Mossos, mestres i metges

Cap d’aquests estaments (seguretat i protecció, ensenyament i sanitat) no haurien de patir cap mena de retallades, ja que constitueixen la xarxa bàsica que dóna solidesa i futur a un país.

I quan dic metges, pel que respecta a la sanitat, vull dir també infermers, personal auxiliar i de serveis, així com l’atenció espiritual als malalts que ho demanen.

Al País Valencià, sense mossos, hi ha grans professionals de la docència i de la sanitat. Però com que visc a Montserrat, puc parlar de la xarxa sanitària de Manresa, amb Althaia, que té grans professionals que es caracteritzen també per la seua gran humanitat.

El que vull ressaltar en aquest article, a partir d’un text preciós del periodista Carles Capdevila, és la professionalitat i la bona manera de fer dels metges i dels infermers, tant a Catalunya com també, encara que sense conèixer-ho tant, al País Valencià.

Durant els dèsset anys que vaig ser infermer de la comunitat de Montserrat, vaig conèixer a Manresa metges i infermers que, enmig del dolor, fan més suportable conviure amb la malaltia. Són hòmens i dones que, per vocació, estan al servei de les persones més fràgils de la societat en uns moments on la pèrdua de la salut ens fa vulnerables. Hòmens i dones que, a més de ser competents en la seua matèria, tenen una gran humanitat, una extraordinària sensibilitat. Són hòmens i dones que, a més de ser bons metges o infermers, tenen la capacitat d’escoltar el malalt, de mirar-lo, de ‘perdre’ temps amb les preguntes que fem els malalts. I encara que n’oblidaré alguns, recorde bons professionals com Josep M. Garcia Boldú, José Ángel Codina, Joan Camí, Andreu Garcia Aznar, Hèctor López Llauradó, Raül Libori, Lluís Guerrero, Albert Idígora, Josep Miquel Viladoms, Jordi Grau, Montse Riera, Josep Buxó, Antonio Ugarte, Josep Ordeig i també Montserrat Domènch, Lídia Creus, Elisabet Gorgues o Laura Ros. I evidentment, grans professionals d’infermeria, com Rosa Capell, Jordi Blancafort, Jordi Bort, Marc Torrescassana, Òscar Moncunill… 

En un article preciós de Carles Capdevila, ‘La bona infermera i l’art de ser pacient’, aquest periodista deia: ‘Per sort els hospitals són escoles de formació en l’espera, amb grans professionals de la cura. El personal d’infermeria combina dosis de medicaments pautades, amb dosis enormes de paciència regalades, amb les quals també ens curen.’ Carles Capdevila deia que ‘les nits es fan llargues i fosquíssimes a l’habitació.’ Però en aquestes nits sempre hi ha les infermeres, atentes i sol·lícites per tal de solucionar el problema de la via que no va bé, per a administrar el calmant, per a oferir una beguda, per a prendre la pressió, la temperatura o fer un electro, a més de les analítiques i altres proves complementàries. 

Les habitacions (i potser encara més els boxs d’urgències) són, com diu Carles Capdevila, ‘un màster en respiracions alienes molt properes’, ja que hi ha ‘pocs centímetres entre el teu dolor i el d’aquell desconegut, amb qui socialitzeu roncs, tos, punxades, temors i esperances’.

Per això les retallades no haurien d’afectar gens ni mica els mossos, que vetlen per la nostra seguretat i llibertat, els mestres, que ajuden els més joves a créixer intel·lectualment i els metges i infermers, que tenen cura de la nostra salut. A Manresa tenim la sort que a Althaia hi ha persones sensibles i competents de les quals ens en podem fiar. Per això, com diu Capdevila, ‘t’adones que ets en les millors mans, les de professionals de la paciència’, que ‘repeteixen el mateix deu vegades com si fóra la primera vegada, escampen afecte i tendresa i normalitzen el que es fa impossible que et semble normal.’