa que la curiositat. Segueix els homes a una distància prudencial perquè treu benefici de les clarures, dels ermots, dels ribassos antròpics que les aprovisionen dels cucs i les formigues que piquen amb un bec corbat i negre, quasi com el floret d’un espadatxí.

Abans, els xiquets que n’agafaven alguna deien que les puputs desprenien una olor pestilent i repulsiva, amb la consegüent conjectura de què devien fer aquests ocells amb els excrements que trobaven pel camp. Tanmateix, vaig llegir que aquesta pesta és la mateixa que impregna el niu quan estan criant, ja que els adults no tenen el costum de netejar cap dels residus produïts per la pollada. Jo no he vist mai un animal tan a prop com per a notar-ho. Com a molt, en sorprenc alguna de lluny, a la primavera o a l’estiu i, més rarament, com ara, de pas o residents, a l’hivern, donant-li un punt d’exhibicionisme quasi metafòric al silenci clar de la vesprada que s’allarga.