Montitxelvo (I)

6 d’agost
Hola, Juanjo!
T’escric perquè he estat fent una volta pel poble i he vist el que m’han dit que era una làpida romana exposada a l’entrada de la biblioteca. Com que ningú no me n’ha pogut donar raó de la transcripció recórrec a tu perquè segur que saps de què va la cosa. És simplement per a completar l’article que publicaré a VilaWeb. Gràcies i seguim!
Pere

7 d’agost
D’acord. Te la buscaré, encara que no està completa. Li ho demanaré a Josep Miquel Climent que crec que la té. Ja te’n dic alguna cosa.
Juanjo

En arribar al poble, cap a les deu, he notat la frescor muntanyenca pegada encara arran de terra. Des de l’antiga carretera que travessava el poble per pujar fins a Albaida he agafat un carrer que baixava cap a la dreta, sobtat, al nivell on queda el poble tot seguint una vorera pintada amb l’ombra d’un gesmil. És com descendir a la població real, ja que el poble queda enclavat a la part de baix i, per damunt de la carretera, fa l’efecte que tot són construccions més modernes.

Un gat em mira somnolent des d’un balcó; les tórtores prenen com a perxes les antenes. Trobe dues indicacions: una que mira cap a la dreta i du al barranc del Planet i a la Font de Ferri, l’altra, a l’esquerra, puja al Molí de Micairent. Com que sé que si agafe l’opció de la dreta, amb dues passes eixiré del poble, ho deixe per a més tard i prenc l’altre carrer que va cap a les escoles. Aquest edifici sembla un veritable búnquer de formigó. És una moda general que es va imposar en els edificis públics de nova construcció a finals dels noranta. Supose que el motiu principal deu de ser pràctic i de durabilitat. Però no estaria malament que també es tinguessen en compte altres criteris menys burocràtics i plantejar una estètica alternativa. El pati escolar, buit, amb l’olor de la resina dels pins que comencen a suar a aquelles hores, transmet la tranquil·litat vacacional.

Veig en un tauler municipal: ‘Festa en la piscina. Divendres 2 d’agost. 17 h parc aquàtic. 22 h sopar popular amb discomòbil’, ‘Dijous 1 d’agost, partida de raspall. Jaume i Riki contra Gorxa i Rafa’. Enfront del col·legi està el consultori mèdic. Sobre la porta penja un cartell amb l’horari de la consulta d’infermeria, etcètera. Des d’ací es veu el penell del campanar que em servirà d’orientació per a dirigir-me al centre. En aquestes escapades els penells, els campanars i les places m’aprofiten de fites per a orientar el meu descaminament embrionari.

Veig pintada sobre una paret el primer senyal, verd i blanc, que indica la Ruta de l’Aigua. El carrer de l’Escola va estrenyent-se en el traçat i en el temps. Quan arribe a l’altra punta, trobe una casota cantonera, amb tota la paret descarnada que deixa entreveure l’ossada d’una altra època. Fins i tot la llimera que fa per botar la tapiera del pati mostra unes llimes menudes, assedegades, d’un groc vell i rovellat, que no és d’aquesta època. La casa presenta dues façanes: la principal cau al carrer del Rei, on penja un retaule ceràmic de Sant Pancraci. Està plena de finestres i pedaços. La teulada sosté dues xemeneies al mateix vèrtex. Entre la saranda que tapa una de les finestres s’entreveu un arc interior com un punt feble de la construcció. No sé si hi viu algú però m’agradaria que així fóra i, per això, crec sentir la remor de l’aigua al pati i tampoc faig per cerciorar-me’n.

El carrer del Rei baixa nerviós i només començar dibuixa una mena d’entrant cap a l’esquerra seguint la planta capritxosa d’una casa que manté, o no, segons com es mire, la simetria del carrer, que està farcit de balcons florits. Pengen esplèndids rojos i verds, tímids grocs, blancs matiners que caramullen la humitat del carrer acabat de ruixar. Al fons, sempre els contraforts del Benicadell.

