Meruts. Punt i seguit

Aquesta setmana hem pogut trobar en els mitjans locals l’esquela del Festival Meruts, com una notificació necrològica més, una nota fúnebre situada enmig d’aquelles que trobem als diaris on els familiars expressen els seus pésames i condolences.

L’enginyós aparell mediàtic de l’Ajuntament d’Ontinyent s’ha afanyat a acompanyar la trista notícia amb una d’engrescadora, com per donar una pinzellada de color i un enfoc positiu a la qüestió. Han anunciant la ‘gestació d’un nou festival jove’, ‘un festival més divers’, ‘una proposta més eclèctica’, per a ‘tots els gustos’, com volent dir que el Meruts ha sigut menys divers, menys eclèctic i menys per a tots els gustos del que ara proposen.

Mentre em passava la indigestió, m’han vingut al cap les demolidores paraules de Malcolm X: ‘El poder de la premsa és tan gran que pot fer que la víctima parega el botxí, i el botxí, la víctima. Si no vigiles, els diaris et faran odiar els oprimits i estimar els opressors’. Segurament, la cita és un pèl exagerada per al cas, i amb això no pretenc donar a entendre que l’Ajuntament del P”SO”E siga l’homicida del Meruts, ni de bon tros, però sí  il·lustrar fins on pot arribar el seu cinisme, el seu oportunisme per treure rèdit polític i la seua capacitat de presentar els fets amb els papers invertits. I dic això, especialment, remetent-me als orígens del Meruts Festival.

Tocava l’any 2007, i quan faltava tot just una setmana per a la celebració del 1r Meruts Festival, l’ajuntament -en aquell moment controlat pel Partit Popular, amb Lina com a batlessa- va denegar els permisos, al·legant que no existia cap lloc apte per a realitzar-lo. I això que fins a aquell mateix moment el Regidor de Joventut havia donat llum verda.

Irònicament i amb perspectiva, potser hauríem d’agrair el fet, ja que el seu autoritarisme va ser el detonant d’una mobilització memorable per part de la joventut ontinyentina, que reclamava justament el dret a la llibertat d’expressió i a la pluralitat en l’oferta cultural i d’oci per als joves. Aquesta indignació i aquesta manca d’espais alternatius va ser el germen del que després seria l’Assemblea de Joves Meruts, que és qui ha fet possible l’organització d’aquest festival durant aquests 10 anys.

El col·lectiu va sorgir amb un objectiu molt més ampli que el de gestionar un festival de música: el de crear un espai autònom i participatiu per als joves d’Ontinyent. Per això es va optar per la dinàmica assembleària, oberta, on es debaten les idees i les decisions es prenen col·lectivament i per consens, sense inferències de partits polítics o grups de poder, i sense ànim de lucre. I tan important és la tasca d’aquells joves que van plantar la llavor amb un esperit rebel i antiautoritari com la daquells que es van sumar després per regenerar i mantenir viu aquest projecte col·lectiu tan necessari per a la nostra ciutat. I la materialització més evident d’això és l’Ateneu Popular Ca la Mera al barri de Sant Rafel, un espai cultural que no s’entén sense els anys i panys que hi ha al darrere, la suma d’esforços de molta gent que en un moment o altre ha estat implicada o segueix estirant el carro.

És cert que el Meruts ha transcendit els límits locals i comarcals, sent un referent al País Valencià de festival autogestionat davant la multitud de festivals comercials. Molts joves com jo hem crescut amb ell, ens hem il·lusionat i desil·lusionat i ha format part de les nostres vides. És trist que s’acabe –almenys de moment. Però més enllà del festival, hi ha un projecte amb vocació de treballar en l’àmbit local i de forma permanent que continua actiu. És un punt i seguit, ni tan sols un punt i apart i molt menys un punt final.

Un apunt final: fa 10 anys, els joves s’organitzaren per crear un espai autònom fora de l’òrbita comercial i de l’esfera política que pareixia omplir tots els racons. Enguany ja no tindrem Meruts, però difunt o no, el seu esperit persisteix, l’Assemblea de Joves Meruts i l’Ateneu Ca la Mera en són el fruit i també persisteixen, amb obstinació lloable, perquè el panorama actual ens demostra que són igual de necessaris que el primer dia.