L’Eucologi de mossèn Vicent Sorribes

Per celebrar les festes del Senyor, de la Mare de Déu i dels Sants, la litúrgia posa a les nostres mans el missal (festiu i ferial), que ens ajuda a fer l’experiència de Déu en l’Eucaristia.

Va ser la Constitució Dogmàtica Sacrosanctum Concilium, votada i aprovada pels Pares Conciliars el 22 de novembre de 1963 (amb un resultat de 2159 placet o vots afirmatius, 19 non placet o negatius i un vot nul), que va afavorir la celebració de l’Eucaristia en les llengües vernacles. El vot solemne d’aquesta Constitució, en presència del papa Pau VI, va tindre lloc el 4 de desembre del mateix any, amb la qual cosa la Sacrosanctum Concilium entrà en vigor el 16 d febrer de 1964.

Si amb la Sacrosanctum Concilium s’admetien les llengües vernacles en la celebració de la litúrgia, ja uns anys abans, mossèn Vicent Sorribes Gramatge s’avançà a aquesta novetat que després proclamaria i consagraria el Vaticà II. I és que el 1951 eixia publicat el seu ‘Eucologi Valencià. Recull de pregàries litúrgiques en Llengua Valenciana’, amb un pròleg de l’arquebisbe En Marcel·lí Olaechea Loizaga. Publicat per Editorial Lletres Valencianes, l’Eucologi de mossèn Vicent Sorribes contenia, a més de les pregàries litúrgiques, el Missal Romà amb el Ritual de la Diòcesi.

En el pròleg de l’Eucologi, l’arquebisbe de València expressava la seua ‘benedicció i l’aplaudiment més afectuosos per a l’estimat Senyor Rector de Rocafort, Mossén Vicent Sorribes Gramatge, autor d’este Eucologi, que tant i tant de bé ha de fer entre els fidels de València’. L’arquebisbe felicitava mossèn Sorribes ‘per l’encert que ha precedit la seua elegant i artística presentació’, i també pel fet que ‘esta Obra posa a mans dels nostres amadíssims fills, i escrit en la dolça llengua valenciana, un compendi molt encertat de les oracions del cristià i un extret del millor de tots els llibres de pietat: el Missal’.

L’Eucologi de mossèn Sorribes pretenia, com deia l’arquebisbe Olaechea, que els fidels pogueren ‘seguir el Sacerdot en la celebració del Sant Sacrifici’. Així els qui anaven a missa no haurien d’assistir ‘solament com a oients’, sinó que, com deia l’arquebisbe, ‘Sou concelebrants, oferint amb el Sacerdot, el Sacrifici Diví’. Per això l’arquebisbe exhortava a no limitar-se a ‘oir Missa’, i afegia: ‘No aneu a oir-la, sinó a celebrar-la, a dir-la amb Jesucrist i amb el seu ministre de l’Altar’. L’arquebisbe Olaechea acabava les seues paraules desitjant que ‘este Eucologi vos ajude eficaçment i per a tots vosaltres siga gratíssim, sobretot per als qui assaboriu les belleses de la llengua del gran Fill i Patró de València Sant Vicent Ferrer’.

El primer fruit del I Congrés Litúrgic de Montserrat va ser, el mateix any de la seua celebració, el 1915, l’edició de l’Eucologi de mossèn Lluís Carreras, una obra que tenia per objectiu facilitar als fidels, i fer més entenedora i més participativa la litúrgia, que en aquell temps se celebrava en llatí. Amb el temps, segurament, mossèn Sorribes coneixeria l’Eucologi de mossèn Carreras, i amb voluntat també d’ajudar els laics cristians valencians a viure la litúrgia en la nostra llengua, el rector de Rocafort treballà en l’edició del seu Eucologi.

En el Pòrtic de presentació de l’Eucològic, mossèn Vicent Sorribes explicava que aquesta obra ‘malgrat la meua oposició, filla del mesurament de la meua manca de forces’, era fruit ‘d’una amigable coacció’, per tal que ‘em decidís a escriure quelcom en valencià’. Tot i l’existència d’altres llibres per a pregar, mossèn Sorribes justificava l’edició de l’Eucologi, perquè ‘no n’hi ha, almenys que jo sàpia, cap per a pregar en valencià, i això també és digne d’una reparació’. Mossèn Sorribes es lamentava així de l’absència d’un missal en valencià: ‘Què fa hom ací, en favor de la pietat valenciana? Gairebé no res’. Per això afegia: ‘¿No et sembla que convé demostrar que la nostra llengua servix per a tot?’. I justificava aquesta obra així: ‘Germans: com veeu, és per Déu, per la Mare, per València, per la Pàtria que treballe.’

