Més d’un milió de ‘m’agrada’ donen suport a Baltasar Garzón?

Jo no estic en aquella llista. I estic segur que almenys 12 dels signants, amics del facebook, no haurien donat suport a l’ex-jutge estrella espanyol ara mateix si foren sabedors de totes les seues passades malifetes. I estic ben segur també que una bona part d’aquell més d’un milió de confiats signants tampoc ho haurien fet si hagueren sabut els jocs bruts de Garzón en les detencions preventives d’independentistes catalans –un d’ells valencià i d’Ontinyent. En concret van acusar Garzón de mirar cap a un altre costat quan sabia certament –li van presentar le oportunes denúncies- que els detinguts per ordre d’ell van patir tortures durant els quatre dies d’incomunicació il·legal.

Això va passar abans dels Jocs Olímpics del 92 i tot fa pensar que les detencions ‘suggerides’ pel govern de Madrid (Felipe González) tenien un sentit: als governants no els convenia tenir independentistes solts pel carrer que pogueren deslluir els esdeveniments esportius d’abast internacional. Tota una culpable negligència de l’aleshores jutge instructor, la qual va ser condemnada més tard, massa tard, el 2004, pel Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. Molt poca gent es va assabentar d’aquells fets, típics encara, de la policia espanyola d’aquells moments, i menys encara de la condemna d’Estrasburg. Violència policial, cal dir-ho, encara vigent hui en dia: el màxim responsable de la Guàrdia Civil a les Illes, el coronel Jaume Barceló, ho reconeix: ‘D’hòsties i cops, n’hem donat tots’.

És estremidora la facilitat amb què premem, jo també, els ‘m’agrada’ del facebook o del twiter sense assabentar-nos bé de la raó o de la desraó de què ens proposen persones conegudes, o no, sense tenir la seguretat que siga realment cert allò que ens informen. També en aquest cas podria ocórrer que es donara per bona la informació que estic donant i que no fóra del tot real. Tanmateix, en aquest cas els interessats poden comprovar la veracitat del que ací s’explica tirant mà de les informacions de les hemeroteques i consultant amb més profunditat sobre el tema en la plana www.proutortura.net/

I com que les persones d’Ontinyent estaran sobretot interessades per saber què li va passar a l’amic i paisà amb qui vaig parlar personalment posteriorment als fets, ací us deixe uns quants fragments de la seua denúncia escrita presentada. El text complet de la qual facilitaré a aquells que me la demanen personalment, però ja us avance que la identitat de la persona no tinc el permís per fer-la pública.

‘Fragments de la denúncia citada: ‘Em dic (…). El passat 1 de juliol de 1992 vaig ser detingut (…). L’endemà em conduïren en cotxe cap a Madrid, però tampoc no sé exactament a quin lloc. En aquest lloc vam romandre fins la nostra declaració davant el jutge de l’Audiència Nacional. Durant tot el període de detenció, gairebé quatre dies, vaig estar incomunicat i no vaig tenir cap possibilitat de contactar amb cap familiar o advocat. Això permeté que la Guàrdia Civil actués amb total impunitat i em sotmetés a tota mena de tortures, amenaces, pressions i humiliacions.
Tot seguit detallaré aquests fets per tal que tothom se’n faci càrrec:
Vaig ser interrogat constantment durant gairebé tres dies. En aquests interrogatoris no vaig poder veure qui em torturava perquè sempre tenia els ulls tapats amb una bena o amb les meves mans. Durant aquestes sessions vaig poder sentir els crits dels meus companys, que estaven essent torturats en habitacions contigües.
Els cops efectuats amb les mans afectaren el meu cap, el coll i l’esquena (la part superior). Aquests cops foren constants durant els interrogatoris i només s’acabaren quan vaig declarar davant la Guàrdia Civil. Els agents que em colpejaven podien ser-ne un o, com solia succeir, tres o quatre alhora.
Durant un dia (el primer de la meva detenció) no vaig dormir ni menjar. Una altra nit, la tercera, em despertaven contínuament i m’obligaven a posar-me dempeus o a fer flexions. La segona nit vaig dormir poques hores, encara que no em van trencar el son. Només la quarta nit, la del dissabte a diumenge, se’m va deixar tranquil, ja que havia declarat el que ells volien.
En els intervals que hi havia entre un interrogatori i un altre, em forçaven a estar dempeus i, de vegades, a fer flexions. Tot això impedia que durant el dia pogués descansar.
Se’m va aplicar nombroses vegades el mètode de la bossa per tal de provocar-me l’asfíxia. Les bosses, segurament d’escombraries, cobrien el meu cap i la part superiors del meu cos; només en alguna ocasió feren ús d’una bossa que cobria pràcticament tot el meu cos. Aquest sistema de tortura anava acompanyat de cops al coll, al cap i també, encara que menys, de cops a l’estómac.
En tres ocasions em van submergir tot el cap en aigua per ofegar-m’hi. No vaig poder veure on era l’aigua perquè em tapaven els ulls. Aquest mètode era anomenat per ells com a “la banyera”.
Em posaren un revòlver diverses vegades (al cap i a la boca) tot amenaçant-me de matar-me si no responia el que ells volien. Igualment m’amenaçaren de dur-me a una muntanya i matar-m’hi. Tot assegurant que això ja havia passat moltes vegades i ningú no se n’assabentava
Altres tipus d’amenaces foren la de torturar i agredir sexualment la meva companya, de qui afirmaven que també era detinguda; la de torturar encara més els meus companys detinguts; i la de fer-me empassar aigua mitjançant un tub fins ofegar-me…’.