02.09.2017 - 22:00
Vesprada d’estiu. Em refugie al minúscul pati de casa on una desena de plantes viuen en fraternitat. Damunt la taula un parell de llibres que, a estones, fullege amb desgana. Del got del café amb gel tan sols en queda un glaçó, extenuat, que s’ha arredonit com faria un caragol esperonat per la calor residual del dia. Al costat, l’utillatge del tabac. Hui no hi ha oronetes parades a l’antena de la teulada. De fons se sent una música més que embafosa que ve de les provatures d’un DJ local que prepara la festa d’aquesta nit al carrer. Sense, voler-ho, quede absort en la potència paralitzant del soroll.
Quan de sobte el músic virtual detura l’estrèpit isc de l’embadocament com si hagués fet una frenada en sec. Aleshores, intente prendre consciència del balsàmic i fugaç silenci. Imagine el DJ casolà suant, reajustant cables, comprovant les connexions, intentant d’harmonitzar les veus en la taula de mescles. Amb una sensació de fracàs immediat agafe un dels llibres; n’escodrinye la portada com si mai no l’hagués vista. Com un tro sostingut torna el bram de la música i imagine la cara de satisfacció del punxa-discos.
Ara els baixos sonen talment com els colps sobre una catifa quan li lleven la pols amb una paleta de vimen. Deixe el llibre de nou sobre la taula i torne a badar. Divague sobre el Sistema Mètric Decimal, sobre la distància a la qual hauria d’allunyar-me per tal d’eixir d’aquell incòmode tràngol. Espante amb el dors de la mà, i amb la mateixa desgana que m’aclapara tota la vesprada, una mosca que està decidida a aterrar-me a sobre. L’insecte torna a fer un obstinat intent d’aproximació i, novament, l’espante. La mosca alça un vol curt i maniobra tossuda per tombar sobre mi. En aquest instant sóc conscient de les seues minipotes corrent-me per la pell. L’espante. Ella hi torna i amb un conat d’envestida la faig fugir de bell nou.
És una mosca menuda, d’aparença juvenil. El cos se li queda en un gris que no arriba a ser negre i les ales semblen dos retalls de paper vegetal. Agafe el got amb el residu del café per fer un últim glop de l’aigua amb què ja s’ha convertit el glaçó i la mosca em recorre, ansiosa, l’avantbraç. Quan em ve al cap, com en una sospita marital, els llocs que haurà freqüentat abans d’estar amb mi, li bufe amb força talment com un deu venjador. La mosca ix disparada però a l’instant es recompon, s’equilibra, maniobra i, finalment, desapareix.
Experimente un rampell d’omnipotència i -ara si- bec el merescut glop gelat d’aigua xirli que encara sostenia a la mà. La música continua bramant. M’adone de la carretera de formigues que s’enlaira per les plantes. L’heura ha crescut des de l’última vegada que m’hi vaig fixar i ja salta pràcticament la paret d’enfront. I, de sobte, torna la mosca. Em dibuixa un zig-zag al voltant del cap i segueix fent acrobàcies davant del meu nas. Faig l’acció d’aixecar-me amb el propòsit d’anar per l’esprai insecticida. En aquest moment, el DJ torna a interrompre l’assaig. Silenci. Reprimisc l’instint mosquicida i torne a recolzar-me a la cadira. La mosca s’ha quedat levitant com un helicòpter. S’acosta i se’m para al damunt del muscle dret. Hi acoste la mà i ella fa un bot lleuger i tímid i canvia al muscle esquerre. El soroll torna a esvair el silenci de l’esgotada vesprada.
La mosca fa com que dubta i, al final, em salta una mica indecisa al damunt d’un genoll i es queda immòbil. Alce la mà. Ja la tinc!, però em deture a mig camí abans d’esclafar-la. Inspire, m’òmplic el pit d’aire i faig per calmar-me. Aguantaré el pes de la mosca poruga fins que un altre congènere vinga per a aconhortar-la. La música segueix xisclant.
