Metamorfosi

Passe una estona mirant els cucs que deambulen entre les fulles, dins la caixa de sabates. Ells, tanmateix, no saben què els passarà més endavant. L’avidesa amb què consumeixen la morera fa que, fins i tot a mi, em semble suculenta. Els cucs prefereixen atacar la vora de les fulles amb les ventoses còniques de les potes, s’hi enganxen i van movent el cap, amunt i avall, raent-li el limbe tendre fins que arriben a un nervi foliar. És, talment, com si escrigueren a màquina: teclegen amb moviments parkinsonians i, quan arriben al final, el cap retrocedeix per a començar una altra vegada des del punt inicial i dibuixar en el cantell de la fulla un semicercle buit.

Per molt que s’entesten els entomòlegs a dir que aquestes criatures no són, en sentit estricte, cucs, sinó les larves d’un insecte que es transformarà en papallona, per als xiquets sempre han sigut cucs de seda. Segurament perquè tenen el cos allargat i tou, de tacte suau i, especialment, fred. La coloració va des del blanc grisenc fins a un color fosc cendra, passant per un ratllat carcerari.

Quan començava la primavera, començava també el tripijoc, el tràfec, dels cucs transportats en els seus contenidors de cartó. Els xiquets s’afanyaven a obrir orificis salvadors en les tapes de les caixes encetant, així, una escola de sensibilitat i naturalismes intuïtius que quedaven impresos en el seu tarannà per a sempre.

Però també hi havia qui mostrava un talent negociador -ara en dirien emprenedor- i no es limitava a l’observació empírica dels cucs, sinó que venia les erugues a la xicalla interessada. Era el cas d’alguns experts que sabien guardar bé la posta de l’any anterior i, quan els ous esclataven sincronitzats amb el despertar de les moreres, es veien desbordats per la superpoblació i feien negociet amb els excedents. Era el que li passava a Miguel, el ‘de l’auto’. En realitat, era l’àvia qui s’encarregava de vendre-li’ls. Quan havies d’anar a sa casa t’ho pensaves. Trucaves a la porta i t’obria una dona endolada, amb cabells tan blancs com la seua beateria, cosa que contrastava amb la veu de carraca que tenia. Et posava els cucs en la caixa que duies, comptant-los com a diamants, segons li demanares: un duro, deu pessetes…

I, després d’aconseguits els cucs, hi havia una altra qüestió crucial per a resoldre perquè, d’una forma o altra, calia subministrar-los de forma ininterrompuda i creixent el forniment de morera. I el problema era que, fa uns anys, de moreres no n’hi havia tantes com ara, que poblen jardins públics i privats, per la conveniència de ser arbres que fan bona ombra a l’estiu i ser transparents a l’hivern. Si algú coneixia la ubicació d’alguna morera vetusta pels marenys, ho guardava en secret, però en arribar, era prou normal que totes les fulles accessibles des de baix estigueren ja repelades i hom s’havia d’enfilar pel tronc per tal d’aconseguir el verd ramatge.

Aquestes moreres grans i solitàries tal vegada eren la reminiscència d’aquelles que es conrearen al segle XVIII, durant l’edat daurada de la sederia valenciana. Com també ho poden ser -pense- els mateixos cucs que ara m’entretinc mirant. Algun d’aquells xiquets que tenia l’encomanda de procurar pels cucs criats per la família, com a complement de l’economia de subsistència, en reservaria alguns per a ell, encetant aquesta cadena d’afectivitat i meravella cap als misteris de la Naturalesa, que s’ha mantingut de forma contínua fins ara.

Els cucs, ara que ja van fent-se grans, mengen de forma incessant, compulsiva. Quan els canvies les fulles els veus pasturar lentíssims però amb deler, mentre l’olor tèbia i fosca que ix de la caixa guarda les claus d’un teletransport emocional per a l’observador. D’ací unes setmanes s’esdevindrà el prodigi. Els cucs, tanmateix, no ho saben. Sóc jo qui cavil·leja amb el procés, com feia de xiquet, esperant, ansiós,  que es produïsca.