Lolita, d’Albalat de la Ribera

Dijous passat es va morir Lolita, la dona de l’amic Eliseu, d’Albalat de la Ribera. Era una dona menuda, xicoteta d’estatura, però humanament molt gran! Lolita va ser una dona entusiasta, d’un gran coratge, plena d’il·lusió i d’un gran amor al País i a la nostra llengua. Lolita i el seu marit, juntament amb els amics Adrià i Amparín, Eduard, Xavier, Carme, Pere-Joan o Josep i les seues dues germanes, formaven, ja des del franquisme, un grup actiu a Albalat, que, malgrat les dificultats i les incomprensions, van treballar (i continuen fent-ho) per la llibertat del País Valencià i per la nostra cultura. I per la normalització del valencià a la litúrgia. Tots ells són persones cristianes, fermes i convençudes, que a la parròquia d’Albalat van introduir la nostra llengua en les lectures de la missa i amb els cants que cantaven.

Una de les iniciatives més rellevants d’aquest grup entusiasta d’Albalat, juntament amb els amics d’Algemesí, com Eduard Sarrió, la seua muller Amparo i els seus fills, o els amics Vicent i Alícia, va ser l’excursió que cada any, i en ple franquisme, organitzaven a Montserrat amb motiu de la Festa de la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana, el cap de setmana més pròxim al 20 de febrer, aniversari del naixement del mestre Pompeu Fabra (20 de febrer de 1868).

L’encesa de la Flama es va fer per primera vegada a la tomba de Fabra, a Prada del Conflent, el 1968. Va ser l’any següent, amb motiu del primer aniversari d’aquell acte, que es va acordar que cada any, una entitat organitzaria la Festa de la Renovació de la Flama, que des de Prada era portada per un grup excursionista fins al monestir de Montserrat on era dipositada en una llàntia que hi ha a l’atri de la basílica, i on els monjos, que mantenim encès aquest foc tot l’any, la custodiaríem fins la renovació de l’any següent. La Flama de la Llengua era el símbol, en ple franquisme, de fidelitat a la llengua, com queda palès a la llàntia, que porta aquesta inscripció: ‘L’encengué la fe, la portà l’esforç, la manté la voluntat d’un poble’.

El 1981, tres Flames s’uniren a Montserrat per renovar, un any més, el foc de la llàntia. La Flama del País Valencià la va encendre el grup d’Albalat a la tomba d’Ausiàs March, a la catedral de València; la de les Illes, a la tomba de Ramon Llull; i la de Catalunya, a la tomba de Jaume I, al monestir de Poblet. En plena Batalla de València, l’encesa de la Flama del País Valencià s’hagué de fer uns dies abans dels previstos, ja que grups blavers havien donat la veu d’alarma per boicotejar aquest acte que ells consideraven un atac a la ‘Llengua Valenciana’. Com m’ha fet notar l’amic Vicent Niclòs, aquells anys, viscuts intensament per Lolita i pels amics d’Albalat i d’Algemesí, van ser una etapa ‘convulsa però farcida d’il·lusions i projectes personals i col·lectius’.

En el viatge a Montserrat, amb un o dos autocars ben plens, que eixia d’Albalat a les quatre del matí, per arribar a Montserrat cap al migdia, Lolita era com l’ànima d’aquell grup, amb la seua simpatia exuberant, amb un humor fi i sa, amb el seu entusiasme i el seu cor ple de tendresa i d’amor al País. Com m’ha dit l’amic Adrià, Lolita sempre tenia ‘el somriure als llavis, i era alegre i entusiasta’.

Lolita quedava ben definida pel llibre dels Proverbis quan diu: ‘Una dona forta qui la trobarà? És més preciosa que les perles’ (Pr 31:10). La seua vida podria resumir-se ben bé amb el lema del canonge Carles Cardó quan deia: ‘Hem d’utilitzar les idees al servei de la llengua i la llengua al servei de les idees’.  

Dones com Lolita són les que fan possible un País Valencià més nostre, més lliure, més valencià. Sense fer-se notar, sense protagonismes, Lolita sempre estava allà on feia falta. Per això el seu record i el seu exemple ens seran estímul i coratge per continuar treballant per la llibertat del nostre País i pel valencià a l’Església.

Document: Quaranta anys de la Flama de la Llengua Catalana (pdf)