Les sandàlies del pescador

Les sandàlies del pescador és el títol d’una novel·la de l’australià Morris West. La història narrada té com a protagonista Ciril Pavlovich, l’arquebisbe grecocatòlic de Lviv, descrit com un home empresonat pel règim soviètic i condemnat a treballs forçats a Sibèria. La novel·la ens presenta l’arquebisbe quan, ja alliberat, anà a Roma on el papa el creà cardenal. A la mort del papa, el cardenal Ciril Pavlovich va ser elegit bisbe de Roma amb el nom de Ciril I.

Per al personatge, Morris West es va inspirar en la vida del cardenal Josyf Slipy, arquebisbe ucraïnés nascut el 1892. El cardenal Slipy, presoner del règim soviètic, va ser condemnat a treballs forçats en un gulag de Sibèria després de la invasió de Lviv per l’Exèrcit Roig. De la mateixa manera com ara, quan les tropes de Putin han envaït la ciutat. El cardenal va ser alliberat el 23 de gener de 1963, gràcies a les gestions que van fer el papa Joan XXIII i el president dels EUA John F. Kennedy, i es morí a Roma el 7 de setembre de 1984.

Va ser el 1968 quan el director Michael Anderson va portar a la pantalla aquesta novel·la, amb Anthony Quinn com a protagonista de la pel·lícula, un film que també titulà (com la novel·la) Les sandàlies del pescador, amb actors, a més de Quinn, com Laurence Olivier i Vittorio De Sica.

La pel·lícula ens presenta també com a personatge principal l’arquebisbe grecocatòlic, Ciril Lakota, interpretat per Anthony Quinn. Després de passar vint anys com a presoner polític en un camp de treballs forçats a Sibèria, l’arquebisbe va ser alliberat, inesperadament, pel primer ministre de la Unió Soviètica que havia estat el carceller de Ciril. Una vegada en llibertat, l’arquebisbe anà al Vaticà, on va ser creat cardenal pel papa, ja greument malalt. En la pel·lícula, després que Ciril arribara a Roma, el papa es va morir, i els cardenals, reunits en conclave elegeixen el cardenal Ciril nou bisbe de Roma, en un moment de greu crisi entre la Xina i l’URSS, amb la guerra freda i amb l’amenaça nuclear ben presents.

El film té com a rerefons el règim inhumà i repressor de la Unió Soviètica (com passa ara mateix amb Putin), que envaïa territoris i empresonava els dissidents. I és que Lviv, la sisena ciutat més poblada d’Ucraïna, fundada al voltant del 1250, va ser envaïda primer pels russos, el 1939, més tard pels nazis, el 1941 i de nou, el 1944, pels russos.

El paper de mitjancer del papa Ciril Lakota a la pel·lícula, treballant per la pau i pel diàleg, ens posa al davant el treball del papa Francesc (diplomàtic, discret) per a acabar amb l’agressió que Rússia està perpetrant sobre Ucraïna. A més de visitar l’ambaixada russa a Roma el 16 de març, per a demanar la fi de la invasió d’Ucraïna, el va parlar per videoconferència amb el patriarca de l’Església Ortodoxa russa, Ciril, per a mirar de parar aquesta guerra. I és que com ha dit el jesuïta Antonio Spadaro, director de la revista La Civiltà Cattolica”, “la diplomàcia vaticana és clara, però no fa publicitat d’això”. Fins i tot, el papa Francesc podria anar a Kíiv per a demanar la fi d’aquesta guerra tan monstruosa.

La pel·lícula (i la novel·la) Les sandàlies del pescador, ens recorden les ciutats màrtirs ucraïneses com Lviv, Khàrkiv, Kherson, Mariúpol, Odessa o Kíiv, i la gent que hui és perseguida i empresonada per Rússia, per la seua dissidència i per defensar la llibertat d’expressió. I abans, per la fe en el Crist, com li va passar al cardenal Josyf Slipy, condemnat per la Unió Soviètica a treballs forçats en un gulag de Sibèria.

Tant de bo acabe ben aviat la invasió de les tropes russes sobre Ucraïna i s’acabe aquesta guerra inhumana i cruel que Putin ha desencadenat per les seues ànsies expansionistes i imperialistes, sense respectar el dret d’Ucraïna de viure en llibertat i de decidir lliurement el seu futur.

Com deia, ben encertadament Antoni Gómez en el seu article “El poble rus no és culpable” al diari Levante-EMV: “la història de Rússia és la història d’una societat traumatitzada pel gulag, l’extermini dels kulags o camperols rics, les deportacions polítiques, les purgues assassines de Stalin o el sotmetiment i la violència”. I el que és evident, és que totes aquestes misèries formen part de l’ADN del dictador Putin, un home ambiciós, venjatiu i rancorós. Per això el papa Francesc, el diumenge 27 de març, denunciava la invasió d’Ucraïna dient: “Els poderosos decideixen, i els pobres moren”.