Mossén Josep Antoni Comes

Aquest 3 d’agost ens ha deixat, a 92 anys, Josep Antoni Comes, periodista i prevere valencià i primer director de la revista Saó.

El juliol de l’any passat, la revista valenciana va complir 45 anys de vida, tot un rècord, o millor dit, gairebé un miracle per a una publicació en la nostra llengua. I Saó és el que és en l’actualitat gràcies a Josep Antoni Comes, el seu fundador. Nascut a Pedreguer el 1930, i prevere durant molts anys a la parròquia de la Mare de Déu de l’Olivar, a Alaquàs, mossén Josep Antoni Comes va acollir amb entusiasme la proposta de Josep M. Soriano de fundar una revista d’Església i en valencià. Un doble miracle si tenim en compte que ens trobàvem al final del franquisme.

A l’entrevista que li va fer Vicent Boscà, el director actual, Comes deia a propòsit de fundar Saó: “Em va semblar una bona idea”. Evidentment, “havíem de buscar gent per a començar el projecte i ell [Josep M. Soriano] va buscar algunes persones i jo unes altres”. D’aquesta manera, amb entusiasme i il·lusió, es va reunir el 21 de novembre de 1975 (amb Franco encara de cos present!) al convent dels dominics de València el primer equip de redacció. Com deia en l’entrevista, “no va ser una data pensada pel simbolisme, però va coincidir. En aquella reunió vam plantejar què fer i com”, des de buscar màquines d’escriure, a trobar un local i una impremta. Josep Antoni Comes volia que Saó no es convertira en una revista només d’Església, sinó que havia de ser “una revista cristiana, basada en l’Evangeli, però que parlara de tot, no de l’interior de l’Església, sinó que abordara temes culturals i socials”.

A Madrid, Comes havia estat director de la revista Iglesia Viva i secretari de redacció d’una altra, Pastoral Misionera.

Pel que fa al nom de la publicació, hi havia dues propostes: Solc i Saó: “Va guanyar Saó, perquè quan tinguérem saó podríem sembrar i recollir els fruits”. D’aquesta manera, Saó, la revista degana de les publicacions en català al País Valencià, va eixir per primera vegada el juliol de 1976 en plena Transició, quan encara no feia ni un any de la mort del dictador. Amb una periodicitat mensual, va ser fundada i impulsada per sectors progressistes de l’Església del País Valencià, fermament compromesos amb el valencianisme cultural, la normalització lingüística i social de la llengua i les premisses renovadores del Concili Vaticà II, basades en el diàleg de l’Església amb la cultura, la política i la societat. La publicació del primer número de Saó, com deia Comes en aquesta entrevista, “va ser una gran satisfacció, perquè havia costat molt”. La presentació d’aquell primer número es va fer el 5 de juliol de 1976 a la llibreria Fontanal.

Enmig d’un desert periodístic, editar el 1976 una revista, i a més en la nostra llengua, no només era una autèntica proesa, sinó un miracle, com he dit abans. I així, amb la valentia dels seus iniciadors, Saó es va convertir en una publicació d’informació general, d’anàlisi i de reflexió, especialitzada en temàtica valenciana. En un país amb una Església arrelada a la terra i a la cultura, Saó hauria rebut el suport (i la benedicció) de la jerarquia. Però amb uns bisbes valencians que odien la nostra llengua (amb l’excepció del bisbe de Tortosa) i que, per tots els mitjans possibles, contribueixen a un genocidi lingüístic, no n’ha tingut mai l’ajuda. Per això en aquella entrevista, Josep Antoni Comes, a la pregunta sobre quina va ser la reacció dels bisbes quan va eixir Saó, deia: “Ni se’n van assabentar. Vam enviar el primer número al bisbe Jesús Pla i em va dir que no estava mal, però que hi havia una cosa que no li agradava i que si seguíem per eixe camí, malament”. El que no li agradava al bisbe Pla era una “notícia xicoteta sobre un jove que havien expulsat del seminari”. Els bisbes, segurament, volien una revista que utilitzara l’encenser amb ells i que no destapara cap actuació despòtica al seminari o a les diòcesis valencianes.

