Negacionistes

Pense que no s’ha de negar els negacionistes; i no em referisc tan sols a aquelles ànimes que neguen l’existència de l’epidèmia. Recorde les contestacions del ti Enrique, l’avi del meu amic Josep, que havia passat la vida pasturant ramats per la muntanya, quan el nét li preguntava cada vegada que teníem ganes de riure i no trobàvem un motiu millor:

– Uelo, vosté creu que els hòmens (en plural) han arribat a la Lluna?

L’ancià que s’asseia sempre en la mateixa cadira alta de bova al costat de la llar, amb les mans encreuades i les cames estirades tocant el foc, deixava per un moment l’abstracció de les flames i es girava, dificultós, cap al nét:

-Redéu, xiquets. Mira que vos agraden els volantins, collons! Ho deia conscient de la funció inhibitòria cap a les nostres ganes excessives de jugar o de traure una mofa innecessària als majors. Una vegada dit això, tornava a mirar al fons la xemeneia perquè les espurnes li brillaren de bell nou en els ulls aclucats. Nosaltres en teníem prou amb aquella resposta i, sobretot, amb el silenci que li seguia i que tant es feia riure.

Ara crec que el ti Enrique no negava que s’hagués arribat a la Lluna, és que no tenia necessitat de creure, ni de deixar de fer-ho, sense ni tan sols entrar en detalls tecnològics; com tampoc li calien les distàncies astronòmiques, els anys llum, o posar-li nom a la força a qui molts anomenen gravetat. Aquell vellet, prop del final de la vida, es dedicava simplement a descansar amb les articulacions tan entumides que l’obligaven a mantindre aquella postura rígida a prop del calfó.

Certament, associar-se per a negar és una altra cosa; quasi tan interessant com fer-ho per a afirmar. Té una vaga olor d’ocurrència, de revolució inútil, de soledat compartida enfront de la incertesa de l’esdevenir, condició que sovint disloca els humans. D’això també se’n pot dir dur la contra o anar en contra corrent. I serveix quasi per a qualsevol cosa. Podíem dir, aleshores, que el negacionisme és polivalent i aprofita tant per a negar una infidelitat, com una incontinència, com l’esfericitat de la Terra, cosa que, de fet, necessita molta imaginació per a poder ser empassada.

Negar, ho hem fet tots quan ens han preguntat: has sigut tu qui ho ha trencat?, o, qui s’ha deixat la porta oberta per on el gat se n’ha fugit?

-Doncs…, jo no. La negació ha sigut la resposta. O siga, que es parteix d’un negacionisme embrionari, comú en els mortals, del qual uns arribaran a fer un art, mentre que altres només l’empraran per a eixir mitjanament del pas.

Paral·lela a aquesta moda associacionista de negar naixen les hipòtesis dels chemtrails, la vacil·lació vaccinal i el terraplanisme. Una de les teories més encertades que trobe és la de negar la vertadera utilitat dels vaccins per a combatre les malalties infeccioses i atribuir a aquesta acció pseudosanitària la implantació massiva de xips a la població que, en realitat, sospiten que és allò que veritablement s’injecta. No puc estar més d’acord amb el fet que, més tard o d’hora, tots acabarem amb un microxip implantat. De fet, el comportament dels mateixos negacionistes és la prova dels efectes d’aquesta implantació col·lectiva. Ara, l’única cosa que es podria reprotxar a aquests il·luminats és que busquen una tecnologia introduïda sota el greix subcutani a través d’una agulla hipodèrmica.

El xip que ens fa actuar com actuem, que fa actuar als negacionistes també com actuen, no és cap artefacte nanotecnològic. Més aïna, és la informació més mundana que ens entra amuntegada per ulls i orelles sense la més mínima necessitat de subtilitat ni disfressa. En el nivell de narcotització en què vivim, ja no cal. Estem tan exposats a l’allau de sobreestímuls en forma de moviment i de colors que ni tan sols reparem en l’atròfia d’allò que abans se’n deia pensament crític.

Segurament, cap negacionista antivaccí no haurà reparat en això o, si ho ha fet, ho dissimularà per a no desentonar entre els seus bons col·legues. Igual que tampoc renunciaran al xip protèsic que duran connectat sinàpticament a l’intel·lecte a través dels tuits, dels likes i dels hashtags de rigor que són la més evident manifestació de la parasitació husleriana.

Per això deia al principi que no s’hauria de negar els negacionistes perquè tenen tota la raó del món. Ells mateixos són la prova incontestable de la seua teoria conspiradora. El problema és, potser, que no detecten amb certitud l’enemic i això els fa divagar entre pancartes i proclames inofensives. Estan plenament infectats de cretinisme i, a pesar de les evidències, continuen sense adonar-se’n.