L’Ovidi, 25 anys fa que torna

Vint-i-cinc anys fa que es va morir Ovidi Montllor. Aquest dimarts es compleixen exactament.

El recordem, amb el poema que el seu amic, el poeta d’Ontinyent David Mira, li va escriure fa cinc anys, Fa exactament cinc anys. I amb el vídeo del recital que l’Ovidi va fer a l’Olleria en un homenatge a Joan Fuster.

I afegim, a més d’un ‘M’aclame a tu’ d’Estellés recitat fora de programa, vídeos que mostren com no para de tornar, en tot de veus i instruments joves del país.

“…em creureu mort, jo no hauré mort:
faré vacances!”
Ovidi Montllor

Fa vint anys feia vint anys
–mentre es moria l’infame general–
aquell 1975, vas escriure que
quan et morires no et moriries,
que faries vacances, i tornaries
–un altre aspecte, una altra veu–
i sempre “de part dels bons”.

I tenies raó, Ovidi…

Jo no puc oblidar mai –sempre
veia tv3 pels matins– aquell
dematí trist d’aquell trist 10 de març
de l’any 95, vaig veure, desolat,
com treien el teu cos per la porta
al carrer Sostres-3 d’aquell barri
de Gràcia d’aquella Barcelona
que t’havia acollit: una llitera duia
el teu cos cobert i, davall, la teua pell
anava refredant-se i prenent el color
del llençol lívid que et cobria…
i s’havia acabat el dur passar
pel món on a alguns molestaves.

“…ben acollit de tots,
per tothom rebutjat”

Molestaves, ho saps, a tota eixa gentola
que es va apresurar –ja abans que
et morires– fent-se la foto amb tu,
penjant-te honors i fent-te el paripé
d’aquells cinismes pòstums… Però
molta més gent: un riu viu de persones
et van homenatjar de veritat ben fonda.
I tu vas començar ‘a fer vacances’…

Però no ens oblidàrem gens de tu:
molta gent et seguia de ben jove,
i molts dels jóvens que ens seguien
van voler que tornares, i et van donar
la veu i noves músiques, i lletres
arrelades en el poble: com les teues, Ovidi.
I així ressuscitares. I així ja dus vint anys
Ressuscitant. Perquè, com tu vas dir:
“…aquesta història no em guanyarà”.

Tenies molta raó. Ovidi.

Ara és 2015, has fet vint anys de ‘vacances’
i convius amb nosaltres. I revius amb l’exemple
pres del teu art, ressuscitat amb veus i músiques
i lletres que es renoven, arrelades al poble.
I en Mariola han florit les flors del teu romer
i ja no eres cendra, ni ací ni en Barcelona:
que la cendra i el fum són ells que t’oblidaven.
Però tu, has reviscut, has tornat –o millor:
no te n’havies anat mai de la nostra memòria.

M’he despertat, com sempre, de matinada.
I som a 10 de març. I t’escric. I t’escolte.
I et sent. Enguany en faig seixanta. I tu
ens vas deixar amb cinquanta-tres anys
només. Ara en faries setanta-tres…

Fa molt temps, vas escriure:

“La mort no m’esborrarà,
la mort no m’esborrarà…”.

I no t’ha esborrat.
Quanta raó tenies. Ovidi.

Ontinyent, 10 de març del 2015