‘L’ordre del dia’, d’Éric Vuillard

‘És el meu desig fervent que reflexionar sobre el passat ens servresca de guia per als dies a venir, que permeta a una nova generació de reparar alguns dels errors comesos perquè puga governar, d’acord amb les necessitats i la glòria dels homes, l’espantosa escena del futur que creix davant dels nostres ulls.’
Winston Spencer Churchill.
Chartwell Westerdham Kent.
Març de 1948

Recomanar un premi Goncourt és anar sobre segur. En sóc conscient, perquè el seu prestigi literari és immens i, any rere any, ens regala obres de primera magnitud. Aquest llibre no és una excepció. L’ordre del dia conté qualitat literària, argument i personatges per a rebre’l.

Aquesta obra genial és una crònica terrible, molt impactant, de la consolidació de Hitler en el poder i del començament dels fets que provocaren milions de morts al món. Certament, ara ho sabem -no comprenc com aleshores no se sabia-, Alemanya i Àustria es trobaven en mans de veritables delinqüents, d’assassins sense escrúpols i terrorífics egòlatres inhumans.

En llegir-lo, ràpidament t’’adones que, si la gent que ho va propiciar hagués sigut d’una altra manera, es podria haver evitat. O tal vegada no. És injust jutjar des de la perspectiva actual els protagonistes de qualsevol esdeveniment històric, però fent un esforç d’ucronia, hom podria imaginar –desitjar en molts casos- què hagués passat si els personatges que decidien aleshores a Europa i el món haguessen sigut d’una altra manera.

Però estic anant-me’n per les branques. És una de les moltes sensacions que provoca la lectura d’aquest llibre excepcional, brillant i enorme. Amb un detallisme quasi infinit, de riquíssima adjectivació, l’autor ens mostra el paisatge i els protagonistes que afavoriren la davallada mundial. Sembla que no siga necessari tant de detall en la descripció i que, a priori, puga semblar fútil eixa meticulosa quotidianitat; però el cert és que, a mesura que llegeixes, l’estil va generant en el lector una inquietud i una espera per què vindrà que et trasbalsa, et manté interessat i no pots parar de llegir. Aquest detallisme quasi gegantí està guarnit de llenguatge literari perfecte, que facilita la lectura i t’endinsa en la història gràcies a eixa atmosfera creada.

Com he dit ara, l’autor ens conta un moment clau de la història i comprovem com, amb la connivència dels qui tenien el poder polític i econòmic, es va facilitar el camí perquè Hitler i el seu partit nazi -partit clarament violent, xenòfob, antidemocràtic i assassí-, fera els primers passos cap al que seria la II Guerra Mundial. Pels documents que ens han arribat sembla que Àustria estigué al seu costat des de l’inici, però això seria generalitzar en excés, com pensar que tots els alemanys en aquell moment eren nazis. És el mateix que va dir Churchill anys després a un periodista a la pregunta de si odiava els alemanys; el ja aleshores Primer Ministre britànic va dir: ‘no els conec a tots’. La propaganda de Goebbels (sempre mentidera), l’ajuda dels empresaris pròspers (que amb els jueus i presoners dels camps de concentració com a treballadors seus ho foren encara més) i, per desgràcia, també per culpa dels mel·liflus, incompetents, quan no directament miserables polítics d’aleshores, el nazisme s’expandí més enllà d’Alemanya, més enllà dels propis nazis.

Llegint el llibre, que per moments sembla un panegíric ple de solemnitat, quan no una conferència, per moments és prosa poètica, sempre perfectament escrit i amb la passió pròpia d’un Stephan Zweig, hom arriba a indignar-se, quasi 74 anys després de l’acabament d’aquesta guerra terrible, per totes les coses que llegeix. Per comprendre, des de la distància, que podria haver sigut d’una altra manera, que amb els nazis no es podia parlar, que no es mereixien cap condescendència, i que aquesta va jugar en contra seua. La bona voluntat, una vegada més, va ser xafada, maltractada i menystinguda pel violent de torn. Això sí, els personatges que apareixen en aquesta obra, i tenien capacitat de decisió, no sabien què era la bona voluntat; directament eren, com a mínim, uns negligents covards o uns malvats interessats.

Indigna moltíssim llegir com Hitler, en el poder, per compte de governar per als seus, es dedica a preparar-se el terreny per conquerir Europa i el món, per assassinar i quasi exterminar una raça, per portar fins al límit l’ésser humà. Podriem dir que les negociacions que apareixen al llibre són ordres del dia. No hi hagué cap negociació, estava tot decidit i Hitler coneixia els interlocutors, perquè ho tenia tot preparat i sabia que amb el seu govern de terror ningú no mouria un pèl pels altres. A mesura que vas llegint ho vas observant, la genialitat de l’escriptor et crea l’atmosfera propicia per portar-te al precipici que albires inevitable. Moltes vegades, agafats de la quotidianitat més insulsa, però això sí, magistralment descrita, l’autor ens acosta al, ja per a nosaltres, conegut futur. Res ni ningú no és innocent en aquest context, com repeteix en ocasions l’autor, tot esdevé important per al que acabarà passant.

Éric Vuillard és escriptor i guionista francès. Com aquesta obra, la resta dels seus llibres també solen tindre un marc històric des del qual desplega la seua meravellosa prosa. Amb aquesta obra, història i literatura es combinen a la perfecció per regalar-nos als lectors bellesa literària i coneixement. I nosaltres, assenyats lectors, guaitem el terror des del llindar de la caduca pau.

‘És curiós com els tirans més convençuts respecten vagament les formes fins al final, com si volguessin fer veure que ells no trepitgen els procediments quan se salten obertament tots els protocols. Sembla que no en tinguen prou, amb el poder, i que sentin un plaer addicional forçant els seus enemics a observar, per última vegada i en favor seu, els rituals de poder que ells estan fent caure.’ Éric Vuillard. L’ordre del dia. p. 70