L’Església no pot ser neutral

En la situació actual de crisi econòmica i amb la corrupció política que existeix, l’Església ha d’actuar sempre de manera apartidista -però no neutral- per tal d’estar sempre al costat dels pobres i dels marginats, i alhora, profèticament, denunciar la injustícia i l’opressió dels poderosos.

Per això el recentment desaparegut bisbe Desmod Tutu deia: “Si ets neutral en situacions d’injustícia, és que has escollit el bàndol opressor”. No ho va fer així Jesús de Natzaret? I afegia encara: “El Jesús que jo adore és un Jesucrist que va estar sempre al costat dels qui eren tractats amb injustícia i es ficà en problemes precisament per això”. I és que Jesús va ser anomenat amic de publicans i de prostitutes. Però no va ser mai amic, ni va seure a taula, amb Pilat i Herodes que el van matar.

Per la pretesa neutralitat de la jerarquia valenciana, quan el PP valencià robava a les institucions on governaven, els bisbes valencians no van ser mai capaços (ni valents) de denunciar la corrupció del PP des de la Generalitat del País Valencià.

Aquest és només un exemple. N’hi ha més. Així ho veiem amb la resposta de pretesa “neutralitat” de qui va ser arquebisbe de València, Carlos Osoro, a la Tribuna Europa, quan li van preguntar el 28 de maig del 2014 sobre la condemna de vuit anys a l’ex-conseller del PP Rafael Blasco. L’arquebisbe afirmà que “la Iglesia no entra a juzgar”. Amb qui era president de les Corts Valencianes i més dirigents populars a l’auditori, l’ex-arquebisbe de València no va voler molestar el PP. I és que molt sovint (massa sovint!) s’ha vist una connivència clara de la jerarquia valenciana amb el partit del Sr. Casado. Una connivència que, afortunadament, no es dóna a tota l’Església Valenciana.

El cardenal Tarancon afirmava amb un gran realisme: “Una Església aliada amb els poderosos, amb els rics, amb els opressors, no mantindria una actitud radicalment evangèlica, no seguiria el camí de Jesús”.

Al contrari, i davant l’abdicació del rei Juan Carlos el 2014, i l’anhel dels ciutadans de poder decidir entre monarquia i república, qui va ser arquebisbe de Toledo, Braulio Rodríguez, amonestava els qui qüestionaven el model d’estat monàrquic, perquè això seria “descoser lo que hemos cosido durante tanto tiempo”. També el cardenal Cañizares diverses vegades ha defensat la unitat d’Espanya aferrissadament, fins al punt d’afirmar en una homilia que “Dios quiere la unidad de España”. Però, què dirien els bisbes espanyols si algun bisbe català diguera que Déu vol la independència de Catalunya?

Quan alguns bisbes defensen la neutralitat de l’Església, no puc sinó somriure, ja que per a ells la neutralitat és l’afinitat amb les dretes espanyoles.

L’Església no pot ser neutral i, amb valentia, ha de denunciar tants i tants despropòsits, injustícies i violacions dels Drets Humans, com ho va fer l’arquebisbe de Buenos Aires, el cardenal Jorge Mario Bergoglio (l’actua papa Francesc), que a propòsit de la nova pobresa convidava a indignar-se perquè “el pa i el treball no arriba a tothom”. I encara, Bergoglio deia també: “Des de fa uns quants anys, l’Argentina viu una situació de pecat, perquè no es fa càrrec de la gent que no té pa ni treball”. El govern valencià del PP es feia càrrec de la gent que “no té pa ni treball”?

Per la seua part, el nou bisbe d’Oriola-Alacant, José Ignacio Munilla, denunciava els “governs que han gastat uns diners que no tenien, endeutant les administracions i comprometent el futur de les noves generacions”. Per això el bisbe Munilla tornava a denunciar aquells “bancs que han sustentat els seus escandalosos guanys sobre una economia irreal i fictícia, amb sous immorals, blindats per consells d’administració”.

El bisbe Munilla també s’escandalitzava del “xantatge especulador dels qui han fet fortuna aprofitant-se de la crisi econòmica”. I el P. Josep M. Soler, abat emèrit de Montserrat, fa uns anys denunciava una economia que funciona “com un interminable canibalisme d’egoismes i d’interessos”, amb “l’especulació dels mercats financers” i les seues “repercussions sobre les famílies i les classes socials més dèbils”.

Hui i sempre, l’Església, amb valentia, ha d’estar al costat dels indefensos i dels més dèbils per a defendre’n els drets i la dignitat, ja que els cristians hem d’ajudar “els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor” (Ps 71). L’Església no pot viure amb por, ni tampoc ha d’adular els opressors. Al contrari, ha de denunciar l’abús de poder d’aquells que xafen els pobres.

El cardenal Tarancon deia també: “L’Església ha de conrear les exigències de l’amor i de la justícia, encara que això siga incòmode”. Però dissortadament, la majoria dels bisbes valencians, a diferència de Tarancon i de Bergoglio, continuen demanant una “neutralitat” que només afavoreix els interessos dels poderosos. Per això el P. Ángel García, president dels Missatgers de la Pau, deia en una entrevista al diari Sur, amb motiu de la tragèdia dels immigrants morts a la platja del Tarajal: “Alguns preguen, però, no n’hi ha prou, hem de protestar”. I afegia encara: “No he militat mai en partits, només en l’Església. I fins això em dóna maldecaps, per dir coses que no agraden als jerarques”. I amb tot, s’han de dir, ja que els cristians no podem ser neutrals.

L’exemple més eloqüent (que no l’únic) de “neutralitat” de l’episcopat espanyol durant el franquisme el trobem el primer de maig de 1968, quan la policia va envoltar l’església del Sagrat Cor de Sabadell, on s’hi havien refugiat 35 persones, entre hòmens, dones i menors, perseguits per les Forces d’Ordre Públic, tal com recorda Eduard Fornés, en aquell moment capellà d’aquella parròquia. Els capellans van obrir les portes de l’església i van acollir la gent perquè, segons el Concordat, la policia no podia entrar als temples. La policia, que va tallar l’aigua, la llum i el telèfon de l’església, l’endemà hi va entrar, gràcies a una carta de l’arquebisbe de Barcelona, Marcelo González Martín, que l’autoritzava a assaltar l’església. Ací hi ha la diferència entre la neutralitat d’un arquebisbe (a favor de la policia) i els capellans que van acollir els qui eren perseguits.

I és que, com va dir Elie Wiesel, Premi Nobel de la Pau, en la mateixa línia del P. Ángel García, “Cal protestar, perquè la neutralitat només ajuda els opressors, no les víctimes”. Per això el papa Francesc, amb valentia, deia el 5 de juliol del 2014: “Déu no és neutral. Està de part de les persones més fràgils, discriminades i oprimides”. Per això l’Església Valenciana hauria d’estar al costat dels més pobres i dels més vulnerables de la nostra societat, com per exemple dels cristians valencianoparlants, que ens sentim menyspreats per la jerarquia, quan, a les esglésies, arracona la nostra llengua i no permet que puguem expressar la nostra fe en valencià.

L’exemple de valentia del bisbe Desmond Tutu, i la seua no neutralitat, el seu compromís amb els més dèbils i a favor de la pau i la seua lluita contra l’apartheid, ens encoratja a fer realitat la utopia d’un món més fratern i més solidari.