Mara Aranda: ‘Viatjar en el temps no és ciència-ficció gràcies a la música’

La cantant Mara Aranda arriba aquest divendres a Ontinyent amb un espectacle basat en el seu disc ‘Sefarad en el cor del Marroc’, un treball considerat el millor disc de músiques del món europeu de 2017 i el nové en la llista mundial per la Transglobal World Music Charts.

Hem parlat amb una artista que duu ja més de 30 anys treballant repertoris històrics, i que ha preparat per a l’actuació divendres a la Sala Gomis a les 22.30, un espectacle especial, amb la formació al complet amb quatre músics i dues ballarines.

-Què veuran els espectadors que acudisquen al vostre concert d’Ontinyent?
-Els espectadors que vinguen a la sala Gomis d’Ontinyent podran veure que fer un viatge en el temps no és ciència-ficció gràcies a la música. Des de fa més de 30 anys treballe amb repertoris històrics, aquells que estan vinculats amb la nostra història, o en parlen. Un d’aquests repertoris és el sefardita, aquell de quan són forçosament expulsats els jueus de la península on convivien combinant períodes de benestar i tranquil·litat amb altres de persecució, enfrontament i mort. S’enduen de la península aquelles altres geografies en les que novament s’estableixen. Són cançons que parlen de senzills motius del viure, del dia a dia. Cançons que anomenem del cicle de la vida perquè fan referència a moments de traspàs d’un ésser humà d’un estatus a un altre: quan neix, quan entra a formar part de la comunitat, quan es casa, quan es mor. Temes fonamentals en l’àmbit de qualsevol ésser siga d’on siga, vinga d’on vinga. A tots ens fereixen els mateixos dolors, els mateixos goigs  i gaudis, les mateixes alegries. A eixos punts en comú són el que ens dirigim en el nostre repertori, perquè les societats en conjunt només poden evolucionar acostant-se i unint-se amb allò comú i deixant al marge el que ens separa. A l’igual en la música que la vida.

-Què és Diàspora?
-El terme diàspora fa referència a la dispersió de tots els jueus de la península ibèrica, sobretot pel nord d’Àfrica i l’antic imperi otomà, que els rep amb els braços oberts. Hi ha moltes branques de jueus, les més conegudes són els sefardites i els ashkenazís, però uns amb altres no tenen massa a veure, de fet es miren de reüll. Sefardita només es pot dir aquell jueu descendent dels que van néixer a la península, tant l’actual Estat espanyol com Portugal. Segons alguns autors, ells varen arribar a la península en el segle I de la nostra era. S’han trobat testimonis materials, no són només especulacions, de la seua presència en el segle IV.

Hi ha molts jueus que han quedat per a la posteritat amb noms propis, secretaris dels reis cristians, eminents poetes o filòsofs dels que prengueren referència altres poetes musulmans o cristians, metges en les corts reials… però n’hi ha també de molts altres, sense dubte la majoria, el poble anònim que és el que viu i pateix els capricis de l’elit governant, els canvis que afecten a una població sencera, motivats per interessos i que són els que acaben fent que uns es queden i altres tinguen uns dies per a fer un farcell amb les coses que poden dur a la mà i deixar enrere, no sols les pertinences materials, negocis tallers d’artesans, amics, el record de carrers i places que els han vist passejar, sinó també soterrats sota la mateixa terra els seus morts. Si podem posar-nos per un moment en la seua pell sabrem com de dur va ser i com de difícil és poder imaginar que encara després de més de 500 anys de la seua expulsió segueixen estimant aquesta terra a la que ells anomenen Sefarad.