L’Eucologi de mossèn Sorribes, amb 723 pàgines, inclou en un primer bloc les oracions més bàsiques del cristià, com el Parenostre i l’Avemaria, el Credo, la Salve, els Manaments de la Llei de Déu i de l’Església, les Benaurances, les Virtuts Teologals i Cardinals o les Obres de misericòrdia.

En un segon bloc hi ha les oracions litúrgiques, com l’Àngelus i el Regina Coeli, les oració de Sant Bernat a la Mare de Déu, a l’Àngel de la Guarda i a Sant Josep, el Te Deum, els Salms Miserere i De Profundis.

El tercer bloc conté el Sant Rosari, la Felicitació Sabatina, les Cinc Visites als Monuments, el Primer divendres de mes o els Set Dolors de la Mare de Déu, entre d’altres.

El quart bloc és el Missal Romà, amb els diumenges d’Advent, Nadal, Epifania i Quaresma, amb l’Ordinari de la Missa, i els diumenges del Temps Pasqual i els de després de Pentecosta.

Un altre bloc és el de les festes del Santoral i les diverses Misses de Difunts .

Després hi ha el Ritual del Bateig de la Comunió per Viàtic, l’Extrema Unció i el Casament.

Hi ha també un Himnari Musical amb la Missa d’Angelis, el Pange Lingua, Adeste Fidelis, o cants com ‘Oh flor de Dijous Sant’ o alguns Goigs i Himnes.

També hi ha un Himnari Litúrgic amb l’Ave Maris Stella, el Stabat Mater, Vexilla Regis, Lauda Sion Salvatorem, el Magníficat o el Veni Creator.

Finalment hi ha un Himnari Religiós amb l’Oració a la Mare de Déu, de Corella, el Sonet a Crist Crucificat, les Benediccions d’abans i de després de menjar, l’Himne a la Patrona de València o l’Himne vicentí.

En la conferència de clausura del IV Congrés Litúrgic de Montserrat del 18 d’abril passat, el bisbe Piero Marini (President del Comitè Pontifici per als Congressos Eucarístics i Mestre de les Celebracions Litúrgiques Pontifícies 1987-2007) destacava la importància de la litúrgia, ja que renova l’Església. El bisbe Marini feia notar com la Sacrosanctum Concilium ‘va donar lloc a una reforma que encara no ha acabat’. I això ho sabem prou els valencians, ja que la nostra llengua no ha estat assumida per l’Església. Si el papa Pau VI, el 7 de març de 1964 va celebrar la primera missa en la llengua del poble a la parròquia romana de Tots els Sants, com és que les parròquies valencianes encara no utilitzen la llengua del nostre Poble?

El bisbe Marini recordava la qüestió de les traduccions litúrgiques, per inculturitzar l’Església en els diversos pobles del món. Unes traduccions que són responsabilitat de les Conferències Episcopals. El bisbe Marini va posar l’exemple de l’Església del nord d’Àfrica durant els primers segles del cristianisme, que va desaparèixer pel fet que els preveres i els bisbes no utilitzaven la llengua del Poble, sinó el llatí. Per això Sant Agustí es lamentava de no tindre sacerdots que saberen la llengua dels cristians de l’Àfrica del Nord.

Com deia el papa Pau VI, ‘L’esperança és la mirada de l’Església cap al futur. Una Església que no és vella, sinó antiga, però que el temps la rejoveneix. Una Església que no té por d’allò que és nou, i que de les seues arrels fa brotar una nova primavera.’

L’Eucologi de mossèn Vicent Sorribes va ser, en un intent per valencianitzar la nostra Església molt abans del Vaticà II, com una nova primavera.

En el missatge per al Domund d’enguany, el papa Francesc ens convidava al ‘repte de respectar tots els pobles a partir de les seues pròpies arrels’, així com també a ‘salvaguardar els valors de les respectives cultures’. I en la canonització de Sant Juníper Serra, el mes de setembre passat, el papa Francesc elogià aquest franciscà mallorquí, ‘que va saber deixar la seua terra i eixir a l’encontre dels altres, aprenent a respectar els seus costums.’

Ara, 50 anys després de la clausura del Vaticà II i perquè l’Església puga assumir la nostra llengua a la litúrgia, ¿no és hora que els quatre bisbes valencians facen el possible per fer normal a l’Església allò que és normal al carrer, a l’escola i a la cultura? No és hora que els bisbes valencians, d’una vegada per totes, deixen de tindre arraconat el valencià fora dels temples? No és hora ja que els bisbes i els preveres valencians comencen a respectar la cultura i els costums dels valencians? No és hora que Pentecostés i la Sacrosanctum Concilium, siguen una realitat a l’Església Valenciana? Amén.