Malgrat tot, els carrers seran sempre nostres

La sembra

I hi ha el cantant decadent que supura rancúnia. Cantant decadent i caduc de la gola del qual només brolla vòmit purulent que prostitueix el concert pagat amb diners públics en míting partidista. I el míting partidista pervertit en apologia de la violència: ‘Sóc ací gràcies al PP; el batle em té a la seua disposició per a derrotar l’enemic’. L’enemic: veïns amb opinions i valors diferents. L’enemic: veïns sospitosos de tindre opinions i valors diferents. L’enemic: estudiants púbers que denuncien les retallades en educació.

Aquests corifeus d’una democràcia segrestada per cabdills representants dels seus interessos particulars, nostàlgics hereus de cacics de camisa blava i negra fel inciten a l’odi des d’altars o cadafals. I el batle devanit pels afalacs feixistes enyora temps més propicis de pensament únic i creença certa -Movimiento i crucifix-, rememora pietoses èpoques de decència i correcció -mantellina i Crist-, reviu gloriosos moments de croades i alçaments cara al sol -victòries assassines i paredons redemptors-.

I així, batles d’alguns pobles de comarques remotes com la Vall d’Albaida es proclamen guardians del decòrum i s’imaginen màrtirs resistents contra les depravacions d’aquests temps decadents, reserva espiritual d’una Comunidad Valenciana, la joia més gran de la qual és seguir ofrenant, assetjada per la corrupció de les bones maneres. Ja porten anys de sacrifici donant el bo i millor per mantenir la puresa dels seus conciutadans, per tal que, malgrat que els nucs han anat afluixant-se pertot, en els seus feus tot continue lligat i ben lligat. Com Déu mana. Ni dissidència ni discrepància. Ni en les formes ni en el fons. Ja ho diu el camarada Francisco: ací estem per a derrotar a l’enemic. I el missatge arriba alt i clar als nous inquisidors amatents de castigar ànimes esgarriades. Simplement cal apuntar. Simplement cal assenyalar. Simplement cal sembrar les llavors de l’odi.

I d’aquesta sembra fan collita

El carrer Major és ple a vessar. Rastells de persones delimiten el seu recorregut -marges de glera habitualment seca però que per Festa Grossa es desborda. Ja se sap: al meu país no sap ploure. I ondulantment la gentada avança en silenci. A ritme marcial de cornetes i tambors distretament avança -un peu-, lentament avança -l’altre peu-. I torna a començar: toc de tambor. Un peu. Toc de tambor. L’altre peu. Suaus ones que llepen la platja i cadenciosament s’esvaneixen. I l’anda que solca sobre els caps. I l’anda que bressolada en el silenci esgarrat per les cornetes estridents se n’allunya escortada per rengleres de ciris que es dessagnen lentament. Gota a gota. Pas a pas. Retruny a retruny.

Uns lladrucs nerviosos trenquen el silenci que per fi ha arribat de matinada, i és que en estiu la festa grossa esdevé nocturna per evitar la calor sufocant i convida forçosament a la vigília dels no festers. La gossa continua bordant. -Ara no, que volem dormir. Vine, calla. No despertes els veïns.- I tornem a aclucar l’ull.

– No hi ha dret!. És el segon any que ens passa! Fa dos anys ja ens en varen arrabassar una altra.

– Però descriga’m la bandera que els han furtat del balcó.

– És una senyera. Quatre franges roges i cinc de grogues.

– La catalana?

– No. També és de València.

– Però…

– Com la bandera d’Ontinyent

– Ah, la de tota la vida!

– Sí, la de tota la vida…

Ha costat però a finalment eixim de la comissaria local –Prefectura ho retolen en la població- amb una denúncia que ens han confirmat que no servirà per a res. Per segona vegada. Víctimes de la intolerància inculcada i covada durant molts anys. Víctimes de la violència emprada com a mètode de control social. I encara hem tingut sort. Ha estat violència de baixa intensitat, simplement ens volien intimidar. No es permet espai per a altres formes d’entendre la festa ni manifestacions en els balcons del poble que no siga la legitimada pels altars –cobertors del Crist- o pels cacics –banderes d’Espanya o en el seu defecte senyeres amb blau-. Els dissidents, o simplement els sospitosos de dissidència, són enemics. Són els Altres. I per tant la violència està legitimada. I beneïda.

Però no és prou. Mai no en tenen prou. I en volen més. Ho volen tot.

Açò no ha fet més que començar.

