29.06.2022 - 16:04
|
Actualització: 29.06.2022 - 19:22
El 29 de juny de 1992 va començar l’anomenada ‘operació Garzón‘ contra persones relacionades amb el moviment independentista, per presumpta pertinença a Terra Lliure. Aquell dia es van fer les primeres set detencions per ordre de Baltasar Garzón, que en era jutge de l’Audiència espanyola. Dos dies després, l’1 de juliol, van detenir l’ontinyentí Vicent Conca i Ferrús, un dels que van denunciar haver patit tortures. L’operació, que es va acabar amb una quarantena de detinguts, es preparava des de feia dos anys i pretenia desactivar el moviment durant els Jocs Olímpics que es van fer aquell estiu a Barcelona.
Es van fer detencions en uns quants indrets de Catalunya i del País Valencià. Es van escorcollar les seus del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) a Barcelona i del setmanari el Temps, a València.
Tortures
El jutge Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació de vint-i-cinc dels detinguts, dèsset dels quals van denunciar haver estat víctimes de tortures. Garzón els va menystenir i va donar validesa a les declaracions fetes sota tortura.
Amb aquesta operació, Garzón va vulnerar els drets humans, tal com va sentenciar (pdf) el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg dotze anys després, quan va condemnar l’estat espanyol per haver violat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura pel fet d’haver-se negat a investigar les denúncies per maltractaments, tot i les evidències existents.
La tortura, en primera persona
A continuació us oferim el testimoni directe de Vicent Conca, qui va denunciar tortures. El text és recollit per l’Associació Memòria Contra la Tortura.
«Em dic Vicent Conca i Ferràs [sic], sóc militant de l’MDT des de fa anys. El passat 1 de juliol de 1992 vaig ser detingut cap a les 8 del vespre a la seu de l’MDT de Barcelona. Em va detenir la Guàrdia Civil, la qual em traslladà a una de les seves comandàncies de Barcelona o rodalia. No puc saber quina era perquè tenia els ulls tapats o embenats. L’endemà em conduïren en cotxe cap a Madrid, però tampoc no sé exactament a quin lloc. En aquest lloc vam romandre fins a la nostra declaració davant el jutge de l’Audiència Nacional.
Durant tot el període de detenció, gairebé quatre dies, vaig estar incomunicat i no vaig tenir cap possibilitat de contactar amb cap familiar o advocat. Això permeté que la Guàrdia Civil actués amb tota impunitat i em sotmetés a tota mena de tortures, amenaces, pressions i humiliacions.
Tot seguit detallaré aquests fets per tal que tothom se’n faci càrrec:
Vaig ser interrogat constantment durant gairebé tres dies. En aquests interrogatoris no vaig poder veure qui em torturava perquè sempre tenia els ulls tapats amb una bena o amb les meves mans. Durant aquestes sessions vaig poder sentir els crits dels meus companys, que estaven essent torturats en habitacions contigües.
Els cops efectuats amb les mans afectaren el meu cap, el coll i l’esquena (la part superior). Aquests cops foren constants durant els interrogatoris i només s’acabaren quan vaig declarar davant la Guàrdia Civil. Els agents que em colpejaven podien ser un o, com solia succeir, tres o quatre alhora.
Durant un dia (el primer de la meva detenció) no vaig dormir ni menjar. Una altra nit, la tercera, em despertaven contínuament i m’obligaven a posar-me dempeus o a fer flexions. La segona nit vaig dormir poques hores, encara que no em van trencar el son. Només la quarta nit, la del dissabte a diumenge, se’m va deixar tranquil, ja que havia declarat el que ells volien.
En els intervals que hi havia entre un interrogatori i un altre, em forçaven a estar dempeus i, de vegades, a fer flexions. Tot això impedia que durant el dia pogués descansar.
Se’m va aplicar nombroses vegades el mètode de la bossa per tal de provocar-me l’asfíxia. Les bosses, segurament d’escombraries, cobrien el meu cap i la part superiors del meu cos; només en alguna ocasió feren ús d’una bossa que cobria pràcticament tot el meu cos. Aquest sistema de tortura anava acompanyat de cops al coll, al cap i també, encara que menys, de cops a l’estómac.
En tres ocasions em van submergir tot el cap en aigua per ofegar-m’hi. No vaig poder veure on era l’aigua perquè em tapaven els ulls. Aquest mètode era anomenat per ells com a ‘la banyera’.
Em posaren un revòlver diverses vegades (al cap i a la boca) tot amenaçant-me de matar-me si no responia el que ells volien. Igualment m’amenaçaren de dur-me a una muntanya i matar-m’hi. Tot assegurant que això ja havia passat moltes vegades i ningú no se n’assabentava
Altres tipus d’amenaces foren la de torturar i agredir sexualment la meva companya, de qui afirmaven que també era detinguda; la de torturar encara més els meus companys detinguts; i la de fer-me empassar aigua mitjançant un tub fins a ofegar-me.
Abans de la declaració davant la Guàrdia Civil realitzada dissabte dia 4 a la tarda, m’advertiren que si no responia el que ells m’havien dit o no signava la declaració, tornarien a torturar-me i repetirien el procés tantes vegades com calgués. Vull esmentar el fet que l’advocat d’ofici davant el qual vaig declarar aquell dia i amb el qual no vaig poder parlar va afirmar dos o tres cops que jo feia mala cara. Tot i això vull remarcar la relativa indiferència dels dos advocats d’ofici que em van assistir, un en la declaració i l’altra en la identificació de fotos.
Diumenge al matí, un guàrdia civil ens va dir des del passadís de les cel·les que, si denunciàvem tortures, ja ens trobaríem algun dia al carrer i ens podria ocórrer algun accident.
Els insults (marcadament masclistes, en molts casos) contra la meva persona, la meva companya, la meva ideologia, el poble català i els seus símbols foren constants durant tot el període de la meva detenció. D’altra banda, se’m forçà a cridar consignes com ‘Viva España’, ‘Viva la Guàrdia Civil’ o a comptar en veu alta fins a cent en espanyol.
Per acabar aquesta enumeració. M’interessa de remarcar l’interès que mostrà la Guàrdia Civil a detenir i, sobretot, a torturar Carles Castellanos. Les al·lusions que hi feien els agents eren constants i reiteratives.
Vull insistir en el fet que les tortures físiques cessaren pràcticament un cop vaig fer la declaració policial, dissabte dia 4 a la tarda, és a dir, un cop havien aconseguit una declaració autoinculpatòria. A partir d’aquest moment els maltractaments quedaren reduïts a amenaces, insults i vexacions.
Per tot això, la declaració que vaig fer davant la Guàrdia Civil no té cap validesa i només em ratifico en la que vaig efectuar a l’Audiència Nacional. Un estat que necessita sistemàticament la tortura per eliminar el que considera els seus enemics polítics no pot ser considerat democràtic.
Alcalá-Meco 14 de juliol de 1992»
