L’iber

Al carrer de Cavallers de València, el mateix on se suposa que el gandià Roís de Corella recitava la seua poesia a la intel·lectualitat de l’època, s’ubica el palau de Malferit. Aquest edifici gòtic ocupa els números vint i vint-i-dos, entre el carrer de la Mare Vella i la placeta del Comte de Bunyol, que ja de per si mantenen prou de lirisme. En realitat, el pati és l’única part que conserva aquell aire medieval amb la pedra rància i el sòl entapissat amb lloses arenoses. Les arcades del vell claustre són amples i, d’allà estant, es veu el costellam de mobila que sustenta l’entrada dels carruatges i que forma, a més, part del sòl del primer pis. La penombra i el trencar constant d’una font que raja sobre una pica tocada de verola són suficients per a abstreure’t de la contemporaneïtat circumdant.

Una escala, exterior i solemne, puja aixoplugada per l’enteixinat de fusta obscura que forma quadrats perfectes fins a arribar a l’últim replanell on hi ha la porta d’entrada. Les finestres i els miradors s’obrin a aquest espai buscant la llum per als dos pisos de l’edifici. Tan sols el primer és visitable; s’ha reconvertit en un museu que es presenta com un -si no el que més- important museu de soldadets de plom del món. És per això que adopta com a logotip la imatge del guerrer de Moixent, potser, també, un dels ninotets metàl·lics més antics del món.

A mi m’agrada de visitar-lo, de tant en tant. És un lloc amb poca concurrència. De fet, mai he coincidit amb més de tres o quatre visitants que féiem la volta alhora, i amb els quals s’ensopega, molt rarament, en alguna sala. M’agrada, sobretot, el silenci, l’olor del parquet, dels basaments de fustes nobles, dels mobles vells i de la pols que s’acumula, invisible, per les escletxes i les teles com a senyal del pas del temps, encara que les instal·lacions es mantinguen impecables. De les parets pengen quadres enfosquits pel fum de les velles espelmes. La majoria deuen ser retrats d’alguns personatges que habitaren el palau o simplement són, també, peces de la mateixa compulsió col·leccionista del fundador de l’entitat, perquè, en última instància, es tracta d’un museu privat, particular, que exposa una mínima part del fons museístic que es calcula per damunt del milió de peces.

Aleshores, jo imagine aquest lloc com un Madrid, un París o un Londres de lil·liputencs on la gent s’amuntega i on, segurament, no podrien eixir tots al mateix temps al carrer perquè no hi cabrien. Al capdavall, és com visitar la casa d’un xiquet ric que mostra, sense possibilitat de tocar-les, les seues joguines.

I en tots aquests diorames, de maquetes de batalles, de desfilades i de pau entre tropes hi ha una sensació de decadència, d’immobilitat total. Els genets que galopen pels camps d’Almansa s’han quedat petrificats, com els cavallers que participen en les justes d’Oxford on també lluitava Tirant. Simplement acumulen pols i a cada viatge els colors dels uniformes em semblen més apagats i deprimits. Jo estic quasi segur que algun dia no podré contenir-me i, quan ningú no em veja, em botaré el protocol, agafaré un d’aquells contrincants muntat en un cavall de vesta multicolor i l’avançaré una mica sobre l’arena perquè prenga un poc d’avantatge en la batalla. Ara, també estic segur que en eixe precís instant sonaran les alarmes i hauré de donar més d’una explicació: per què sóc tan palpeta, o per què continue tenint el buit que em van deixar aquells indiets de plàstic amb els quals jugava de menut. Les joguines són per a jugar -potser els diga-, sinó és com posar un caramel en la boca d’un xiquet, sense deixar que l’assaborisca. A més, tampoc hi ha res de mal a moure una peça tres centímetres. Però també és quasi segur que no els convenceré i igual passaré la nit a la presó per agosarat. Estic segur que el brau cavaller que batalla pel seu honor m’ho agrairà fins a l’infinit i més enllà.