Mementos

Memento és una paraula d´origen llatí. És l’imperatiu del verb ‘meminisse’: recordar. En l’època de l’Antiga Roma, quan un general desfilava victoriós pels seus carrers en tornar d’alguna campanya militar, segons la tradició, un esclau al seu costat anava repetint-li: ‘Respice post te! Hominem te esse memento!’ (Mira darrere teu!  Recorda que ets un home!). Ara diríem: ‘No sigues cregut. No ets més que un home!’.

Els majors recordaran que els Dimecres de Cendra el rector deia, i encara ho fa ara: ‘Memento, homo, quia pulvis es et in pulverem reverteris’. Els cartoixans i els trapencs repeteixen la frase ‘Memento mori’ (Recorda que has de morir) cada vegada que es troben. I eixe és, al cap i a la fi, el sentit últim dels qui tenen  una calavera damunt la taula.

Un memento és també un objecte que conservem per a recordar una persona. És un record que hem heretat d’algú estimat o que guardem d’un esdeveniment.

Aquestes setmanes de confinament pel coronavirus 2019 que no estem tan capficats en les tasques habituals del dia a dia, segurament haurem descobert molts d’eixos objectes a casa. Ja estaven ací, però no els prestàvem atenció. Còpies d’escriptures notarials d’avantpassats que ni vam conéixer però on es troben algun dels nostres cognoms. Uns mapes dibuixats per ma mare dies abans que esclatara la guerra del 36, i un porta-retrats bàsic que li vaig regalar de menut un 8 de desembre; un despertador enorme sense marca, una caputxina daurada i quatre monedes de plata d’Amadeu de Savoia de l’àvia Teresa; una bandera de l’avi Francesc a qui no vaig conéixer i que va lluitar en no sé quina guerra d’Àfrica; el seu encenedor de pedra i metxa fet per ell mateix; les corbelles i l’estrelleta de mon pare i tota la seua col·lecció de llibres escrits per Ana María Lajusticia sobre les propietats curatives del magnesi. Tots aquests mementos, en el meu cas particular, em lliguen als meus avantpassats. Em conten un poc la seua història i les seues vivències. Desprendre’m de tot açò equivaldria a practicar-me una mutilació.

Són els meus senyals d’identitat, sense les quals em desubique un poc. M’agrada tindre-les a la vista. D’alguna manera, tots necessitem formar part d’una cronologia, una cronologia familiar, potser sense cap rellevància especial fora de casa.

Quan entrem a un museu, tot el que hi trobem són mementos. Són mementos col·lectius que hem heretat com a membres d’una comunitat. Gaudim del treball que van fer uns pintors en retratar els nostres reis; retrats pels quals van cobrar, perquè eixe era el seu treball. I si els volem rememorar sabem on fer-ho.

Els mementos particulars de cadascú no tenen res a veure amb la solemnitat i la pompa que acabe de comentar. En els nostres casos no són coses fàtues,  sinó tot el contrari: són una forma de posar els peus en terra sense elevar-los un mil·límetre. Convé no perdre de vista que sols som una miqueta de pols. No ho oblidem i no ens queixem. Tenim un destí traçat i tenim la sort de seguir vius.

Els meus mementos són els déus lars que els antics romans creien que protegien la llar. A vegades pense que si els tinc prop, aquelles persones continuen prop de mi, que els qui vaig estimar encara són vius, encara que ja no existesquen.