L’èxit de l’article 155

El president Rajoy, autoritzat pel senat espanyol, ha imposat despòticament l’article 155 a Catalunya, amb la inestimable col·laboració del Sr. Pedro Sánchez (i del Sr. Albert Rivera). El resultat d’aquesta mesura ha estat la intervenció de la Generalitat, gairebé ‘manu militari’.

Amb un PSOE agenollat davant el PP (de Ciudadanos ja ho sabíem), el Sr. Rajoy ha actuat com un nou Felip V, qui ‘por justo derecho de conquista’, a sang i foc va anorrear els seus adversaris. La ignomínia política que significa el fet que uns dirigents independentistes estiguen tancats a la presó o bé exiliats, i altres polítics també encausats (entre els quals més de 700 batles), paradoxalment l’èxit del 155 ha estat (i no era això el que el PP volia) la reducció, fins a la mínima expressió, del grup parlamentari del Sr. Rajoy, un partit gairebé residual a Catalunya.

El 155 ha volgut doblegar la voluntat democràtica d’un poble, tantes vegades humiliat. I és que els tribunals han intentat canviar allò que les urnes han decidit. El Sr. Rajoy no vol admetre que reelegir el president Puigdemont és complir el que els ciutadans han votat. Perquè la realitat és com és: 70 dels 135 diputats volen que el Sr. Puigdemont siga reelegit president de la Generalitat. I per contra, el govern espanyol i la rebel·lió de les togues, amb el 155, vol anul·lar al voluntat popular expressada a les urnes. Aquesta és la normalitat del 155: impedir el dret dels ciutadans que el 21 de desembre van votar els diputats exiliats o empresonats, ja que aquests, segons el Sr. Rajoy, no podran exercir el seu dret de vot ni en l’elecció de la Mesa del Parlament, ni tampoc en l’elecció de president de la Generalitat.

Fins i tot el rei, oblidant el paper neutral que hauria de tindre la corona, amb el seu discurs del 3 d’octubre, s’ha comportat com un militant més del PP. El suport de Felipe VI a les càrregues policíaques i l’actuació judicial i política contra l’independentisme, ha fet nàixer una desafecció encara més gran envers l’Estat i la corona. De fet, el 155 va començar a aplicar-se el 31 de juliol de 2006, quan el PP va interposar un recurs d’inconstitucionalitat  contra l’Estatut, llei orgànica de l’Estat que havia promulgat el rei Juan Carlos I. El rei havia firmat aquest text: ‘A todos los que la presente vieren y entendieren. Sabed: Que las Cortes han aprobado, los ciudadanos de Cataluña han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica’.

El 155 revela la misèria d’un Estat que obliga els presos polítics a renunciar a les seues idees per tal que puguen tornar amb les seues famílies. I després encara diuen que no hi ha presos polítics a l’Estat espanyol.

La intenció del 155 és intentar anorrear la nostra llengua, atacant l’escola catalana i la immersió lingüística (com fa també el PP i Ciudadanos al País Valencià), pretendre controlar la Corporació Catalana de MItjans de Comunicació i intervenir les finances i els Mossos.

I malgrat tot, amb el 155 i altres mesures coercitives de la maquinària de l’Estat, les forces independentistes han tornat a guanyar amb majoria absoluta (vencent els partidaris del 155) tot i que les forces constitucionalistes intenten subvertir el resultat electoral, impedint els vots dels diputats empresonats i dels exiliat per fer possible la reelecció del president Puigdemont.

A més, el debat sobre si Puigdemont pot ser elegit des de Brussel·les quedaria resolt si recordem que la destitució del president legítim de Catalunya es va fer des de Madrid. I que amb la intervenció de la Generalitat per part del PP, també des de Madrid, han governat aquests mesos amb només 11 diputats, set dels quals s’han evaporat després del 21 de desembre. I el govern de l’Estat en cap moment es va plantejar si era legítima aquesta destitució, feta a distància des de Madrid, quan l’únic que pot destituir un president de Catalunya és el Parlament.