Marianes

Com és així d’exacte, Vicent Bou m’ha enviat l’arbre genealògic sencer dels Marianes, quan li he demanat amb un mail que em resolguera la simple curiositat de saber d’on li venia al seu oncle el sobrenom de Paco Mariana. No ha tardat a fer-me arribar en un correu les seues indagacions, confeccionades anys enrere.

En el document puc seguir, com m’explicava breument al cos del missatge, la traça deixada per les dones de nom Mariana a la família. La primera testimoniada va ser Mariana Fayos, natural de la Pobla del Duc, nascuda a primeries del segle XIX, la qual tingué una filla, a qui també batejaren com a Mariana, i aquesta, al seu torn, fou mare d’una altra Mariana que va ser la besàvia de Vicent i, per tant, l’àvia del seu oncle. Aleshores, el renom Mariana s’ha transmés com l’ADN mitocondrial que s’hereta exclusivament de les mares, deixant, nogensmenys, un senyal rastrejable en tota la línia successòria.

L’arbre genealògic que m’ha proporcionat -el de la branca paterna- conté la informació distribuïda de forma que sembla un àlbum al qual li falten la majoria de fotos. Això és perquè hi apareixen els buits on havien d’anar les imatges dels avantpassats, però, com és evident, tan sols hi consten les fotografies de les dues últimes generacions. En una estan els avis, i en l’altra els sis fills que tingueren, és a dir, des del pare de Vicent, que era el més gran de tots, fins a sa tia Carmen, la menuda, que encara viu, quasi tan coqueta com sempre. La foto que reuneix els germans es degué prendre durant alguna celebració i, en aquell moment, els sis es disposaren en un ordre rigorós d’edat, cosa que evidencia el mirament i la meticulositat que ha caracteritzat la majoria dels membres d’aquesta família. 

En la fotografia, Paco Mariana ocupa el tercer lloc. És l’únic dels germans que du una corbata, negra, per a complementar la camisa blanca i el tratge obscur que vestia. Mira a la càmera, somrient, amb aquella mirada curiosa, blava i allerada que tenia, amb la mateixa expressió seua que recorde. De fet, tots els germans posen igual que com els recorde, de la mateixa manera que els hauria descrit si algú m’ho hagués preguntat, a pesar d’haver-los vist envellir.

Crec que Paco ha sigut una de les persones que he conegut que va traure més profit dels pocs anys que degué anar a escola. De fet, vaig tindre ocasió de parlar-ho moltes vegades amb ell. Li agradava contar aquestes coses, contar com li havia anat la vida, gesticulant parsimoniosament amb aquelles mans tan treballades, i li agradava tant de parlar que la saliva se li acumulava, com la saba blanca de la figuera, en els queixos de la boca.

Era un home metòdic que, cada dia de l’any, anotava a manera de diari en quaderns i blocs d’espiral tot allò que esdevenia al poble o en la seua vida, fóra ordinari o extraordinari. Ho feia amb frases breus i senzilles i, ben mirat, va ser un cronista obstinat i incògnit. Li agradava de manejar amb exactitud les dates: quin dia van sonar per primera vegada les campanes noves després que les genuïnes foren foses durant la Guerra Civil; per cert, també tenia anotat a qui van soterrar quan les van estrenar; o li agradava de recordar la data en què començaren a asfaltar els carrers, quan van perforar el pou nou i va eixir per primera vegada aigua potable, o quan va ocórrer aquella setmana en què se succeïren les matinades de rosada negra que cremaren qualsevol esbós de prosperitat entre els llauradors com Paco.

Però també tenia anotats el jornal que havia guanyat cada dia durant anys, o  el nombre de rajoles que va emprar per a construir la casa on vivia. Ho feia amb la cal·ligrafia blava d’un boli Bic, amb lletra rodoneta unes vegades, o amb cursiva, altres. Aquest costum, poc dalt o baix, el mantenia des que va aprendre a escriure. Li agradava contar que havia sigut un dels dos millors alumnes de tota la classe. L’altre, va ser un xiquet més afavorit, però no se’l deixava darrere i, fins que va haver d’abandonar l’escola per a anar a treballar sent encara una criatura, sembla que se sentia molt segur de poder haver arribat tan lluny com s’hagués proposat. 

Encara guardava aquelles llibretes escolars de fulles tan primes com el paper de fumar. El nebot les aprofità per a escriure una secció, titulada així: ‘Les llibretes de Paco Mariana’, en la revista local on participava mensualment. Hi reproduïa en forma de facsímil dictats, redaccions, màximes que, aleshores, calia interioritzar, problemes d’aritmètica i dibuixos pintats amb els colors de l’escassetat.

Recorde, com si estiguera veient-la, la pàgina on hi havia dibuixat un aeroplà que l’escola sencera havia baixat a veure al mareny. Aquell avió militar -segon em va explicar el mateix Paco una vegada- va haver de fer un aterratge d’emergència en un ample caminal que vorejava les motes de la platja. Quan van tornar a classe, segurament, els xiquets ho van haver de dibuixar i es notava que ell havia col·locat amb precisió mil·limètrica cadascuna de les banderes, de les lletres i dels números, amb tots els detalls que la seua memòria havia retingut.

Paco Mariana va arribar a ser jutge de pau, quan encara s’entenia que aquest càrrec l’havia d’assumir una persona que pogués fer ‘d’home bo’ i que, a més, coneguera les nocions bàsiques d’escriptura per a, si més no, signar. El recorde, quan marxava junt amb la resta d’autoritats del consistori, davant la banda de música en la processó de Sant Antoni; el ciri a la mà, noble, mereixedor, mirant els veïns amb el mateix esguard que manté a la fotografia amb els germans, amb la mateixa corbata negra, la camisa blanca i el mateix tratge obscur, digníssim.