Nadar

Tornar a escriure al pati de casa sentint els teuladins que s’aparen a les teulades veïnes, els sorolls dels cotxes rodant pels carrers com si vingueren de molt lluny. L’olor de terra mullada que exhalen els tests que acabe de regar. La calor evapora tan ràpidament l’aigua que sembla que a algunes fulles els hagueren passat l’assecador.

És l’estiu bascós i extremat d’aquest poble, d’aquesta terra amb tendència a la sequera, on trobar un toll d’aigua ens desperta una ànsia jovenívola, irresistible, per escabussar-t’hi. Tant se val que siga una bassa, una séquia o una regadora estreta.

L’aigua que s’escolava per les canals quan es regava a manta donava una frescor caragolada quan la veies passar. El millor era seure a la vora i posar els peus dins d’aquella gelor tan ràpida que et mossegava la pell. Les plantes dels peus relliscaven en el llepó que cobria el llit de la regadora. Després tocaves l’aigua amb les mans i et mullaves els genolls i les cuixes. Els atrevits seien al bell mig de la canal, com si jugaren al trenet, un darrere l’altre, i l’aigua botava per tot arreu, se n’eixia de mare, i quan tocava les pedres i el morter després d’haver estat tot el dia coent-se al sol, sortia un soroll espurnejant d’evaporació súbita i, al moment, les gotes desapareixien, es difuminaven en la bascor. Potser, els millors llocs per a jugar eren la canal del Molí i la de la Parà, al costat de l’hort tancat de Juan de Roberta.

Els xiquets també anàvem a nadar a les basses. Era com un ritu d’iniciació aprendre dels xicons més grans a soltar-se de les vores de la bassa i començar a xipollejar. Sempre d’amagat, cautelosos de no trobar al guarda rural o algun llaurador que encara treballava pel voltant i que, al capdavall, no feien més que espantar la xicalla amb una rastrera de juraments inofensius. Molts nadaven en conill, altres en calçotets, però de tota manera la roba acabava igualment xopada per no dur tovallola o per haver entrat a nadar sense tindre’n cura.

L’aigua de les basses, durant l’estiu, era més cúbica que en tot l’any. Quan obries els ulls bussejant era tan transparent que et deixava veure el fons verdós, amb alguns còdols que hi havien sigut llençats i que envellien sota una capa d’algues filamentoses. En algunes basses hi havia també peixos: carpes taronja, unes altres blanques a taques i alguna perca americana. Els peixos nadaven sense cap temor a la jovenalla. Això no obstant, s’apegaven al fons i seguien el perímetre de les parets amb paciència fins que tornara la calma. Era un món líquid d’espills, de llum filtrada, de colors térbols, de cadenes de bombolles que pujaven a la superfície fent espirals, de bots des de les baranes, de crits, de jocs.