L’escala de casa

Notes d’un confinat desficiós

L’escala de casa ja no me la veig igual. Sempre ha sigut una zona de pas, un simple recurs constructiu per comunicar les diferents altures de l’habitatge. Però ara que el món s’ha reduït a metres entre barandats i trespols, ara que l’ampit de la finestra ha suplantat els perfils de l’horitzó, ara me la veig amb uns altres ulls. Quan l’observe des de la planta baixa, amb els seus desnivells i pendents, de la necessitat faig virtut i construïsc símils per desentumir els músculs i alleugerir el neguit, més que siga de forma succedània. I és quan mamprenc a pujar-la i a baixar-la una vegada i una altra, com un caduf de sénia. I quan el tedi d’aquell exercici repetitiu toca a la porta, em dic que tal volta, que potser podria recuperar les traces latents d’aquella fantasia infantil que convertia una caixa de cartó en un submarí, que feia veure lianes on hi havia pates de cadires i de taules. Fins que accepte el joc i imagine. Aleshores inicie l’ascensió d’aquella muntanya feréstega amb pas ferm. Comence la pujada per la senda d’escalons i a cada pas l’esperit se m’amplifica. Durant la progressió contemple tot de paratges que endolceixen el recorregut; el vaixell que va pintar la xiqueta, la foto familiar amb el gat, el quadre de l’exposició d’un amic… Arribe al turó del primer replanell i em detinc per delectar-me amb la vegetació profusa de la dracena. Prenc una alenada d’aire i continue l’excursió escales amunt. Des del segon replanell les vistes s’eixamplen. A ponent l’entrada al bany, a llevant el corredor que dóna als dormitoris. I allà dalt, on s’acaben els escalons, es divisa el cim, cap on m’enfile amb la il·lusió d’un infant. El tinc a un tir de pedra. Afronte l’última rampa escalonada. Amb l’ajuda del passamà supere la cresta cimalera. Des de l’alteró, només la barana em separa de l’abisme que s’obri al buit de l’escala. Finalment, d’una grimpada salve l’últim graó i corone el pic, el vèrtex, el pollegó, la planta de dalt on culmina la travessia. I allà dret, amb els  punys descansats en la cintura, albire satisfet els relleus, la geografia, el paisatge de casa. Fins que un repic somort sobre la teulada em desperta del miratge, i torne a la feixuga realitat d’un confinament que em nega el verd dels pins i l’aroma apebrellat dels muntanyams diànics. I podria sentir-me desgraciat, però no puc perquè a fora plou i tinc un sostre, i un rebost ple, i un plat de dutxa, i una pantalla rere la qual sempre m’espera algú amb qui conversar. I perquè açò acabarà i amb els meus tornaré a recórrer la vasta Mariola, a trescar per l’agrest Benicadell, o a passejar vora els gorgs transparents del Pou Clar. I la catàstrofe la recordaré com una mera pausa en l’agitació, perquè no hauran caigut bombes i els edificis seguiran en alt, perquè les botigues no hauran sigut saquejades i oferiran de tot, perquè els xiquets no hauran brandat matxets i tornaran a escola. I des del cim de l’escala, convertida en muntanya de conforts, el desfici de l’obligat parèntesi permet, més que siga de raspalló, posar-se en la pell dels confinats sine die en aquells desastres insistents, en aquelles guerres persistents, en aquelles pandèmies permanents, per als quals el nostre confinament no seria més que un passatemps, un beneit entreteniment que ja prengueren molts. No, l’escala de casa ja no me la veig igual.

Març de 2020 – Enric Abad i Lluch