Malícia

No m’agradaria ser així, com en tants altres aspectes, però sovint m’agafe coses  trivials, que per a la majoria són intranscendents, d’una forma massa personal. Aleshores, sempre estic enfurismat i això em du a un estat permanent d’alerta que em retroalimenta la sospita que la societat està plena d’imbècils. Mentre conduïa, sentia a la ràdio els detalls del menú que els germans Roca havien preparat per a donar la benvinguda als caps d’estat que participaven en la performance organitzada per l’ONU anomenada la Cimera del Clima. El dinar estava patrocinat pel BBVA: ja comencem malament. El mateix banc que cada vegada que he d’anar a una de les seues oficines em fa esperar al voltant de quaranta-cinc minuts per a fer no res.

Aquests cuiners em fa l’efecte que pertanyen a aquella colla de creguts que tenen més d’espavilats que de genis, i que a força de repicar en l’enclusa caben creient-se el seu propi conte. Són una caterva de flautistes d’Hamelín que toquen tots una música semblant per a tindre entretinguts els rosegadors més llardosos.

Quan he arribat a casa, empipat com venia, he buscat aquesta notícia a la premsa digital per tal de cerciorar-me en la meua hipòtesi i, sobretot, tindre raons per a continuar enutjat. Després de fullejar un parell de diaris he trobat una ressenya idèntica d’aquest afer; i quasi que m’he alegrat perquè he pensat que reproduir el menú sencer em solucionava l’article de la setmana que, com vostés poden entendre, una cosa és la devoció i, l’altra, l’obligació.

La cosa és que la premsa copiava, escrit entre cometes, el plantejament de la proposta culinària, el rerefons filosòfic de l’assumpte: ‘la ciència i la consciència, el costumisme i les antropologies creuades, la intervenció genètica, l’autenticitat i l’homogeneïtat, etcètera, etcètera’. Em va agradar especialment allò de ‘Vivint estem destruint el planeta i a nosaltres mateixos’, frase digna de ser considerada un veritable koan sobre el qual es podia meditar mentre es degustava la farsa que s’havia preparat ex professo. La poesia no es va oblidar tampoc i aparegué ben representada en la declaració que la proposta ‘intenta remoure els espais de silenci’. La perorada que adornava el menú volia deixar clar que els plats s’havien dissenyat ‘per a fer pensar’, perquè ‘la qüestió està en el fet que tots ens ho preguem seriosament’. I això mateix ho signaven uns personatges que regenten un establiment que té més, o tants, treballadors com comensals.

La degustació començava amb un plat  intitulat ‘Aigua clara & aigua bruta’, que era, segons s’especificava com si fos una fórmula magistral: caldo liofilitzat de trompetes de la mort, tòfona, boletus edulis, cigrons torrats. Aigua vegetal transparent a 100 °C per a convertir-se en un brou brut però saborós. A continuació, es proposaven les ‘Varietats invasives en una migració botànica incontrolada’; a saber: Opuntia ficus del Parc Natural del Cap de Creus i cranc blau del Parc Natural del Delta de l’Ebre. Després: ‘Mars calents. Menjar desequilibrat’, que duia: mousse de plàncton, salicòrnia, algues, Gigartina pistallata, fenoll, fenoll marí, enoki, llavor de carabassa, alfàbega, Lobularia maritima i flors. El següent plat es deia ‘Fermentació vegetal. Una porta contra la fam i el desaprofitament d’aliments’, o siga: salmorra de flors amb romesco d’anous tendres. Salmorra d’endívia, de flor de móra, flors d’Oxalis, de brots de malva, jicama, caviar cítric, fulles de morera, all d’os, fulles de tàperes, tembé, gàrum, kimtxi, miso, xucrut, llegums d’Espanya: fesols de Santa Pau, mongeta de ganxet, cigrons de Fuentesaúco, fava asturiana, llentilles Tierra de Campos. Però la cosa, és clar, no s’acabava ací, i continuava amb altres mossos similars, les postres, aigua, vins, kombutxa i destil·lats. En resum, com deia la meua àvia: un empastre per al melic.

Amb això, la xiqueta de les trenes, la demonització d’aquell ésser inferior de Trump i l’anunci que, per solidaritat amb el planeta, els assistents a la cimera no disposarien de calefacció, el pòsit de malícia m’arribà al límit. Les úniques certeses que tenia era que els comensals acabarien, en cas de tastar-ho, amb un enfit mental i intestinal que els faria, al cap d’una estona, femar amb urgència el planeta amb tones i més tones de fertilitzant hiperrefinat eixint d’uns culs apoltronats. L’altra evidència, la científica i inapel·lable, és que des de la Revolució Industrial els nivells de gasos hivernacle, per moltes cimeres, congressos i assemblees que s’han celebrat, no fa sinó augmentar. I tercera consideració, L’Homo sapiens és, des que aparegué, una espècie en perill d’extinció.

Potser hauria sigut molt més original i sostenible haver servit una sopa com les que preparava Charlot en les seues escenes: una sabata vella bullida en aigua clara. Respectant, per descomptat, les preferències de cada comensal a l’hora de salpebrar.