26.09.2015 - 23:08
Més enllà de la proximitat, per raons de veïnatge i de cultura, de l’Església valenciana i l’Església catalana, fins al punt de compartir fins i tot un territori comú per les parròquies valencianes i catalanes que pertanyen a la diòcesi de Tortosa, aquestes dues Esglésies s’han ignorat al llarg del temps. En un cas, per part de l’Església Catalana, per prudència, per evitar suspicàcies i per por de ser acusada de prepotència o d’intent de domini o de colonització (tots podem recordar la ‘Batalla de València’). I pel que fa a l’Església Valenciana, perquè la jerarquia mai no s’ha arrelat al País, i mai no ha sentit com a pròpia la nostra llengua i la nostra cultura. Per això mateix l’Església valenciana (que als Seminaris prohibia parlar en valencià) no ha tingut cap necessitat d’estrènyer els lligams culturals amb l’Eglésia catalana, malgrat que els cristians valencians i els catalans compartim una mateixa fe i una mateixa llengua.
En l’actualitat són tres els bisbes valencians al capdavant de tres diòcesis catalanes: el bisbe Agustí Cortés, al bisbat de Sant Feliu des que es va crear el 2004, el bisbe Enrique Benavent, al bisbat de Tortosa des de 2013, i el bisbe Salvador Giménez, a Lleida, des del dia 20 d’aquest mes.
Però a més d’aquests bisbes actuals, n’hi ha hagut altres bisbes valencians a Catalunya en els últims trenta anys, tots ells plenament integrats en les diòcesis que els han acollits. Així, a Tortosa hi hagué el bisbe Ricard M. Carles de 1969 a 1990, any que va passar a l’arquebisbat de Barcelona, on s’hi estigué fins el 2004, quan li va ser acceptada la renúncia. També fou pastor de Tortosa, des del 1997 al 2013, el bisbe valencià Xavier Salinas. I a la diòcesi de Lleida hi hagué el bisbe Joan Piris, des del 2008 fins que va ser substituït el 20 d’aquest mes, pel també bisbe valencià Salvador Giménez. I això en els últims trenta anys, perquè durant el segle XX hi hagué també altres bisbes valencians a Catalunya, com el bisbe Tarancon a Solsona, el bisbe Reig a Barcelona, el bisbe Laguarda, primer a Urgell i després a Barcelona i el bisbe Benlloch a Urgell.
Pel que fa als bisbes catalans a les diòcesis valencianes, han estat ben escassos. Només la diòcesi de Sogorb-Castelló ha tingut dos pastors nascuts més al nord del riu Sènia: el bisbe Josep Pont i Gol (1951-1970) i el bisbe Josep M. Cases Deordal (1970-1996). I és que als bisbats valencians, a excepció de Tortosa (que té territori valencià) en els últims cinquanta anys hem tingut majoritàriament bisbes castellans, i també un de navarrès, un mallorquí i dos valencians, Pablo Barrachina a Oriola-Alacant, de 1954 a 1989 i Juan Antonio Reig a Sogorb-Castelló, de 1996 a 2005, a més del bisbe Rafael González Moralejo, primer, auxiliar de l’arquebisbe Olaechea, i a la dimissió d’aquest, el 1966, estigué al capdavant de la diòcesi de València fins el 1969. També hi ha hagut el bisbe auxiliar Rafael Sanus i els altres auxiliars valencians dels arquebisbes de València, i un d’Oriola-Alacant, que després han passat a diòcesis espanyoles. En l’actualitat hi ha, com a bisbes valencians, el cardenal Cañizares i el seu auxiliar Esteban Escudero, a l’arquebisbat de València i el bisbe Jesús Murgui a Oriola-Alacant.
La incomunicació total entre dues Esglésies veïnes i amb una mateixa cultura i una mateixa llengua és un fet anòmal. Entre aquestes dues Esglésies no hi ha cap coordinació entre delegacions diocesanes d’una i altra part del Sènia, cap contacte entre les diòcesis, cap col·laboració entre els bisbes valencians i catalans, com sí que n’hi ha hagut entre els bisbes bascos i el de Navarra a l’hora de fer alguna pastoral, o entre els bisbats valencians i els de les Balears, amb reunions periòdiques, pel fet que formen part d’una mateixa Província Eclesiàstica.
És evident que el tarannà dels bisbes de les diòcesis valencianes i el de les diòcesis catalanes és diferent. Fins i tot és diferent l’actitud que tenen els bisbes valencians, abans i després d’arribar a Catalunya.
