Llutxent (i II)

Tot el Via Crucis està empedrat amb cantals poc treballats però que mostren la lluentor que els ha extret el temps. Aquesta calçada, que uneix el poble amb el monestir dels dominics, puja entre uns bancals de garrofers. Els arbres mostren posats antropomorfs. De vegades semblen penitents amb el tronc retorçut que aixequen els braços cap al cel amb les mans tensades i obertes.

Mentre jo puge, baixen dues dones majors i una xiqueta. Sent en mig de l’explicació que una de les àvies fa a la menuda: ‘el convent, que ara es diu monestir…’. El trio s’allunya i la dona continua predicant sense que jo puga entendre ja què diu. I em fa pensar que, encara que no ho semble, els veïns de Llutxent es remiren molt això de les paraules velles i noves.

El calvari arriba fins a un replanell on hi ha construïdes unes casetes diminutes. Continue unes passes, ara més horitzontals i, de seguida, veig l’ermita. M’hi acoste i descobrisc la tàpia que toca la construcció principal i després puja i baixa com la cua d’una milotxa seguint el terreny. La paret que marxa cap enrere s’adapta a cada desnivell amb gràcia. Davalla lleugera, ho fa quasi rient malgrat la pedra que l’anquilosa. Les campanades que marquen les cinc des del poble, em treuen d’aquestes cabòries.

Arribe a l’ermita. És un edifici fortificat, hermètic, intrigant. Només amb una ullada es pot intuir la grossària descomunal de les parets de càrrega. S’obrin uns minúsculs finestrons i un balcó enreixat, com si fos de clausura. Malgrat l‘hermetisme és una casa elegant i atraient construïda al segle XVIII. Sobre la façana, al costat dret de la porta, hi ha una discreta manisa on es llig en una cal·ligrafia romana escrita a mà: ‘Placeta d’Alfons Roig. Els seus deixebles, 19-9-82’. Trobe que aquesta dedicatòria, tant pel contingut com per la naturalesa del continent, aporta informació suficient sobre l’amfitrió a qui va ser dedicada. Alfons Roig, que fou, entre altres coses, rector i un reconegut teòric de l’art, va fer de l’ermita la seua residència habitual. Allí congregà bona part de la intel·lectualitat valenciana amb qui es relacionava. Tal vegada, en la dedicatòria d’una placeta, que no arriba a ser plaça, també es puga llegir el gest amb què els deixebles reconeixien la modèstia eremítica del mestre.

Des d’ací estant es pot veure el rellotge de sol, emmudit ara per l’hora crepuscular. Roman adherit a un cantó de la mateixa paret que rodeja l’edifici. Per a Alfons Roig aquest cronòmetre rocallós era un dels discrets residents amb qui compartia el paratge, com així ho va descriure en la ‘Ronda dels veïns de l’ermita’. Aquest és un llibre escrit entre el silenci curatiu proporcionat pels garrofers, els pins, pels lledoners monumentals que s’aixequen enfront de l’ermita. És un llibre on es llig també la voluntat d’observar, quasi un exercici de mimetisme natural i místic. Continuen sentint-se els trets d’escopeta.

En això veig que s’obri la porta de la casa i ix l’actual encarregat de mantenir-la. Saluda curtament i s’aplega a la fonteta pegada a la part esquerra de l’edifici. Sembla que aquella abundància d’aigua que rajava era, més que altra cosa, una hiperactivitat descontrolada de la font. Així que, el bon home reprén l’aixeta. Ho fa amb una estirada subtil com si coneguera de sobres la tossuderia de la font. En un moment, quan aconsegueix la rendició de l’aigua,  se n’entra cap a dins. M’hi fixe i la pica que recollia l’aigua és un rectangle toscament llaurat d’un marbre roig i desgastat. Fa l’efecte que aquesta pedra, lluenta com la cera, havia d’haver estat en un altre lloc i, per circumstàncies de la vida, l’han reaprofitada ací.

