M. Rosa Sabater i Soliva: poetessa del poble

Rosa Sabater i Soliva és mestra i llicenciada en filologia. Pertany al col·lectiu Saforíssims, plataforma literària amb una gran activitat cultural  formada per una gran nòmina d’escriptors i escriptores.

En la seua obra, d’una intensitat palesa, trobem contes, col·laboracions en antologies i dos poemaris: ‘Terres d’altri’, una part del qual va ser mereixedora de l’accèsit al premi de poesia Martí i Dot de Sant Feliu de Llobregat, i la joieta ‘A ritme de tango’.

Estem formats de capes que formen un tot, un conjunt que de vegades costa de desxifrar; per tant, la nostra identitat és aquella amalgama de retalls i pedaços barrejats amb símbols, signes, on l’últim missatge (potser amagat molt a dintre nostre) és tan important com el més superficial, si no més. I ací, al més íntim, és on arriba la poesia, a les arrels, tant individuals com col·lectives, i des d’elles s’obri al món, no  a l’inrevés. Tenim present que pertanyem a una terra, a una cultura molt antiga, i des d’ella ens obrim al món. Així és com pensava Eduardo Chillida de la seua obra, un poeta de la forja, del ferro.

Un altre escultor, Jaume Plensa, per la seua banda, en referència a allò íntim, ens recorda que la bellesa es troba dintre de nosaltres, al nostre interior, malgrat que ens costa de trobar-la. Plensa reivindica la humanitat de les coses i la necessitat d’oferir als ciutadans imatges belles i evocadores en el seu dia a dia, per forçar en ells la introspecció necessària, com fan els poetes. Ens diu: ‘Sempre he pensat que la vida ens tatua amb una tinta invisible que fa que l’ésser humà estiga fet de paraules i de textos. El cos és un contenidor de la memòria’. Aquesta, com ens diu Emilio Lledó, es rememora a través de la paraula. D’acord amb ell, som paraula i memòria.

Com ja va dir al seu dia Joseph Beuys, la llengua és el primer tipus d’escultura. Se li dóna forma a les idees amb un mitjà d’expressió que és el llenguatge. Això són els poetes, escultors que amb el llenguatge realitzen obres d’art fetes de paraules.

Rosa Sabater pertany a aquesta categoria, la categoria dels trobadors, dels recitadors, dels narradors de tots els temps; des d’Homer i Virgili, passant per Ausiàs March, Petrarca, i els nostres contemporanis Estellés o Maria Mercè Marçal.

Tots els que tenim la sort de conèixer Rosa podem constatar la vigorosa personalitat i energia que posseeix, la seua vehemència a l’hora de denunciar injustícies i la seua admirable atenció constant pel que fa a les relacions socials. Tot plegat, una personalitat intensa i desbordant amb un sentit de l’humor un tant irònic i imprevisible que et fa traure un somriure contínuament.

Una explosió de sentiments i experiències emotives que no deixen ningú indiferent. En paraules de Llorenç Garcia ha rescatat tot un treball d’elegància i de condensació poètica amb regust d’Haiku. Majoritàriament amb elements quotidians amb els quals s’aproxima i s’acaba diluint en la vida del lector.

Veiem-ho en aquests versos emblemàtics:

En estimar-te a la vora
De la parpella,
He restat mutilada.

Un poema dels quals trobem una complicitat evident en busca de respostes sempre compartides. Diu així:

Em pots dir
El nombre de síl·labes
Que ha de tindre el nostre vers?

O aquest altre amb la força evocadora de qui ja no hi és:

Només tinc ganes de sentir ara i en present,
Les teues mans sobre les meues lletres.

Eixos versos i poemes curts que com pinzellades precises ens arriben al si més profund de l’ànima:

Deixaria anar els cabells
Atrinxerada enfora del mur de la castedat.

Per cloure aquest text homenatge a la poesia i al poble, explicaré per què M. Rosa Sabater i Soliva s’ha guanyat el títol d’aquest escrit: poetessa del poble.

En primer lloc, per pertànyer al seu poble matern, al poble de Beniopa, que la va veure nàixer i la va acollir i abrigar i que hui en dia encara, sobtat, aclaparat, l’estima i l’acarona com una filla il·lustre; l’altre poble seu és el valencià, eixe poble que ens permet d’expressar-nos i sentir d’una manera particular, amb la nostra llengua i cultura, el nostre estimat País Valencià, que pertany a un poble que des de Perpinyà a Menorca, passant per Tortosa i Alacant, ens fa sentir, potser no millors, però sí únics, amb una gran història i el que és més sorprenent si cap, un futur ple d’esperança i possibilitats; i per últim, tal vegada el més important, un poble que és l’expressió de la seua humanitat, allò que ens fa ser el que som: éssers tolerants, justos i solidaris, d’eixos que no miren i contemplen la realitat indiferents, sinó que s’indignen davant qualsevol manifestació arbitrària, abusiva o abjecta. Eixa és Rosa Sabater i Soliva, una filla del seu poble que amb els seus versos ens esperona a viure, a reflexionar i gaudir com a hereva dels àrabs que una vegada habitaren aquestes terres, a estimar allò que és nostre, les nostres arrels, per obrir-nos a partir d’elles al món, per compartir i delectar-nos amb els fruits i vents mediterranis que ens tatuen la personalitat.

Rosa Sabater en aquest poemari ens regala un trosset de l’ànima i inconscientment ens empeny a tenir cura, ja que és la condició de la poesia compartir-la per gaudir-ne i tractar-la com cal, amb cura i estima.