Mossèn Ballarín

Aquest 8 de febrer commemorem el centenari del naixement de mossèn Josep M. Ballarín, capellà, escriptor, candidat de Junts pel Sí a les eleccions al Parlament de Catalunya de setembre de 2015, aficionat al Barça i, sobretot, un home ple de bondat, qui amb bon humor i fina ironia feia la vida més amable a tots aquells que tractava.

Mossèn Ballarín, nascut a Barcelona el 8 de febrer de 1920, formà part de la Lleva del Biberó durant la guerra de 1936-1939. Tancat en un camp de concentració en acabar la contesa, el bisbe Vicent Enrique i Tarancon el nomenà capellà custodi del santuari de la Mare de Déu de Queralt, on estigué de 1953 a 1988, any que passà a ser vicari de Gósol.

Home que seguia amb fidelitat els partits del Barça i amant del puro després de dinar, en una memorable entrevista al programa El Convidat de TV3 (vídeo), mossèn Ballarín, amb la seua senzillesa i el seu bon humor, recordava que amb el seu llibre més famós, Mossèn Tronxo, amb 100.000 exemplars publicats, havia guanyat deu milions de pessetes, i que al cap d’un any ‘no en tenia cap’ perquè havia donat els diners a la gent necessitada. Mossèn Ballarín confessava que ‘un capellà no podia tindre tants quartos’, i que per això ho repartí tot.

Després dels anys al santuari de la Mare de Déu de Queralt, el 1988 mossèn Ballarín passà a viure entre Berga i Gósol, on tothom el coneixia i on la soledat no existia per a ell. En l’entrevista amb Albert Om, mossèn Ballarín assegurava que la gent se sent més sola a Barcelona que a Gósol, per la indiferència i a l’anonimat que hi ha a les grans ciutats.

Enemic de clericalismes, mossèn Ballarín deia en El Convidat que els capellans estan ‘massa preocupats pel papa i pels bisbes’, i que allò que haurien de fer és ‘tractar la gent’. Crític amb els papes, afirmava que Joan Pau II ‘és dels papes que més mal han fet a Catalunya al llarg dels segles’, ja que ‘va triar uns bisbes que, en fi…’. I deia també que ‘la Santa Seu sempre ha estat contra Catalunya’. D’ací que creguera que ‘amb la independència de Catalunya, a l’Església Catalana li aniria millor’.

En una entrevista al diari Avui en 2013, Ballarín deia que de tots els papes, era Joan XXIII el qui se ‘salvava’, i també ‘el d’ara’, el papa Francesc, ‘un home que va arribar a bisbe i a cardenal, però no va deixar de ser capellà’.

Mossèn Ballarín, que considerava la pederàstia com un delicte que mereix un càstig, defensava que l’Església no fóra ‘tan avorrida’, i per això demanava que Déu li atorgara ‘el sentit de l’humor’ que ens salva de la rutina.

A entendre seu, la missió del capellà era ‘ser amic de tothom’, per a dedicar-se per complet als altres. Mossèn Ballarín afirmava també que ‘el que importa és la gent i tindre les portes obertes’. Per això era crític amb els capellans més jóvens, perquè ‘els que surten ara són més carques que nosaltres’. I és que ‘l’Església ha perdut agilitat’ i per això, deia ell, li costa tant d’adaptar-se als canvis. D’ací que defensara que ‘per a recuperar la frescor a l’Església, caldria que l’ensenyament als seminaris fóra fresc. I no ho és’. La faena del capellà, quan tracta la gent, com volia i feia mossèn Ballarín, és ‘ajudar a descobrir les coses que tenen de bo’.

Mossèn Ballarín creia que ‘el mal nacional de Catalunya és barallar-nos’, i per això existeix la dificultat dels partits nacionalistes per a entendre’s entre ells. ‘Això no passa a Castella’, afirmava amb raó. I deia, a més, que ‘no pots esperar res d’un senyor com Rajoy’. Per això afirmava que ‘si no tenim independència serà culpa nostra’.

A més de Mossèn Tronxo, mossèn Ballarín va escriure més obres com Francesco, Sant Benet, mil cinc-cents anys, Mossèn Ballarín per ell mateix, Pluja plena de bassals o Ai Francesc, si aneu a les valls d’Andorra. Mossèn Ballarín col·laborà també amb articles al diari Avui, a la revista Serra d’Or o al diari El Matí digital. El 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 1996 el Premi Ramon LLull.

Amb el seu sentit de l’humor, tan característic, i la seua ironia tan fina, mossèn Ballarín deia que ‘el pitjor pecat és ser un merda seca’, és a dir ‘creure’s important’. I que el pitjor defecte és ‘no tindre sentit de l’humor’. Una de les seues reflexions plenes de saviesa i que tots hauríem de tindre en compte, és que ‘la vida no és com te la donen sinó com te la prens’. Per a mossèn Ballarín la clau de la felicitat està en ‘no buscar-la’.

El record i l’exemple de llibertat evangèlica de mossèn Ballarín, així com el seu compromís amb la nostra llengua i la nostra cultura, és per a tots els qui l’hem conegut, personalment o per les seues obres, un estímul per a ser més honestos i més compromesos, tant pel que fa a l’Evangeli com també pel que fa al nostre país.