Música

Julian Bream, un dels meus intèrprets favorits, comentava en una entrevista que els seus començaments en la música van vindre de la mà de son pare. Segons explicava, el seu progenitor era un músic innat que sabia tocar totes les cançons de l’època amb la guitarra, encara que professionalment es dedicara al dibuix publicitari.

Una vegada, el pare va comprar un piano, el qual també va aprendre a tocar tot sol. Aleshores, Julian, que encara era un xiquet, s’allargava sota aquell instrument mentre les notes sonaven i entrava en un cosmos d’harmonia. Me l’imagine, amb pantalons curts, potser amb el coll de la camisa eixint-li pel jersei, amb les dues mans encreuades darrere el cap, els ulls tancats i un somriure d’absència presencial.

Amb els temps va aprendre a tocar la guitarra seguint les passes del pare. De fet, acabada la Segona Guerra Mundial, quan isqué publicat en una revista l’anunci sobre una reunió de la Societat Filharmònica de Guitarristes de Londres, la inquietud del pare va fer que un dissabte es presentaren tots dos en una elegant casa ubicada a Holland Park. Bream recordava que aquell dia feia calor i la mansió era plena de gent que parlava, a diferència d’ells, un anglés molt refinat. En un moment donat, la secretària de l’associació va preguntar si hi havia algú que volguera interpretar alguna cosa. Algunes persones s’oferiren voluntàries. Començaren a tocar i alguns ni tan sols foren capaços d’arribar al final de les peces que havien començat. Les mans els tremolaven pels nervis. Sembla que hi va haver una decepció general.

Julian, que aleshores comptava amb deu o dotze anys, no entenia què li passava a aquella gent. De nou, la secretària demanà algun voluntari més dirigint-se directament a ell. El xiquet li digué que no havia dut l’instrument i, per a sorpresa seua, la dona li contestà que, de guitarres, allí en tenien de sobres. Així que el nen prengué l’instrument i interpretà l’Estudi en Do menor de Fernando Sor, que havia aprés, més o menys intuïtivament, amb l’ajut del pare. Quan arribà al final de la peça s’adonà que la sala estava amb un silenci absolut i, de sobte, esclatà un gran aplaudiment. El xiquet no entenia molt bé què passava i molts anys després, durant l’entrevista, reconeixeria que per a ell, haver interpretat aquell estudi davant de tots, havia sigut tan fàcil com beure una tassa de te.

Quan jo vaig anar a classe de solfeig per imitar algun dels meus amics, tan sols vaig aprendre la definició que de la música es donava en la primera pàgina del Mètode. ‘Música és l’art d’ordenar els sons i aquests amb el temps’. El mateix que li volgué dir Jimi Hendrix a Carlos Santana quan coincidiren al festival de Woodstock i, després de sentir-lo tocar, reconegué que li agradava la forma amb què el xicano ordenava les notes.

Els qui no hem sigut afavorits amb la qualitat natural de saber ordenar els sons, ens hem de consolar a sentir la bellesa dels jocs que amb ells fan aquells que sí que en saben. Apreciar la universalitat que s’introdueix per tots els clevills d’una catedral quan s’hi sent un orgue, o sentir l’olor de la fusta d’un clavecí sense veure’l, notar la vitalitat volàtil d’un nocturn o la neurastènia nebulosa d’una música nova, etcètera.

Si tornara a nàixer, doncs, demanaria de posseir el do de la música, tindre la intuïció de saber ordenar els sons, en un ordit màgic, i barrejar-los proporcionalment amb el temps. La música, no obstant això, m’ha educat en la resignació i és, per a mi, un veritable consol intel·lectual, com també deia Julian Bream a l’entrevista.