Miserables

La meua relació amb els bancs no ha sigut mai bona. Com tampoc no ho ha sigut amb els polítics, directors, bisbes, moderadors de fòrums, conserges, caps o encarregats de qualsevol mena. És a dir, no combregue amb cap individu que puga representar algun aspecte del poder. Alguna vegada he arribat a pensar si aquesta fòbia que em produeixen els que manen no deu ser un problema meu de supèrbia, per no dir de falsa modèstia. El fet de sentir-me coaccionat, potser, em desperta un sentiment d’inferioritat subconscient tan recalcitrant que, sense capacitat per a reconéixer-lo, pot quedar disfressat per un caràcter rebel.

Seguint aquest argument sentimental i excusable alhora, per a explicar allò que, com dic, pot resultar un vulgar complex d’inferioritat, podria afegir també una certa sensibilitat anarquista, diferent de l’anarquisme sociopolític que és una altra forma de prepotència. Així doncs, en els moments de feblesa anímica, quan em falla tot aquest argumentari per a explicar aquest sentiment tan asocial, recórrec també a la genètica a fi d’explicar l’aspror del meu caràcter, ja que sovint l’herència resol com un comodí tot allò que és difícil o impossible de canviar en les persones. Però també és cert que en tinc prou de fer la vista arrere i repassar a grans trets -o amb detall- el tarannà d’algun dels meus ancestres per a entendre aquesta antipatia envers l’autoritat, vinga d’on vinga i siga com siga. Ha sigut una lliçó que he mamat, no com una instrucció en el sentit estricte del ressentiment i l’enveja, sinó com una lliçó destil·lada pels silencis i les absències.

Per això dic que els bancs em susciten aquesta aversió, perquè possiblement són els llocs palmaris on resideix la tirania del poder, molt més que en qualsevol ajuntament, conselleria, quarter o catedral. Són els llocs on s’imposen més clàusules i condicions. La prova és que sempre que demane un extracte del compte veig com, unes vegades cèntims i altres euros, desapareixen darrere dels acrònims d’uns codis incomprensibles, com si foren les engrunes que escombren dissimuladament les formigues a la vista de tothom. Quin és el motiu final d’aquests pagaments fantasma, encara que siguen de poca quantia? Doncs és ni més ni menys que la demostració de l’arrogància dels poderosos contra la feblesa de la plebs. Els empleats no poden donar mai una explicació satisfactòria a tals cobraments i empren termes com comissions, manteniment, protecció o interessos.

Ho fan com si un ateu hagués de resar una oració o com si cantussejaren l’estrofa d’una musiqueta certament inútil.

Això no obstant, les explicacions que donen sí que deuen estar escrites en lletra menuda en algun dels fulls que es van firmar al principi del flirteig; i, per un moment, quan arribes a casa, caus en la temptació de buscar els documents i comprovar-ho. És aleshores quan et topes en aquell parany indesxifrable i la sensació d’indefensió, de feblesa, no fa més que augmentar. M’atrevisc a dir que la literatura financera és poc recomanable per a la bona digestió dels estómacs sensibles.

Per això, jo he renunciat a aquesta mena de lectura definitivament; ja no la llig, malgrat que m’adone del pillatge al qual estic sotmés com a ciutadà planer, al saqueig que aparenta ser microscòpic i que deu prendre dimensions formidables quan se sumen les petites rapinyes perpetrades a tots els usuaris. Amb l’afegit que, en aquest món que vivim, és impossible que els bancs no disposen dels teus propis diners abans que tu, de la qual cosa encara hauràs de donar-los gràcies per fer-te el favor de jugar amb ells.

Jo ja he cessat en l’obstinació de perdre el temps fent reclamacions, discutint i intentant de desxifrar la lletra enganyosament menuda, i això m’ha permés d’entendre la veritable naturalesa de la pobresa, el sentit, la direcció, en què es mou la misèria. No som els miserables aquells que ens deixem enganyar conscientment mentre albirem la necessitat patològica dels lladres per haver de ratejar amb decència. Són, ells, els veritables miserables, els necessitats d’una avarícia estupefaent; són els més dignes de compassió perquè la seua cobejança és tan insaciable com un sac sense fons.