Matinejar

És massa matí. Estic assegut sobre el reposabraços del sofà amb una tassa llarga de café. La llum entra per la finestra, clara, jovial, neta. Les partícules de pols -els àtoms dels grecs- brillen i s’apaguen en una dansa suau, quasi ingràvida. Quede absort amb aquest moviment atzarós de la matèria que em recorda les cuques de llum fosforescents que es veien abans als marges nocturns.

El café del matí és de les millors coses que esdevenen en aquestes hores tan intempestives. He deixat de prendre café expresso, de cafetera italiana i, darrerament, me’l prepare en un d’aquells atifells que se’n diuen francesos. La solució per a ingerir menys cafeïna ha sigut canviar el sistema de percolació de les primeres cafeteres per la infusió, que és com funcionen les segones. Però m’he acostumat a aquest beuratge que du les subtileses torrefactes sense excedir-se en alcaloides.

Estic al costat de la finestra i el sol ha començat a reptar, temptant-se per la façana d’enfront com si fos una sargantana amb el groc del rovell de l’ou. Els tests que viuen a la lleixa de les finestres sembla que noten el primer alé càlid després de la foscor absoluta i, per uns moments, em sembla veure’ls estovar-se complaguts.

Malgrat tot, és massa matí per a mi. Quasi sempre és massa matí per alçar-me del llit, pel qual sent un veritable i fraternal afecte. Tant em fa que siga el pes de les mantes que em guarden la calor a l’hivern o el simple llençol de cotó a l’estiu, que em deixa notar la brisa quan es cola per la finestra i se n’ix per la porta de la cambra en alenades furtives.

Pense que al darrere d’aquesta aparent mandra matinera que m’atordeix, hi ha més metafísica que altra cosa, com han afirmat, fins i tot per escrit, altres homes a qui he admirat: aquell que s’aixeca tard del llit, a ser possible passat el migdia, ho fa per un acte d’altruisme, sense esperar cap recompensa que la reconciliació eterna amb el coixí. Per tant, qui és conscient d’aquesta qualitat procura d’evitar-li a la humanitat o, més ben dit, a la petita humanitat que li és més pròxima, la seua inútil i somnolenta companyia. Cosa que, per altra banda, pot esquivar majors conflictes d’orígens difícils d’esbrinar si no s’està ben atent.

També he de dir que, en el meu cas, aquest estat letàrgic, aquesta dormison aferrissada a les lleganyes que s’allarga fins ben entrada la vesprada, que és quan recupere l’espavil, quasi que no se’m nota; o això és el que vull creure, perquè són molts anys d’entrenament o de dissimulació necessària. Per això, sembla que sóc un treballador normal, d’aquells que se’n diuen complidors, quan la meua inquietud íntima seria romandre al llit immòbil i inconscient mentre el món es fa més gran, més ric i més savi. Però com dic, de normal, faig veure que estic despert, que parle, que mastegue, faig que llig el diari matutí i, fins i tot, he aprés a dir el ‘bon dia’ amb una entonació alegre que pareix sincera.

Aquest tipus de tarannà hi ha qui l’explica amb el rudimentari símil que relaciona les persones matineres amb els ocells del mateix talant emocional, com els teuladins; i a les altres, a aquelles que se’ls nota l’esforç que fan per mantindre l’enteniment obert si és molt d’hora, amb les aus nocturnes, supose que a l’estil del mussol o similars. Com he intentat explicar abans, en aquesta qüestió hi deuen participar raons més transcendents, per tant, relacionar-ho amb la zoologia és una grollera simplificació que obvia el veritable quid de l’assumpte.

Tampoc dic que aquesta és una regla universal que s’haja de complir sense excepció, però sí que pense que és com en molts altres casos, el meu. Per sort, el café de la nova cafetera francesa m’aclareix alguns sentits mentre l’engranatge mental fa per voler girar fins a agafar un ritme mínim, balbucejant, com si es tractara d’una vella màquina de vapor.

Continue mirant per la finestra amb la tassa a la mà i veig el caminar cuitat dels desperts, d’alguns cotxes que passen amb els llums encesos, la dona que ve de comprar el pa. I amb aquests pensaments veig que la tassa llarga de café està ja buida i toca disfressar-me de despertat encara que, per a mi, pense amb la frase que deia aquell vell collidor de taronja que vaig conéixer quan entrava a l’hort de bon matí, amb la rosada calant-li fins als genolls: ‘d’ací una estona, a sopar i a dormir’. Mentrestant, la quadrilla que collia amb ell, simplement, pensava que era un tipus graciós.