26.11.2020 - 19:35
L’homilia del cardenal Tarancon el 27 de novembre de 1975, en l’entronització de Joan Carles com a rei d’Espanya ara fa quaranta-cinc anys, va ser un text basat en la reconciliació i en la defensa dels drets humans, enfront de la imposició de la dictadura.
La missa de l’Esperit Sant presidida per Tarancon a l’església dels Jerònims de Madrid va ser com la porta que obria una nova etapa en la història d’Espanya després de la nit fosca del franquisme. L’homilia de Tarancon va ser un text obertament aperturista, que, com no podia ser d’una altra manera, va molestar el règim franquista i els sectors més immobilistes de la societat a causa de les al·lusions de Tarancon als drets humans i a la llibertat. El cardenal de la Transició, amb aquesta homilia, obria nous horitzons democràtics, ja que en el text va utilitzar set vegades la paraula llibertat, sis la paraula pau i tres la paraula justícia.
Tarancon va començar l’homilia destacant l’excepcional importància d’aquell moment, i alhora, també, la gran dificultat. Per això el cardenal creia ‘necessària la col·laboració de tots, la prudència de tots i la decisió de tots’, per a obrir una nova etapa de ‘pau, de progrés, de llibertat i de respecte’ en la història d’Espanya.
Amb una veu ferma, Tarancon, que recordà el Concili Vaticà II, proclamà amb claredat un fet que allunyava l’Església del nacionalcatolicisme, ja que ‘la fe cristiana no és una ideologia política, ni pot ser identificada amb cap d’elles, perquè cap sistema social o polític no pot esgotar tota la força de l’Evangeli’. Per això mateix, com recordà Tarancon, ‘no pertany a la missió de l’Església presentar solucions concretes de govern’. L’Església ‘no imposa un determinat model de societat, ni patrocina cap forma ni ideologia política’. Tarancon expressà ben clarament un fet que acabava amb el nacionalcatolicisme: ‘L’Església mai no determinarà quines autoritats han de governar-nos’.
Amb la seua homilia, el cardenal s’avançà a la constitució espanyola en l’aspecte fonamental de la no confessionalitat de l’estat i del pluralisme i l’autonomia en les relacions Església-Estat, que al llarg del franquisme havien estat unes relacions indivisibles i asfixiants per a l’Església.
Amb l’homilia de fa quaranta-cinc anys, Tarancon tancà l’etapa negra del nacionalcatolicisme, i deixà ben clar que l’Església exigia a les autoritats que estigueren ‘al servei de la comunitat, que promoguen els drets humans, que enfortisquen les llibertats o que ajuden a promoure les causes de la pau i de la justícia’.
Adreçant-se al rei, Tarancon li demanà que els governants respectaren ‘sense discriminació ni privilegis, els drets de la persona’ i també que protegira i promoguera ‘l’exercici de la llibertat’. A més, Tarancon demanà al rei que obrira ‘camins de futur de la Pàtria’.
Quaranta-cinc anys després d’aquella homilia, el text de Tarancon és qualificat de declaració programàtica del que el poble espanyol anhelava en la història que s’obria després de quaranta anys de dictadura.
En l’homilia, Tarancon, adreçant-se al rei, li va demanar que fóra ‘rei de tots els espanyols’, que s’acabara amb les dues Espanyes i que es posara fi a la confrontació i a la divisió. El cardenal també li demanà que ‘les estructures juridicopolítiques donaren a tots els ciutadans, la possibilitat de participació lliure i activament en la vida del país’. Implícitament, amb aquestes paraules, Tarancon exigia, sense més excuses, l’inici d’una etapa democràtica a l’estat, que fóra ‘justa socialment i equilibrada econòmicament’. Havia arribat l’hora, com demanà Tarancon, d’obrir un nou camí, en el qual ‘cap forma d’opressió no esclavitze ningú’, en un estat on ‘tots tingueren cabuda, sense discriminacions ni favoritismes’. Aquestes paraules de Tarancon, plenes de saviesa i de visió de futur, volien animar el rei a posar fi a un uniformisme estèril i empobridor. Per al cardenal, com ho explicità ben clarament en l’homilia, aquell nou camí que començava després de la mort de Franco, demanava la participació de tots i per això el rei ‘havia d’acollir i respectar les diferències’.
Tarancon acabà l’homilia demanant una ‘autèntica pau, una pau lliure i justa, una pau àmplia i fecunda en la qual tots puguen créixer i progressar’. I és que Tarancon, que volia que la política no fóra només per a alguns, demanà la participació dels ciutadans, la legalització dels partits polítics i sindicats i la implicació de tothom en la vida del país. Tarancon també demanà de fomentar el pensament crític que s’expressara en una pluralitat que havia de ser acceptada.
Amb l’homilia del cardenal Tarancon davant els reis, l’Església espanyola deia costat a la reconciliació entre parts enfrontades i entre sectors dividits, i posava fi al nacionalcatolicisme. Aquesta va ser la fonamental missió de Vicent Enrique i Tarancon, i per això va ser qualificat del cardenal de la reconciliació i de la Transició.
Amb el seu exemple, el cardenal Tarancon demostrà que un cristià podia ser-ho sense ser necessàriament de dretes i que, per tant, un creient podia ser d’esquerres, cosa que no va admetre mai el nacionalcatolicisme.
Fa quaranta-cinc anys, amb la seua homilia, el cardenal Tarancon obrí una nova etapa en la història d’Espanya i en la de l’Església, posant fi a l’asfixiant nacionalcatolicisme.