Aixeque la vista i veig la contradicció tan evident amb què han entrat els dos penells de l’ermita. La que sembla més terrenal, amb un gall al damunt, assenyala la banda de ponent. L’altra, estrambòtica i celestial, s’orienta cap al llevant. És un antagonisme, certament poètic, que potser es resoldria amb una mica d’oli.

Continue el camí i torne a xafar la calçada empedrada que en un tram havia fet desaparéixer l’enquitranat de la carretera amb la qual intersecava a l’altura de l’ermita. Des d’aquest costat es veu que la secció de la tàpia situada més al nord és de més edat. Ací la paret tanca un ramat d’oliveres que despunten per damunt seu. També s’aprecien millor les dimensions de la casa, amb una segona nevada que allarga el cos principal de l’ermita.

El Monestir del Corpus Christi es veu només avances unes passes. Corona la pujada que s’inicià al poble. Sembla que, en un primer moment, es manà construir una basílica per a honrar el lloc on es produí el miracle dels corporals. Segles després es fundaria aquest convent de dominics. L’edifici està tancat i només faig una volta seguint el perímetre de les parets. En la porta principal penja un cartell amb l’oferta turística que es proposa des de l’ajuntament: una ruta teatralitzada, una de literària, una altra de patrimonial, una mostra d’oficis tradicionals, etcètera. Admire aquesta preocupació per mostrar i ensenyar allò que no és purament material. Em ve al cap aquella frase de ‘no tan sols de pa viu l’home’. Continue caminant pels voltants i em deture al davant de dues parres que s’enreden en la paret situada a l’est. Les parres presenten unes soques descomunals, per un moment hi crec reconéixer uns penitents crucificats, amb els braços oberts i el cos contret en un gest de turment vegetal. Els garrofers que acompanyen el monestir són gegantins. Concretament, el més gran situat a la mateixa esplanada sembla un veritable octopus girat a l’inrevés. Se’n veuen altres, d’arbres horitzontals, amb el tron principal tombat per l’edat o alguna empenta de l’oratge però molt vius, amb les branques joves verdes i erectes reclamant territori.

Un falcó soliguer, que deu tindre el niu a la part no restaurada del monestir, vola arran de teulada i es perd darrere de l’espadanya. El sol ha baixat ja molt. Ara pren un color daurat i roig i comença a tocar el que em sembla la Serra Grossa. És el moment de tornar cap al poble. En compte de regressar pel camí, decidisc de baixar camp a través i em tope en dos forns de calç. Sembla que el més gran es construí per poder bastir el convent i el menut, una mica més avall, s’utilitzà per a construir l’ermita. Llutxent ha sigut un poble de calciners, ha tingut fama la coneixença ancestral de la pedra en totes les seues aplicacions.

Després de divagar una estona per la rodalia dels forns, isc al camí asfaltat. Des d’allí estant es veu, allà baix, el fumet blanc, domèstic, enlairant-se sobre les teulades. Baixe per aquest camí asfaltat en compte de retornar pel calvari. Quan s’aclareix la vista fora de les copes dels arbres veig al fons el castell de Xiu. Està encastat sobre un tossal que sembla fet a postes per a ell i no a l’inrevés. Es veu bigarrat, sec, com si mantinguera, després de tants anys, una vigilància perpètua però com un vell que ja té la feina feta i mira el paisatge. Les parets contrasten amb l’arquitectura ondulant dels turons.

El vent alt ha despentinat els núvols i la llum del sol s’ha engroguit com si, de sobte, s’haguera d’apagar. Mentre baixe note la frescor curativa del secà. Entre de bell nou al poble. Un home que condueix una mula mecànica carregada amb sacs de garrofes m’avança amb un soroll que em treu de l’embadocament amb què caminava. Quasi he arribat al cotxe. Els fanals dels carrers ja són encesos. El tràfec, a la població, ara és evident: a poqueta nit tornen a casa els caçadors i els solitaris que han passat la vesprada fent olives o fent una volta pel terme.

Llutxent (I)