Llutxent (I)

Puge per la carretera que ve de Terrateig, després de deixar l’autovia. Vaig cenyint-me al carril, serrat, que ascendeix, a poc a poc, ple de revoltes. En un bancal a prop del poble trobe un home solitari que fa olives. Treballa lentament, com si tractara de delatar amb l’extrem de la canya cadascuna de les olives que s’amaguen entre el fullatge. Té les mantes esteses a terra i amb una parsimònia notable vareja els arbres ancians. L’home també és vell. El deixe enrere i em fa pensar que ara ja no es treballa així, recreant-se amb la feina, almenys en aquella que es fa per a casa.

Arribe al poble i aparque a l’entrada, entre el centre de salut i la llar dels vells on, a través dels finestrals, veig algunes taules on s’hi juga a cartes. Pretenc fer només una volta pel poble. Res premeditat ni estudiat. He fugit d’atapeir-me amb la gastada informació que de segur viu a la xarxa. No vull fer turisme; ni per a bé ni per a mal. Tan sols pretenc recórrer alguns carrers desconeguts, trobar, si pot ser, alguna excusa per a contar. Però això és, potser, un assumpte massa ambiciós per a un simple vianant. M’acompanyarà un discret llibre sota del braç, no perquè tampoc vulga llegir, sinó perquè amb el temps m’he adonat que és el senyal més pacífic que un foraster pot mostrar quan camina en to de pau per un veïnat que no és el seu.

Vull fer-me un café però, acabat d’eixir del cotxe, m’estime més de caminar una mica.  Sense tindre cap pla inicial decidisc de buscar la plaça que, segurament, serà tan bon punt com qualsevol altre per començar la passejada. Els carrers són estrets i, amb la direcció que jo duc, sempre ascendents. Fan pensar en un poble antic, d’aquells que es construïen aprofitant els turons per a tindre bona vista i estar segurs. Vaig pujant i tope amb una replaceta que té una font amb una senzilla pica de pedra i dues canelles. Alguns xiquets hi juguen botant i acaçant-se. En un moment, un hi baixa i prem el polsador de l’aixeta i només raja aigua per una de les canonades, talment com si fóra una cara amb un ull obert i l’altre tancat. Sobre la font una placa metàl·lica fa memòria que l’aigua va ser duta fins allí l’any 1911.

Al costat de la font hi ha un bar. A una taula que hi ha apostada al carrer uns xicons amb roba de treball prenen unes cerveses. Segurament, celebren que el dissabte acaben a migdia. Entre a l’establiment per a prendre café. M’assec a la barra i espere per a demanar mentre l’home i la dona acaben de decidir sobre algun assumpte domèstic. Dins només hi ha un únic client assegut a una taula davant del que semblen les despulles del dinar. S’aixeca i s’acosta també a la barra per a demanar una copa de conyac. Parla mig enredat i, de fet, li confessa al propietari del bar que està tocat, després de l’abundant beguda i menjar que li ha servit.

Aprofitant els pocs que hi som els pregunte:

-D’on ve el nom de Llutxent?

El del bar diu:

-Abans era ‘Luchente’, però, més, no en sé.

-Això deu vindre dels ‘lutxadors’ -completa el que deia que estava tocat.

Jo em done per satisfet encara que mantinc la incògnita toponímica i decidisc de continuar la volta pel poble. Isc del bar i enfile cap amunt buscant la plaça a través d’aquell carrer costerut. Mentre camine m’acompanya la flaire del fum d’ametler cremant a la llar. Al mes de novembre les vesprades ja són suficientment fredes perquè al fum li coste d’ascendir i quede surant a mitjana alçada com si fos l’olor de l’encens.

La plaça comença i acaba també en costera. L’església mostra un frontó ample, clàssic, quasi que t’ix al davant quan hi arribes. Dos àngels agenollats custodien una reproducció del corporal sagrat ubicat dalt del penell. Sembla que Llutxent, malgrat que fou l’indret on es produí aquell prodigi que tacà les formes amb sang sagrada, quedà un poc oblidat per la tradició sacra. I tot perquè el ruc en el qual dipositaren la confiança traslladà, innocent, la relíquia a Daroca (Saragossa), que era -per cert- el poble natal del mateix rector implicat en els fets i, també, propietari de l’ase.

A banda d’un gat sense cua que deambula tranquil entre els baixos dels cotxes no hi ha ningú més. Els carrers romanen silenciosos però, malgrat això, alguns teuladins parlen cridant, acostumats com estan al rebombori.

Enfile pel carrer del Raval i, de sobte, m’assalta l’olor d’un sofregit. Deu ser la flaire residual del dinar que algú ha estat cuinant aquest matí. Hom pot distingir gairebé l’olor del pebre bo, de la ceba i la tomaca que ha quedat impregnat en l’ambient. Sense massa esforç es pot imaginar fins i tot una dona fent voltes amb la cullera de fusta i tenint cura perquè el fregit no es cremara.