A Catalunya, els seus bisbes, la majoria nascuts al País, però també els valencians que estan al capdavant d’aquestes diòcesis i que s’hi han integrat totalment, han sintonitzat plenament amb el poble a què serveixen, utilitzant la seua llengua i assumint les seues tradicions. Pel contrari, els bisbes de les diòcesis valencianes (a excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal i dels de Tortosa) no han assumit mai la llengua i la cultura que ens fa valencians. I d’ací la nul·la relació de les diòcesis valencianes amb les diòcesis catalanes.
En el procés democràtic que viu Catalunya i que hui, a les eleccions al Parlament pot obrir un nou escenari polític, l’Església catalana s’ha mantingut en una actitud de respecte, amb un comportament exquisit pel que fa a la independència Església-Estat. I per això, en una nota del passat 7 de setembre, els bisbes catalans defensaven la legalitat de totes les opcions polítiques. Els bisbes catalans afirmaven en aquesta nota ‘el nostre amor a la Pàtria catalana a la qual l’Església ha volgut servir des dels seus inicis i el nostre respecte per la legítima diversitat d’opcions que se sotmetran a votació’. Per això els bisbes de les deu diòcesis catalanes, han manifestat que ‘no toca a l’Església proposar una opció concreta, però sí que defensa la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basen en el respecte a la dignitat de les persones i dels pobles’.
És evident que l’actitud dels bisbes catalans pel que fa al procés que viu Catalunya (un procés democràtic, cal no oblidar-ho), no és compartida pels bisbes valencians, i això dificulta encara més qualsevol relació entre l’Església catalana i l’Església valenciana, que tenen punts de vista molt dispars, no només pel que fa a aquestes eleccions i a les opcions polítiques que hi ha en joc, sinó també en relació a molts altres temes.
Enmig de la neutralitat i de l’equidistància dels bisbes catalans, que han evitat una posició partidista, són sorprenents les paraules del papa Francesc, quan aquest estiu visità la ciutat boliviana de Santa Cruz de la Sierra, on digué: ‘Els pobles del món volen ser artífexs del seu propi destí. No volen ser tutelats ni patir ingerències, on el més fort subordina el més dèbil. Volen que la seua cultura, el seu idioma, els seus processos socials i tradicions religioses siguen respectats’. I el papa afegia encara: ‘Cap poder fàctic o constituït, té dret de privar els països pobres, del ple exercici de la seua sobirania. Quan s’atempta contra aquest dret, noves formes de colonialisme afecten seriosament les possibilitats de pau i justícia, perquè la pau es fonamenta, no només en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els drets dels pobles, particularment el dret a la independència’.
També el papa Joan Pau II quan visità l’ONU, el 5 d’octubre de 1995, deia: ‘La pau es fonamenta, no només en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els dels drets dels pobles, particularment el dret a la independència. Els drets de les nacions no són sinó els drets humans considerats en el nivell de la vida comunitària. La nació té un dret fonamental a l’existència; a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seua sobirania espiritual; a modelar la seua vida segons les pròpies tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories’.
Per la seua part, el document aprovat el 22 d’abril de 2001 per la Conferència d’Esglésies Europees i el Consell de Conferències Episcopals Europees, proclamava l’oposició ‘a qualsevol intent d’instrumentalitzar la religió i l’Església amb finalitats ètniques o nacionalistes’ (num. 7). Per això aquests bisbes s’oposaven a ‘qualsevol forma de nacionalisme que porte l’opressió a d’altres pobles i de les minories nacionals’ (num. 8).
Malgrat la proximitat geogràfica i l’afinitat cultural, aquestes dues Esglésies, desgraciadament, continuen vivint sense cap mena de contacte o de col·laboració.
Quin serà en el futur la relació entre l’Església catalana i l’Església valenciana? El bisbat de Tortosa hauria de ser cruïlla i pont entre pobles veïns i entre Esglésies germanes. Però dubte molt que ho siga, si l’actitud de l’Església valenciana continua com fins ara.
El paper de l’Església valenciana i la catalana en la transmissió de la fe i en la defensa de la cultura podria quedar resumida en les paraules del papa Francesc en la canonització de Fra Juníper Serra, el passat dia 23 a Washington, quan definí aquest franciscà, com aquell que va ‘defensar la dignitat de la comunitat nativa, protegint-la d’aquells que n’havien abusat’.
