Montaverner (I)

Somiava, aquesta nit, que passejava per un poble desconegut, potser del sud de França. No sé per quin motiu. Caminava pel costat d’una paret tacada de molsa i amb uns grans arbres que proporcionaven una obaga fresca i acollidora. Em vaig deturar i, al mateix temps, d’una tenda d’ultramarins va eixir una dona jove de darrere de la persiana feta amb canutets. Vaig distingir les ones dels seus cabells, els matisos de la llum en el moviment. Em va mirar, com es mira un desconegut, una persona que no retrobarà mai més però que en aquell precís instant suposa un encreuament tant reconfortant com fútil. He despertat i he pogut recordar el somni. Ahir vaig anar a Montaverner i, potser, saber que m’esperen les hores i les notes que hi vaig prendre m’han fet somiar aquesta quimera barrejada de compromís i de complaença, d’anhel i de llangor.

Des de la carretera, el polígon és el més aparent del poble: naus i rètols que formen l’embolcall de l’actualitat. És com si ens haguérem quedat estacats a mitjan camí, entre l’agricultura i la indústria que tot ho prometia. Aleshores, els bancals erms i les naus buides o els solars són germans d’armes, de triomf o de derrota. 

A l’entrada del poble, hem vist una xicoteta rotonda amb un fanal de quatre braços, com una illa diminuta però suficient, com un senyal discret, després d’haver travessat el desert de llauna. Hui en venim dos a mirar. Girem cap a l’esquerra i anem a estacionar, justament, sota el retaule ceràmic de Sant Pancraç, que es manté a la façana d’una casa deshabitada. L’avinguda que du el nom del sant té una baixada ampla i fa l’efecte que limita el poble per l’est. Allà baix, al final, hi destaca una construcció modernista que igual pot ser un celler o un magatzem. Per a descobrir-ho baixem i resulta ser un convent construït als anys quaranta, amb vocació escolar, segons resa el panell que hi ha a la vorera. L’edifici va ser promogut per la família Mompó Soriano i albergà una congregació de monges que hi feien escola. Més tard es convertí en un col·legi seglar fins que es tancà en els anys vuitanta. Ara, sembla que està en restauració. Un plàstic penja com una cortina espectral per fora la finestra que hi ha a un costat i de dins ix el soroll d’una màquina elèctrica, com una polidora de fusta.

El convent està separat del carrer per una paret rematada per una reixa forjada amb sagetes ofensives. La façana es veu completament reparada. La vora superior del frontis del segon pis dibuixa una suau ona sota la qual hi ha un medalló ceràmic amb la Sagrada Família pintada: Colegio de la Sagrada Familia, 1945. La porta d’entrada forma un arc ogival que es repetirà en qualsevol finestra, conferint a l’edifici un cert aspecte conventual. Dalt de l’entrada hi ha la terrassa a la qual s’accedeix des del primer pis amb una barana feta d’obra i quatre vasos de ceràmica. Al segon pis es poden contar onze finestretes arrenglerades que donen aquell aire gòtic, rígid, que traspuen les parets.

Seguim una indicació, al mateix cantó del col·legi, que assenyala cap avall un ‘parc fluvial’. A pocs metres, arribem a la Font de la Sénia, també coneguda com a Font de la Bacinilla per la forma ovalada. L’aixeta es troba al fons d’una clotada que sembla la closca invertida d’un caragol. D’allí l’aigua brolla arran de terra i antigament s’extreia amb una sénia tant per a regar l’hortalissa com per a beure. Baixem per unes escales a l’encontre del soroll líquid de l’aigua que canta durant tota l’estona que escric. Les parets estan emblanquinades i, des d’ací estant, s’aprecia la reixa que protegeix, des de dalt, part del perímetre del fondal.

Aquest lloc ombrívol està colonitzat per ailants de totes les edats. Són arbres que donen a la zona un fals aspecte boscós, selvàtic. Segons avisen els experts l’Ailanthus altissima és una espècie invasora que fa anys que s’ha naturalitzat, desplaçant part de la flora autòctona, després d’haver-se emprat en jardineria i paisatgisme. És difícil resistir-se a contemplar aquesta frondositat havent d’imaginar que no hauria de créixer ací.

