L’indult als líders independentistes

La petició d’indult als líders independentistes catalans presentat per diversos col·lectius (com la UGT) o algunes persones (com els ex-presidents del Parlament de Catalunya), ha alçat una gran protesta (i un gran nerviosisme) entre els partits de la dreta. Els líders del PP, de Ciutadans i de Vox s’han esquinçat les vestidures per la possibilitat que el govern del Sr. Pedro Sánchez indulte els presos de l’1-0. Tan defensors com són aquests partits de la constitució espanyola, i sembla que no recorden que l’article 62 de l’anomenada Carta Magna reconeix el paper del rei a ‘exercir el dret de gràcia, d’acord amb la llei’ (62,i), cosa que suposa el perdó de la pena. I és que el PP, Ciutadans i Vox no deuen recordar (o no volen recordar) que l’indult als condemnats per sentència ferma està regulat a la Llei del 18 de juny de 1870 i recollit (cal insistir en això), tant a la constitució espanyola com al Codi Penal.

El que ha posat nerviosos els partits de la dreta és que l’executiu del president Sánchez tinga sobre la taula els expedients per a tramitar les peticions d’indult dels presos polítics, condemnats pel Tribunal Suprem espanyol.

El llarg procés fins a l’indult el començaria el Ministeri de Justícia obrint un tràmit per a demanar l’opinió del tribunal sentenciador, la Fiscalia, les parts que van participar en el procés judicial i els centres penitenciaris sobre les conductes dels presos. I finalment seria el consell de ministres que decidiria si concedeix l’indult o no el concedeix.

Cal recordar que, en cas que s’indultaren els presos independentistes, no serien ells els primers a rebre aquest indult. Des del 1996, els diversos governs espanyols han indultat 10.582 persones. Els successius governs de Felipe González indultaren 5.843 persones; els de José M. Aznar, 5.897; els de José Luis Rodríguez Zapatero, 3.222 i els de Mariano Rajoy, 434. I abans, els governs d’Adolfo Suárez indultaren 410 persones i els de Leopoldo Calvo-Sotelo, 878 ciutadans.

Entre els indults més controvertits (i dels quals la dreta no va protestar mai), hi ha el de l’ex-general Alfonso Armada, que participà en el colp d’estat de febrer de 1981. Va ser el govern del president Felipe González que indultà el Sr. Armada.

Un altre indult del qual no va protestar mai la dreta va ser el de l’ex-ministre d’Interior, José Barrionuevo, i del secretari d’estat del govern del president Felipe González, Rafael Vera, condemnats pel segrest del Sr. Segundo Marey. Els Srs. José Barrionuevo i Rafael Vera van ser condemnats a deu anys de presó i dotze d’inhabilitació, pels delictes de detenció il·legal i malversació de fons públics. Malgrat la condemna, el desembre de 1998, el govern del Sr. José M. Aznar concedí als dos condemnats un indult parcial i el tercer grau penitenciari.

El 2011 el govern indultà el Sr. Alfredo Sáenz, que d’aquesta manera pogué tornar al Banc Santander. El 2012 el govern indultà un conductor kamikaze, condemnat a tretze anys de presó per la mort d’un altre conductor, quan el condemnat conduïa en sentit contrari per l’autopista a l’altura de Polinyà de Xúquer.

El febrer de 2012, el govern del PP commutà la pena de presó per una multa a quatre mossos d’esquadra condemnats per torturar un home.

Per això sorprèn el nerviosisme de la dreta i dels mitjans d’informació afins davant d’una mesura (legal) que preveu la constitució espanyola. Que el diari ABC haja dit que ‘esos indultos son una estafa a España’ i ‘un acto de rendición del Estado en favor de aquellos que odian a España’ és esperpèntic, propi d’un diari de pandereta, que només defensa els articles de la constitució espanyola que li agraden (com el 155), però que oblida aquells altres articles que no li són ‘simpàtics’.

Cal recordar que l’abril de 1963 l’arquebisbe de Milà, Giovanni Batista Montini, el futur papa Pau VI, va enviar a Franco un telegrama demanant que indultara el dirigent comunista Julián Grimau, cosa que el dictador no va fer i per això Grimau va ser afusellat.

És veritat que un indult no és una amnistia, que és el que molts defensem per als presos polítics catalans. Així i tot, ara seria bo que, com a signe dels temps, el govern espanyol els concedira l’indult per a afavorir un clima de reconciliació. L’amnistia sí que reconeixeria que els líders independentistes empresonats i exiliats no van donar mai un colp d’estat, sinó que van defensar l’exercici democràtic d’un poble.

I Mentre hi ha ecos d’uns possibles (i difícils) indults, la realitat és que la justícia persegueix els presidents de Catalunya i els candidats a la presidència. La justícia ha enderrocat el president Torra, inhabilitant-lo per una pancarta al palau de la Generalitat.

Què li passa a l’estat espanyol amb els presidents de Catalunya? Per què aquesta repressió? Prat de la Riba (1870-1917), primer president de la Mancomunitat de Catalunya, va ser acusat de rebel·lió. Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), que va succeir Prat de la Riba, es va haver d’exiliar.

Francesc Macià (1859-1933), empresonat; Lluís Companys (1882-1940), afusellat pel franquisme; Josep Irla (1874-1958), exiliat, com Josep Tarradellas (1899-1988).

Jordi Pujol, empresonat abans de ser president de la Generalitat. Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, represaliats pel procés, i Torra, el primer president en exercici inhabilitat. A més, la justícia va impedir que els candidats a la presidència Jordi Turull i Jordi Sánchez pogueren defensar el seu programa al Parlament. Per això, de què valen els vots dels qui van fer possible l’elecció del president Torra, si després un òrgan (que ningú no ha votat) l’enderroca del càrrec? I per a més inri, el president espanyol Pedro Sánchez acusa els independentistes d’haver judicialitzat la política, quan en realitat són els magistrats que judicialitzen la política catalana, inhabilitant el president Torra per una pancarta. Cal encara votar, si després els vots que fan president un polític els tiren a la brossa els magistrats?