Arribe al lloc on un panell m’indica que és el barri del Raval. Una dona de mitjana edat pren el sol de la tarda asseguda en un escaló. Trobe que ni se n’adona, que passa un foraster perquè esprem concentrada el mòbil. El conjunt de cases d’aquella zona formen una replaça menuda des de la qual es pot pujar al carrer paral·lel a través d’una escaleta empinada i curta. Des d’un pati minúscul sobresurt la punta d’un xiprer encara infantil.

Seguisc pel carrer de la Creu on també es poden sentir les olors de l’interior de les cases encara que tinguen les portes tancades. Mantenir l’olor de les cases és una de les qualitats que tenen els carrers dels pobles. A mesura que retalle el carrer cap a l’Aljub, apareix en un cantó del cel una torre del castell amb una rotunditat impactant. Com aquell que vol posposar el millor mos per al final, continue pujant fins al carrer de Carboneres, en compte de decidir baixar ja per albirar la fortalesa. Aquest carrer és el límit del poble abans que comencen els bancals d’ametlers. Hi veig un parc ben cuidat, amb les tanques vegetals retallades, tot, a l’ombra caduca de les moreres de paper.

M’hi assec una estona. Malgrat l’època de l’any, encara hi ha més fulles als arbres que per terra. Sembla que els ritmes més ancestrals se somouen davant la bogeria climàtica. Les parets de càrrega que es poden veure en algunes cases que giren l’esquena contrasten amb la modernitat d’algunes façanes. Per sort, els caixons d’un colomer que s’aixeca amb autoritat sobre un dels terrats serveix per a posar una mica de trellat en aquell enrenou d’estils.

Retorne al carrer de l’Aljub i baixe fins al castell, o el palau, perquè, en realitat, allí està el Castell-Palau, que és com s’anomena en l’actualitat aquesta forta construcció. En origen sembla que fou un castell defensiu manat construir per la família Proixita. Aquesta nissaga, orïunda de Sicília, va rebre les terres barata ajudar Jaume I en les seues campanyes d’Itàlia. El naixement de la Baronia de Llutxent tingué el cor entre aquestes parets. L’edifici, doncs, primerament fou una fortificació dura i rotunda que devia servir per a fer valdre la propietat d’aquelles terres. Més endavant es convertí en un palau graciós, renaixentista, quan la part més femenina dels Proixita s’hi traslladà a viure. És, per tant, un castell que conté un palau a l’interior o, un palau envoltat per la muralla del primer castell que s’hi construí.

L’edifici clava les urpes com una au de presa sobre les lloses calcàries que li fan de fonaments. Mentre faig una ullada per l’exterior, el fum d’un caliquenyo que un vell fuma assegut en un cantó m’acompanya la visita. És una olor rústega, salvatge, difícilment domesticable per un fumador novell. En aquesta comarca aquests purets han sigut bons acompanyants del llaurador, tant en el bancal com en el descans. Enfront de la façana principal es poden apreciar ben bé  les dimensions del castell. Les quatre torres se situen als cantons d’un quadrat quasi perfecte i una alta muralla les uneix de forma senzilla i efectiva. La geometria recta de les torres, vista des del carrer del Castell, impel·leixen una sensació de força, d’obstinació. Custodien la portalada que es dobla en un auster arc de mig punt. Les finestres probablement foren obertes en el primer mur, un poc a caprici per la poca simetria que guarda la seua distribució. Una reixa sòlida de ferro clausura la finestra situada a mitjana alçada.

En molts rogles s’hi pot apreciar que la muralla està restaurada, en altres encara es pot observar les corfes de calç, actuals, que queden de quan les parets del castell eren les parets mitgeres de les cases que es recolzaven sobre ell fins fa poc.

Els nombrosos forats del mur fan d’amagatall per als teuladins. Els observe una estona com entren i ixen sempre atrafegats. Una dona que passa i em veu dempeus escodrinyant, em diu que aquell mateix matí ha vingut molta gent per a veure’l. Li endevine que està orgullosa de dir-m’ho; i és per a estar-ho, viure en un poble que ha permés que el castell arribara a envellir amb prou dignitat. No hi ha millor aliat contra la desaparició que l’ús habitual. Al castell fins fa molt pocs anys se li va donar un ús domèstic que, segurament, li salvà la vida.

Continue pel carrer del Castell i de nou m’arriba la boira aromàtica que ix de les xemeneies. Baixe pel carrer de Sant Domènec i isc del barri antic amb la intenció de pujar al calvari. A mesura que vaig deixant l’abric dels carrers sent els trets desordenats que es disparen pel terme. Llutxent deu ser un poble de caçadors per la cadència amb què sonen les escopetes. Encara no he deixat del tot el poble i les salves se senten per tot arreu. Finalment, isc de la població vorejant uns adossats i enfile la costera que puja al calvari.