Enfront, una sendeta que acompanya un marge de pedra ix cap al riu Albaida. Entre els esbarzers de les vores creixen alguns indicis d’herbes mengívoles esperonades per les darreres pluges. Al final del breu camí, un cartell indica que allà hi ha un punt d’aforament per a mesurar el cabal del riu. En aquest moment un home, cavil·lós, puja les escales de la instal·lació que està en aquest marge del riu. Du un quadern a les mans. Ens saludem i, amb poques paraules, ens preguntem mútuament què fem per aquell indret. Resulta ser un operari de la Confederació que acaba de prendre les mesures del limnígraf. Comenta que aquest és un lloc important, ja que és on s’ajunta el Clariano amb l’Albaida. Mentre conversem, el soroll de riu s’esmuny rere el paravent de les canyes. Sembla que l’home té ganes de parlar, d’explicar-se. Diu que aquestes dues setmanes han sigut molt fotudes. La gota freda de mitjans de setembre els ha deixat un mal sabor de boca. Jo li comente que, en general, a València, em fa l’efecte que estem ben preparats, que hem aprés del cinquanta-set, del vuitanta-dos, del vuitanta-set. Malauradament, ens hem ensenyat a força de riuades, d’avingudes i de desbordaments. Però ell no es lleva del cap el munt de trucades, tant de particulars com d’alguns representants públics, recordant-se de la mare dels que treballen en la Confederació, d’un en un, i en conjunt. Diu que n’hi ha hagut per a tots. 

Comentem que una prova tangible que les coses funcionen correctament, dins del que suposa una catàstrofe, és la forma en què s’han produït les víctimes: totes circulaven en cotxe, cap mort en cases o edificis. Ens dóna la raó i explica la naturalesa del risc com a combinació de dos factors: perillositat, que, en aquest cas, depén de la inclemència de l’oratge, i de la vulnerabilitat, que, al seu torn, implicarà les condicions en què es troba la població. És innegable que aquest darrer factor està prou controlat, però és cert també que l’ocupació d’aigüeres, de ribes i de terrenys inundables és un problema atàvic que sempre ha estat unit a la recerca de terres fèrtils. I ací és on resideix el conflicte. Aquest home m’assegura que ell conserva fotografies velles on no apareixen les cases d’Ontinyent que estan a la vora del Clariano i que van quedar completament arrasades: fa cinquanta anys no existien. El mateix que passa en tants i tants pobles amb els barrancs. Pense per a mi: si ja de per si la política fa aigua, com han de ser les avingudes quan plou! Les contradiccions entre els diversos nivells de l’administració poden ser tràgiques.

Després s’han posat de moda les canyes. Les imatges difoses de les muntanyes de canyes baixant pels rius i embussant els ulls dels ponts han sigut antològiques. Un altre motiu per a recordar-se, diu, de les mares dels tècnics. Però sembla que ningú no repara en la naturalesa d’aquesta planta al·lòctona, els rizomes de la qual prenen una força ferotge i reconqueridora quan se sega. Fa pocs anys la Confederació del Xúquer concedia vora vuitanta permisos per al pasturatge dels ramats; aquests darrers anys se n’han sol·licitat quatre. Pareix, doncs, que hi ha una similitud palesa entre foc i aigua i és l’abandonament dels usos tradicionals del sòl. En definitiva: hem canviat la manera de viure i això és tan evident que dóna per a poques conspiracions. Mengem, treballem, parlem, viatgem de forma molt diferent dels nostres avis. Aquest és el problema.

Després d’una bona estona de conversa, l’home se’n va més alleugerit i nosaltres ens acostem a l’estació d’aforament amb el seu permís. El riu sembla que fa res haja sofert un atac epilèptic. Mostra la vegetació desgrenyada, un pont tombat, sediments escampats per tot arreu, el nerviosisme residual del corrent bru i sibilant.