16.09.2017 - 22:00
Vaig a una papereria sense caure que és començament de curs. És cert que quan m’hi acoste caminant per la vorera veig un moviment inusual a l’entrada. Un grup de dones conversa amb certa animació mentre els fills juguen a acaçar-se en el mínim espai que els concedeix una vorera de ciutat. Rodegen les mares i se’ls agafen a les cames mentre roden fugint d’aquell que paga. Les dones ni s’immuten i segueixen dempeus al centre. Van reequilibrant-se després de les envestides dels xiquets, que per a elles semblen invisibles.
En realitat, em diuen, fan cua per entrar a la tenda que està de gom a gom. És ben cert que es tracta d’una cua informal, no com aquella que es faria al davant del taulell d’un banc, a la taquilla d’un cinema o guardant torn a la pescateria.
Quan una de les dones em veu acostar-me a la porta i escodrinyar la concurrència, sense pensar-ho, em diu:
-Passe vosté, si vol, que nosaltres anem juntes i així no podem entrar. Esperarem que es buide una miqueta perquè duem els xiquets i això.
Aquella desinteressada atenció em fa ganes de llevar-me el barret, si és que en duguera. M’allargue a dir-li:
-Tan sols vaig per un recanvi de tinta que em fa falta. Gràcies.
Quan entre, la multitud que hi trobe és atuïdora. De fet, de no ser per què no tenia res amb què escriure aquest article hauria fet mitja volta, discretament. La necessitat, però, s’imposa i, després de dubtar-ne, em decidisc a travessar el llindar de la porta i faig per passar l’atapeït corredor que du fins als recanvis. Intente d’accedir-hi de la mateixa forma que hauria d’haver fet per tal de creuar un canyar selvàtic. Però no hi puc arribar.
Em fixe que al mateix corredor hi ha una altra cua que surt des del fons de la tenda, passa pel costat de la rebotiga, i arriba fins a la porta on hi ha instal·lat el taulell amb la màquina registradora. El dependent tecleja, entrenat, els preus i, al mateix temps, quan li paguen, solta un ‘següent’ escanyat, que ben bé sembla una sol·licitud de socors.
Encallat com estic al bell mig d’aquest corredor apoplèctic, em resguarde entre la prestatgeria de les llibretes d’una ratlla i el material de dibuix. La cua per a pagar creix de forma visible, malgrat el ritme que intenta imposar el congestionat empleat. En un moment, la fila interior es fa tan llarga que l’extrem final reapareix per darrere d’un aparador central, on s’exposen cartolines de color, després d’envoltar-lo, talment com si fóra el cos d’una serp un pèl claustrofòbica.
Però tot aquell enrenou es viu dins de la hiperactivitat més normal. De fet, dos dels compradors que ara es retroben novament a la cua que s’ha doblat sobre si mateixa, se saluden amb cordialitat. Fins i tot, es mostren els cistells, proporcionats per la pròpia botiga, que duen a rebentar. Somriuen amb sincera satisfacció per haver aconseguit tot el material prescrit per a la salvació intel·lectual dels fills.
La resta de clients persevera en la recerca conscienciosa dels diversos tipus de llibretes requerides segons matèria, llapis d’altres tantes numeracions i utilitats, retoladors, bolígrafs, carpetes… La majoria dels pares duen en una mà el full que especifica els materials i, amb l’altra, van omplint el cistell com si foren els ingredients d’un suculent caldo amb què amanir el prometedor futur dels cadells: quatre llibretes de dues ratlles, dos quaderns menuts, colors de cera i aquarel·les, bloc d’anelles, esquadra, cartabó i regle calibrats… Mentrestant, els infants, aliens per complet a la preocupació paterna, ho palpen tot, demanen el que no toca i no aclareixen res d’allò que els pregunten els angoixats pares sobre què hauran de dur l’endemà.
En aquest moment, tinc la sensació exacta d’estar en una d’aquelles tendes saquejades pels desesperats supervivents d’una catàstrofe climàtica. Mira que si, tot just, amb aquell comerç histèric està ensenyant-se alguna lliçó que no s’explica al temari oficial? M’he espantat. Decidisc de tornar-me’n a casa dissimulant. Quan isc salude les amables dones que abans em cediren el pas però elles segueixen a la seua. Així que no he tingut més remei que escriure l’article amb un llapis amprat, però sé que vostés, indulgents, sabran perdonar-me.