-‘Sefarad en el cor del Marroc’ va ser el Millor Disc Europeu de l’any 2017 i el nové de la llista dels 100 millors del món. Què signifiquen aquests reconeixements?
-Aquests reconeixements s’afegeixen a la llista de tots els que s’han concedit a cadascun dels meus treballs musicals. Tant la premsa especialitzada, mitjans de comunicació nacionals  i internacionals que s’enfoquen en temes de cultura, no només han valorat i donat suport activament com dic a cadascuna de les meues entregues musicals, sinó que també les han guardonades amb premis com el de Millor Disc Europeu de l’Any. Són repertoris òbviament que requereixen sensibilitat i la creença que la cultura i la coneixença són els pilars fonamentals perquè la humanitat evolucione cap a un sentit unitari i en pau. Malauradament són valors que no posseeixen les persones que dirigeixen els destins de les nacions, que són els dels homes que les formem, els nostres propis destins. La majoria de les vegades, els polítics estan inconvenientment i interessadament manipulats per consellers infidels que s’esforcen perquè eixe procés d’evolució no es puga realitzar. Tenim excepcions, com a Ontinyent, i molts altres pobles, on hi ha persones que creuen en el poder positiu de transformació de la societat mitjançant una correcta inversió en cultura i a ella i a eixos principis s’apliquen. Voldria que el seu exemple fructificara, però moltes vegades és una batalla contra les ombres, contra fantasmes de fum. Els polítics saben que estan subjectes a l’obsolescència programada i que desapareixeran en uns anys després de ser elegits, i altres vindran; per tant no miren més enllà d’eixos quatre anys i si pot ser tot allò que han aconseguit altres polítics abans d’ells intenten destruir-ho, llevar-li valor. Aquests polítics haurien de ser ja un referent del mal fer i del mal govern i no fer-los part en la taula del compromís per a l’evolució positiva dels nostres fills, de la nostra societat.

Tornant als premis, sí, estic contenta perquè després de 30 anys duent el nom de València, la meua llengua i les meues arrels arreu del món, a casa també se m’estima. I això per a mi és el major tresor. He fet una carrera de fons, he viatjat per tot el món i de tots aquests llocs he volgut dur sempre a casa, mostrar, ensenyar als meus allò bo d’altres tradicions, d’altres pobles amb l’afany de que ens faça en conjunt millors, ens servisca de guia i d’inspiració.

-En la seua carrera artística ha fet més de 1.000 concerts arreu del món. Quantes a Ontinyent?
-No és la primera vegada que actue a Ontinyent. Com deia, sempre hi ha excepcions de tècnics de cultura que assessoren els polítics i fins i tot programadors que tenen un alt sentit de la responsabilitat en el seu quefer. Ontinyent és un d’eixos casos.

Per això hem volgut fer un concert especial, per la gent del poble que du anys en mans d’altres que des del seu càrrec han programat qualitat, varietat i han sabut conjugar amb intel·ligència els factors que fan abellidora la cultura. Els ontinyentins són un públic exigent, culte i preparat perquè han estat en bones mans. Per això dic que espere que el nostre espectacle estiga a l’alçada de les seues expectatives. Farem un recorregut per la tradició mediterrània del poble sefardita en la diàspora, que no pot entendre’s deixant a banda les altres cultures de les quals es varen impregnar i de les que prengueren tants elements per a configurar la seua. És un ‘copia i enganxa’ de qualsevol tradició: una mixtura perfecta d’aquells elements que el poble ha decidit que pagava la pena de conservar, vingueren d’on vingueren. En definitiva això és la Tradició, amb majúscula, amb tota la seua entitat. Tradició ve de traditio, paraula llatina que significa entregar. Jo ací espere, amb el testimoni a la mà per al qui vulga agafar-lo i continuar una passa endavant.

-Als seus concerts tenen molta importància els instruments musicals. Com es relacionen amb a la part cantada?
-El cançoner sefardita és eminentment vocal. Totes les referències que tenim de com es cantaven, i es canten, aquestes cançons a dia de hui és per les gravacions documentals, o de camp, que els musicòlegs ens deixaren i de les que prenem tota la informació per tal d’interpretar-les. El que podem aportar a aquestes composicions és la part instrumental. Vestim amb instruments de les terres en les que han estat replegades cadascuna de les cançons en les enquestes fetes als entrevistats, perquè tinguen la màxima coherència. A banda, des de fa dècades hem invertit tot el nostre esforç pràcticament en la recuperació dels instruments medievals, que és una de les fonts principals del nostre estudi, que queden en els manuscrits i també en la pedra, esculpits en les façanes d’esglésies o catedrals, els músics d’altres temps, amb els seus instruments a les mans. D’aquestes fonts fem un procés de reconstrucció per tornar-los a la vida, perquè acomplisquen la funció per a la que inicialment els crearen:  adquirir habilitats i evolucionar les tècniques o gaudi de l’ànima. És un treball conjunt que desenvolupe junt a Jota Martínez, especialitzat en els instruments musicals de l’Edat Mitjana, amb una col·lecció de més de 200 instruments, molts dels quals formen part de dues exposicions fonamentals: instruments hebreus en l’art hispànic medieval i altra dedicada als instruments musicals en la tradició medieval espanyola.