Una flaire finíssima de tabac ros viatja invisible. Al final trobe una tendeta que queda camuflada per una cortina de vetes grises de plàstic d’on ixen algunes veus. Desemboque a la plaça de les Penyetes que, en realitat, és un replanell sobtat, circumstancial, sense propòsit de ser-ho. Però ben bé permet fer-se una idea de les dimensions del poble. Allí mateix, trobe unes manises que mostres la Mare de Déu elevant-se entre les flames mentre du el Fill al braç.

Vaig caminant i me n’entre pel carrer del Mig. Hi ha tants carrers amb el mateix nom en tants altres pobles. Com els Quatre Cantons, o la Penya Roja. I ja no cal dir quan es fa servir la devoció per a completar la toponímia. Sembla que cada vila té els seus propis i, ben mirat, són tots els mateixos. Després comprovaré que, efectivament, el carrer del Mig és aquell que s’estén entre el carrer de Baix i el de Dalt. Imagine que els tres dibuixen una banda allargada feta amb tres paral·leles que toquen de punta a punta el poble.

Una altra Mare de Déu, amb set sagetes clavades al cor (els set dolors de Maria), viu a la façana de la casa número onze. En la mateixa escena un sant, un Sant Cristòfol, sosté una mena de palmera mentre du a Jesús sobre el muscle dret, com si carregara un cabàs, ja que manté la mà sobre la cintura per a deixar el muscle pla i servir-li de tron al Déu xiquet. De fons hi ha pintat un mar quasi infantil en calma. Mentre prenc aquestes notes sota el retaule es creuen dos homes al meu costat.

-Vicent, com va l’hortalissa? Vas collint-ne? -pregunta amb sorna el més jove sense deturar-se.
-Massa, ja! -li respon l’altre, com si la tinguera preparada.
-Massa, sí! -i s’acaba la conversa.

Enfront mateix, un carrer en costera d’escassos vint metres, em du a l’església. La plaça forma un rectangle quasi perfecte, amb dues eixides; sembla un fortí. A l’ombra, tres homes seuen en un dels banquets que hi ha. Xerren i, al cap d’un segon, dos d’ells s’alcen -diuen- per anar a esmorzar. Són les onze del matí. A l’esquerra del temple s’obri el bar de la Casa de la Cultura, dalt del qual està la biblioteca. Entre per a pujar-hi i el primer que em crida l’atenció és una pedra que, a primera vista identifique com a calcària, polida, sobre la qual es veuen caràcters romans. Passe el dit per algun dels traços de les lletres cisellades en cal·ligrafia capital, com si fos un lector de Braille. És una llosa quadrada, rosa, de bon gruix, amb la cal·ligrafia incompleta. Després d’escodrinyar-la una estona, puge les escales i, a la biblioteca, trobe tres joves que fan una mena de voluntariat i que no saben donar-me raó de la inscripció. Els xicots tan sols em diuen que han sentit contar que es tracta d’una làpida romana trobada, com ha passat en tants casos, per un llaurador que treballava al bancal. Amablement, m’envien cap a l’Ajuntament on creuen que podran respondre a la meua curiositat.

La façana que forma l’angle recte amb la biblioteca està bastida amb rajoles de cara vista amb un gran retaule amb un Verge i un text que resa: ‘Veritable imatge de la Mare de Déu del Roser de Montitxelvo. Fou col·locada en restaurar la casa l’any 1981’.

Enfront, uns escalons pugen fins a l’església que està dedicada a Santa Anna, representada en un vitrall. Damunt de la porta hi ha una fornícula buida; la resta de la façana és llisa. Té un campanar ample però de poca alçària i el penell amb forma de merla o d’estornell assenyala ara l’est. El braç d’un esbarzer que creix a prop de les campanes es balanceja com un cec que tempteja el buit. A la façana hi ha clavada una creu de fusta i sota aquesta una corona de llorer, que després m’explicaran que és una ofrena que fan els festers per maig, durant les festes patronals de l’Aurora.

M’ho contarà la mateixa dona que m’interroga per si de cas estic traient el pressupost per a arreglar les campanes que fa temps que estan espatlades. Jo al principi pense que bromeja, però m’adone que no, que ho pregunta de bona fe. Li aclarisc la meua finalitat per aquells carrers i aprofite perquè ella em conte alguna cosa.