Però davant aquest “monitum” o advertència del bisbe Pla, Saó va continuar el seu camí. Com deia Comes sobre els bisbes i la revista, “no hi ha hagut cap relació”. I no per culpa de Saó: “No van fer res (els bisbes) per tindre-la, perquè els semblava una bogeria de tres rectorets”. Els bisbes, deia, “no m’han dit mai res en els anys que n’he estat director: ni per a felicitar-me ni per a renyar-me. I jo ben content; féiem la nostra faena i no necessitàvem l’aval de la jerarquia per a fer una cosa que volíem fer”.

I és que Saó mai no ha pretés de ser una revista eclesiàstica, sinó més aviat un mitjà que tracta temes d’Església i de país, sense caure en el clericalisme.

Entre els nombrosos col·laboradors de la revista hi ha els catedràtics de la Universitat de València com Ramon Lapiedra, Antoni Ferrando o Albert G. Hauf, i també personalitats com Joaquim Garcia Roca, Manuel Rodríguez-Castelló, Avel·lí Flors, Joan Francesc Mira, Ximo Puig, Enric Morera, Teresa Ciges, Daniel Climent, Vicent Àlvarez, Adolf Beltran, Alfons Cervera, Josep Franco, Jesús Huguet, Emili Piera. També hi van col·laborar amics ja traspassats com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Cristòfol Aguado o Vicent Ventura. I monjos de Montserrat com els pares Miquel Estradé, Lluís Duch, Ignasi Fossas i l’autor d’aquest article.

En l’actualitat, a més de poder trobar la revista en paper, també es pot consultar a través de la xarxa. Saó també ha publicat diversos llibres relacionats amb l’Església i el país i quaderns de catequesi.

Una revista com Saó, que hauria de tindre el reconeixement i el suport dels bisbats del País Valencià, desgraciadament es manté només amb l’aportació dels subscriptors i la publicitat que inclou. Encara més: l’Església “oficial” o jeràrquica, la veu amb suspicàcia, com una publicació “sospitosa” pel seu compromís amb la nostra llengua i amb el nostre país. M’agradaria equivocar-me, però dubte molt que els bisbes del País Valencià estiguen subscrits a Saó. Com tampoc crec que els seminaris de València, d’Oriola-Alacant, i de Sogorb-Castelló ho estiguen. Potser el de Tortosa i prou.

Cal recordar que l’arquebisbat de València té un setmanari, anomenat Paraula, que malgrat el nom és íntegrament en castellà. I el bisbat d’Oriola-Alacant en té un altre, Noticias Diocesanas, publicacions (com les webs dels bisbats, a excepció de nou del de Tortosa), que marginen totalment la llengua de Sant Vicent Ferrer.

La revista Saó ha passat moments econòmicament crítics. Per això cada nou número de Saó és com un miracle: la publicació continua, malgrat les dificultats i els entrebancs, fent saó mes rere mes, per una Església Valenciana de veritat. I és que com deia Comes, “Saó és una revista que, si no existira, l’hauríem d’inventar.”

Mon pare, gran amic de Josep Antoni Comes (com també d’Emili Marín i dels altres directors de Saó) ja el deu haver dut a la tertúlia dels dilluns del cel, amb Fuster, Sanchis Guarner, Ferrer Pastor, Burguera, Estellés…

Amb la mort de mossén Josep Antoni Comes i de mossén Joan Llidó, amb pocs dies de diferència, ens han deixat dos preveres que creien en l’Evangeli, en una Església arrelada a la terra i en la defensa de la llengua i la cultura del País Valencià.

Com va dir Josep Antoni Comes, “m’agradaria que Saó mantinga els dos pilars de cristianisme i valencianisme”, com continua defensant 46 anys després de crear-se.

Espere que la missa d’enterrament de l’amic Josep Antoni siga en valencià i no passe com en el cas del funeral de mossén Francesc Gil Gandia (i em tem que en el de mossén Joan Llidó), on l’arquebisbe Cañizares, malgrat que li van demanar que fera la missa en valencià, la va fer en castellà.

I una última cosa: enguany la Generalitat Valenciana hauria de concedir a Saó l’Alta Distinció, juntament amb els directors que ha tingut. Seria una bona manera de celebrar el Nou d’Octubre, Dia Nacional del País Valencià, homenatjant així aquesta revista que, fidelment i tenaçment, continua eixint cada mes, malgrat l’inexistent suport dels bisbes valencians. I també d’honorar Josep Antoni Comes, el primer director i fundador de Saó.