Més Nadal

Amb relació a l’últim article que vaig publicar en aquesta secció, titulat Nadal, he rebut el mail d’una atenta lectora. No he pogut més que felicitar-me, abans inclús de llegir-lo, per poder sumar un altre seguidor (ara ja en són quatre) perquè amb aquests regals veig compensat l’esforç que faig setmanalment de véncer la mandra d’escriure. La dona expressava el seu malestar en haver llegit que, quan jo era menut, acompanyava el meu avi a tallar un pinet per a decorar-lo i que presidira les festes nadalenques a casa. Es feia creus de com podia conservar aquest record com un tresor i no li estranyava que tal praxi, que definia com un “sacrifici d’arbres”, m’hagués deixat un trauma irrecuperable que, sens dubte, havia condicionat -i condicionava- la meua forma d’estar al món i, per extensió, de descriure’l amb tanta frivolitat com solia fer-ho. A més, es preguntava com podia fomentar el consum de xulles de corder i fomentar el maltractament animal sense que ningú hagués posat el crit al cel. Copsada per tal ignomínia -deia-, ella encara podia sentir al seu cap el bel d’aquells corderets, talment com si fora l’agent Clarice Starling, protagonista del film El silenci dels anyells.

Doncs, mira que em sap greu que aquesta amable lectora passara una mala estona per això! He estat pensant-ho i crec que, en realitat, és un problema de concreció, més que altra cosa. M’explique: tothom sap que els substantius es divideixen en dues categories: els mots concrets i els mots abstractes. Els primers són aquells elements materials que poden ser percebuts pels sentits: taula, cor, etcètera; mentre que els altres, els abstractes, són, per contra, elements intangibles com les emocions, els sentiments o les idees que no poden ser percebuts a través dels sentits. És el cas de l’amor o la idiotesa. Però també és cert que alguns lingüistes qüestionen la definició de substantiu concret, ja que es basa en la percepció subjectiva de cadascú. Per això, un mateix nom concret pot generar diferents representacions mentals segons la cosmogonia de la persona. Aleshores, els estudiosos matisen que el substantiu concret hauria d’anomenar-se substantiu propi per a dotar-lo d’una entitat unívoca, és a dir, que el seu sentit fóra, en totes les ocasions i inequívocament, el mateix. I crec que és en aquesta diferenciació on rau la confusió que ha originat la queixa de la lectora. Per a ella “pinet” és un mot genèric, fins i tot que apunta a l’abstracció, igual que “avi” o “destral” i, per tant, són susceptibles de ser interpretats en el seu context mental delimitat per les fílies i les fòbies amanides amb lectures de llibrots o tuits, tant se val. Però, per a mi, aquells mots representen aspectes concrets, únics; tant, que prenen la categoria d’unívoques perquè no hi ha cap altre “pinet”, ni “avi” ni “destral”. Vull dir: no hi ha confusió. Fins al punt que, a pesar d’escriure’ls en minúscula, ben bé ho hauria d’haver fet amb majúscula i, segurament, d’aquesta forma li hagués estalviat l’amoïnament a la lectora.

Passa igual amb els corders. Aquelles “xulletes” també eren unívoques; i tant que provenien d’animals que van ser sacrificats!, però trobe que és més civilitzat això que menjar-se’ls mentre encara són vius. Jo parle per mi i d’aquells corders que també tenien nom propi i no pertanyien a cap ramat anodí d’animalista menjaenciams.

“Vosté imagine, Sr. Brincs -continuava escrivint la lectora- que a cada fill de veí li pegara per anar a la muntanya amb el seu avi a talar un pi per a plantar-lo al bell mig del saló, en Nadal o quan li vinguera de gust. Adone’s que el seu record -absolutament reprovable- no serveix per a altra cosa que per a intoxicar la realitat transcendent de la humanitat. En cas de fer-li cas a vosté, el resultat seria un planeta despoblat d’arbres; en definitiva, un desert amb forma d’esfera”.

Doncs, que vol que li diga, senyora? Té vosté tota la raó del món. Si tothom seguira el mateix estímul per a crear records, la població mundial d’arbres baixaria, és clar. No sé si al nivell de deixar la Terra com una esfera pelada o amb un fi hirsutisme semblant al d’una bresquilla. Per això, reitere el que he dit fa uns renglons: que em sap greu d’haver-la traumatitzada i promet seguir el seu consell “d’estimar i abraçar els arbres”, com diu fa vosté, per a carregar-me d’amor i energia positiva. Ara, això sí, caldrà fer-ho en la justa mesura perquè tampoc no és qüestió de descarregar-los completament, deixant-los tan exhaurits que acaben per marcir-se com les flors en un gerro.

I, convençut que la seua i la meua no són idees incompatibles sinó, més aïna, complementàries, malgrat que vosté agafe com a abstracte allò que és concret, enguany, en compte d’arbre, plantaré una granera amb mànec de canya i penell de margalló, sobre la qual estic segur que lluiran igual de bé les garlandes i les llumetes de colors que he comprat al basar xinés de la cantonada.