Nadar a les basses

A les acaballes del mes de març, aprofitant el primer dia que el sol presagiava la primavera imminent, els xiquets encetaven els cabussons en les basses. No havia sigut un espera com a tal, més aïna, era una ocurrència, un descobriment sobtat, un caure en el compte que aquell dia no feia tant de fred, cosa que és l’equivalent infantil a fer calor. Aleshores, anava passant-se la veu que tal i tal altre estaven nadant en la bassa triangular del Molí, o en la d’Antonio el Platillero, al costat del camp de futbol, o en la del motor de Piera.

A mesura que ens acostàvem a l’hort, clandestins entre els tarongers, sentíem les veus alegres dels altres xiquets que s’havien avançat, els esguits de l’aigua que desplaçaven les capbussades. La joia dels nadadors superava les precaucions de no ser descoberts per si algú acabava duent la notícia de la malifeta a les mares; o pitjor, que passara el guarda en la Mobylette rural i, en sentir la gatzara, s’aturara i pillara a tots in fraganti. Per això, algunes vegades, el més prudent podia fer de sentinella, però aquesta era una vigilància impostada que acabava aviat per l’atracció ineludible de l’aigua.

És cert que, sovint, en sentir cridar algú: “el guarda, el guarda!”, els xiquets anaven eixint com podien de l’aigua, fent braçades com si fugiren d’un naufragi i, agafant la roba i les sabates, fugien en estampida entre els arbres a peu descalç, en conill, per a desaparéixer cadascú tal com podia.

I és que a les basses es nadava nuet, com en aquell quadre de Sorolla Xiquets en la platja. Aquesta condició s’aprofitava per a comparar la futura virilitat o per a veure qui arribava més lluny orinant des de la vora de la bassa cap a l’hort. Per assolellada que fóra la vesprada, el fred real de març igual que entumia de morat el llavis, posava la carn de gallina i estimulava també la micció.

Hi havia una bassa on no vaig veure mai nadar a ningú: la bassa del Secretari. Era un dipòsit de dimensions gegantines que en compte de tindre part del vas excavat al sòl, arrencava les quatre parets des del nivell de terra perquè havia de salvar el desnivell dels dos marges consecutius on estava situada, els quals distaven més de trenta passes. Des del bancal de dalt s’arribava a peu pla, mentre que la paret d’enfront pujava més de deu metres per aconseguir la mateixa altura que la primera. Els murs estaven bastits amb pedra i morter, amb el gruix de les parets de càrrega i els contraforts catedralicis per a compensar l’enorme pressió de l’aigua. Mantenien la bassa sempre plena, amb el nivell tocant les vores que davallaven de fora cap a dins en forma de llavador. I a pesar que l’aigua estava neta i transparent, la visibilitat es perdia de seguida augurant una profunditat obscura i tenebrosa que, potser, produïa en els xiquets la mateixa por que els baixos també foscos del llit.

La del motor de Piera era la que tenia l’aigua més gelada, fins i tot en ple estiu. Era també una bassa vella, apegada a la caseta on hi havia el pou amb la maquinària. El motorista, que sempre va ser el ti Gómez, era tolerant amb la jovenalla i tan sols calia demanar-li permís mentre feinejava per allí a fi de poder nadar tota la vesprada tranquils. Sovint ens banyàvem al mateix temps que la bassa s’omplia, resistint una gelor que arribava a entumir-te la pell i que t’obligava, de tant en tant, a eixir i estirar-te a terra per a rebre la calentor del ciment, talment com les sargantanes. L’aigua eixia des d’un tub de ferro elevat uns metres per damunt de la mateixa bassa. Quan el motor es posava en marxa, el soroll de l’aigua sortint era el mateix que podia fer la cascada més gran del món. I els xicons aprofitaven per a passar per baix i que el xorro els espentara amb la seua força cap avall. Altres prenien aquest tub, o la canal que passava pel costat com un trampolí de valentia.

Aquesta era la bassa on més m’agradava nadar. Tenia una escaleta raquítica de ferro amb l’últim travesser solt. Recorde el fons cobert per algues que a mi em sembraven esculls de corall, el llepó suau com un vellut mullat que folrava els vorells. Les carpes que nadaven pacífiques ignorant l’esvalot dels xiquets. Les bombolles que es formaven sota l’aigua, amb la brillantor d’un espill líquid, el soroll atenuat pel toll d’aigua o les pedres del fons que semblaven totes precioses fins que les treies a la llum. És un pensament, que hui els xiquets ja no naden a les basses quan algun dia de març parla de la calor pròxima. Segurament, perquè no ho han vist fer mai a altres o perquè la majoria de les basses estan buides i plenes d’enderrocs o, tal vegada, perquè hui les estacions ja no els conten tantes coses.