Arriba el temps de femar

Cadencioses arengues polítiques, monòtones proclames llançades des de púlpits convertits en tribunes fan apologia de pietosa violència destil·lada a pausat ritme de sermó dominical. Butlla d’indulgències de Santa Croada contra comunistes, radicals i llibertins. Ells. Misericordiós deure dels bons catòlics i ciutadans. Nosaltres. I des de la trona, arrecerat per un altar, apostat sota una creu i camuflat amb una sotana verda, apunta als altres, a ells, els dolents. I fanàticament dispara bales d’odi: nosaltres, els bons, tenim l’obligació moral de fer alguna cosa més, no sols resar, contra els impius radicals.

I l’exemplar avís a navegants repetit a l’uníson per totes les cadenes de televisió: a les portes del tancat que protegeix una caserna de la policia la multitud enarbora convulsivament banderes d’Espanya. Gentada informe que brama sota un cel d’àguiles i bous. I gavines. La multitud es separa i de les entranyes de la bèstia sorgeixen pútrids cucs devoradors de democràcia, vehicles de repressió carregats de larves ansioses de foradar cossos, de rosegar els seus esperits, de descompondre les seues ànimes. Ressonen amenaçadors bramuls de comiat: A por ellos!.

I del fem cullen monstres

Coven. Coven i ordeixen. Fa temps. I ara es delecten: tornen vells temps oblidats a València. Vells temps de banderes d’Espanya als balcons i blau trampós en les senyeres (o ja ni senyeres malgrat tot el seu blau). Vells temps de pensament únic i violències diverses. Vells temps de cauteles prudents i silencis resignats.

Però ja ni tan sols ens permeten la nostra cautela prudent. Els nostres silencis són massa breus per a ells i ens volen muts. Ens varen véncer però no ens pogueren convéncer i vam resistir en foscos clivells on el seu sol encegador i assassí no arribava a les nostres cares. Hem persistit i després de molts anys hem aconseguit alguna modesta victòria. Per això ara volen exterminar-nos. Democràticament vàrem guanyar les Institucions però aquest 9 d’Octubre de 2017 violentament hem perdut els carrers. A base d’agressions ens els han arrabassats. Els gossos, sempre tan ben cuidats, han estat amollats al carrer i han eixit de caça. A por ellos! bordaven, i resulta que ellos érem nosaltres. Demà serà qualsevol altre. Si no hi ha unanimitat en la condemna i en la lluita, no podrem amb els feixistes.

Confiadament havíem arribat a la nostra Diada. Imprudentment havíem volgut creure que havíem mort la bèstia, però la seua llavor havia estat amagada esperant temps escaients. Temps femats per declaracions incendiàries esteses en la societat que atien i justifiquen la violència, que esperonen l’odi contra aquells que han estat posats prèviament en el punt de mira. Contra els Altres. I amb la normalització d’aquest discurs els Altres hem perdut els carrers i el relat. I la gent normal, la gent de bé, porta els fills al centre de València amb una bandera d’Espanya nugada al coll perquè gaudisca de les pallisses i denigracions als catalanistes, perquè ho mereixen, que vénen a provocar! Ritu d’iniciació en el parany de la societat feixista que ens han parat.

I malgrat tot els carrers seran sempre nostres

I mentrestant, reclosos en el nostre silenci caut, recordem aquell 1 d’octubre caminant pels carrers de Barcelona i enyorem l’alegria desfermada de l’exercici de la democràcia, de la dignitat de milers de persones fent cua per votar malgrat la por a la violència policíaca, de milers de persones disposades a protegir amb els seus cossos les urnes de llibertat . El poble salva el poble. El referèndum és del poble. El referèndum és el poble. Anònim. Transversal. Unit en la desobediència. I pacífic. I èpic. Revolucionàriament democràtic. Democràticament trencador de la bastarda dictamolla espanyola engendrada per militars i feixistes, socialistes de pana ja polsosa i comunistes òrfens. Els carrers seran sempre nostres. Cantaven. Cantàvem.

Ara, però, sentim que era un miratge i el nostre cant calla. El nostre desànim és la seua victòria i no ens podem permetre defallir. Ens han fet callar altres vegades, no és ni la primera volta ni la més dolorosa, i sempre hem recuperat el cant. És hora de llepar-se les ferides i persistir.

– Allunya-te’n una mica i mira si la senyera està recta.

– Sí, així està bé. Posa-la una mica més alta a veure si aquesta vegada no hi arriben.

La senyera de tota la vida torna al carrer Major. Des del compromís humil i anònim fem visible la dissidència contra les seues mentides, contra la seua intolerància, contra el seu odi. I també malgrat la seua intolerància, malgrat el seu odi i malgrat la seua violència. Perquè la por amb la qual volen dominar-nos la transformem en dignitat. Perquè està arribant el dia en què no podem més. Perquè està arribant el dia en què ho podem tot. I llavors tornarem a cantar units i dignes. I llavors els carrers seran per sempre nostres.