Nadal

Al matí ma mare em va despertar, com li agradava, amb algun succeït nou: “el Mondúver està nevat; fa un fred que amarga”. Recorde estar completament enfonsat entre l’escalfor de les mantes i el matalàs de borra, obrir els ulls i pensar de seguida des de quin lloc podria anar a albirar el cim. Aquell any recordeu també que Nadal va caure en diumenge. Quan vaig eixir de casa per a anar al Pont de Baix, enfront de l’ajuntament, algunes dones pujaven mudades a sentir la missa de les deu i mitja.

Des d’aquella posició la panoràmica de la serra era -i és- ampla i contínua. Jo esperava trobar-me amb l’enfarinada caramullant les arestes i els cingles de la muntanya, però la franja de núvols blancs s’enredrava per les altures amagant qualsevol rastre del massís calcari. Això no obstant, em vaig estar una estona recolzat sobre la barana mullada del pont. Podia sentir el silenci d’aquelles muntanyes sota la blancor vaporosa dels núvols que a penes es bellugaven de tan pesants com estaven. Sí que en feia, de fred!, i l’aire gelat t’entrava pel nas entumint-lo. Segurament, em vaig entretindre com feia moltes vegades amb el baf que es tornava visible, com el fum, en exhalar l’aire calent. Note encara l’olor dels guants de llana en acostar-me’ls a la cara per a reconfortar la pell nua de les galtes.

A casa dels avis la llar encara estava encesa. Els dies aquells en què havíem vetlat i el matí continuava fred, el foc no acabava d’apagar-se. Bastava amb amuntonar les brases adormides sota la cendra, acostar-li les puntes dels troncs que no s’havien cremat i, de bell nou, les flames tornaven a despertar-se amb goig. En aquelles ocasions ma tia Adela que, cada dia, a primera hora del matí arreplegava la cendra i emblanquinava amb calç el fumeral fins a deixar-lo com si no s’hagués utilitzat mai, s’havia de reprimir i entretindre’s en altres menesters de la casa.

A la nit la família havíem sopat a la vora del foc. Que bo era aquell menú tan senzill i suculent alhora: xulletes de corder, unes botifarres, una ensalada al centre de la taula. Després, pastissets i bunyols. No hi podia haver res de millor que estar tots junts, sentint les converses, perfumant-se amb l’olor del fum, de la carn a la brasa. Aleshores, hi érem tots, sense que es poguera imaginar que el futur podria esdevindre d’una altra manera. La nit de Nadal no hi havia regals. Tampoc no calia, allò era el veritable obsequi. Veig les cares dels meus majors, tots contents, sent encara la protecció, el caliu de la família, d’estar junts.

A l’entrada de casa el pinet que l’avi i jo havíem anat a tallar amb la destral relluïa amb les boles de vidre i les fines garlandes de llautó plisat pintades de roig algunes, d’argent, i de blau unes altres. Sempre m’hauria agradat d’haver tingut un naixement com el que tenia el meu amic Josep a sa casa. Les oques a prop d’un riu de paper d’alumini que baixava recte d’enlloc per a arribar fins a la vora de la tauleta, els pastorets descolorits de tantes hores tenint cura de les ovelles, els Reis d’Orient i la Família recollida al pesebre. Era inevitable no tocar les peces, canviar-les de lloc, reinventar la Història Sagrada, barrejant la trama amb les pel·lícules de vaquers.

Aquells dies el fred aguantava molt més i tal vegada l’endemà, el segon dia de Nadal, una vegada passada la nuvolada podíem tornar al pont a veure la neu allà dalt, brillant tan blanca i digna com la de qualsevol alta muntanya. I si no, ens conformàvem empolsegant amb una mica més de farina el suro que feia de fons muntanyenc del naixement del meu amic Josep.

És inevitable per als animals de records -com es va titular un llibre pòstum d’Estellés- d’evocar aquells moments de felicitat impremeditada i, segurament, caure en allò que per a molts ximples de vocació reformadora són tòpics a extingir. No s’adonen que res ja no és el que era. Neutrament, ni millor, ni pitjor que ara. L’única cosa és que es vivia d’una altra manera: les muntanyes de vegades es veien nevades, es dormia en matalassos de borra i la gent senzilla s’ajuntava els dies de Nadal per a compartir el poc que tenia i crear -també sense premeditació- records que ara són una joia agredolça.